1 de juny 2022

Ara de la botifarra en direm “sussissa” i farem un campionat mundial

A l’última Fira de l’Oli d’Espolla, municipi fronterer amb el Rosselló, vaig veure que oferien entrepans de “sussissa” i que organitzaven la cinquena edició de la Marxa de la Sussissa. El veïnatge amb el territori avui francès i la seva influència lingüística ho justifica en l’expressió popular, però no és només això. Al Rosselló la botifarra que anomenen “sussissa” (del francès saucisse) és un viu senyal d’identitat, amb l’única diferència que allà es presenta enroscada com una ensaïmada abans de col.locar-la damunt la brasa i tallar-la en porcions individuals un cop daurada i cuita. Acaben de fundar-hi un Catalan Saucisse Club que convoca el campionat mundial de l’especialitat aquest diumenge 5 de juny al parc del municipi de Toluges. Entre els trenta-tres carnissers presentats s’han classificat vuit finalistes procedents de Cabestany, Ribesaltes, Vinçà, Tuïr, Er, Canoès, Canet del Rosselló i Sant Genís de Fontanes. El Catalan Saucisse Club

30 de maig 2022

La biografia de Carlos Gardel cada dia canta millor, com ell

Felipe Pigna és el Garlos Gardel de la divulgació històrica a l’Argentina, un historiador mediàtic i documentat que ven llibres a cabassos. Sembla com una fatalitat que s’aboqués un dia o altre a escriure una nova biografia de Gardel, prop de 600 pàgines que ara acaba d’editar Planeta. Ens vam trobar a Barcelona el 2019 (foto adjunta), interessat pels meus llibres sobre el paper de la capital catalana en la trajectòria de l'artista, atès que el debut europeu com a cantant de tangos es va produir aquí el 1915 i que hi va tornar repetidament. N’hi vaig passar uns quants i ara ha tingut l’amabilitat de citar-los “amb profusió”, com apunta Àlex Milian a la ressenya de la novetat editorial que apareix a l’últim número del setmanari El Temps. La biografia de Felipe

26 de maig 2022

Han devaluat el record d‘Alexandre Plana al Port de la Selva

El crític i escriptor Alexandre Plana va ser l’inductor de la tria del Port de la Selva com a lloc d’estiueig de Josep V. Foix, Josep M. de Sagarra i altres “culs blancs” que donarien anomenada al petit municipi. L’Ajuntament de la localitat el va nomenar fill adoptiu l’any 1930 i posteriorment li va erigir un monòlit amb baixos relleus de bronze que ennoblia el punt més cèntric i concorregut del poble, a l’ombra dels plataners situats l’inici del moll d’en Balleu. El monòlit va desaparèixer fa tres anys arran d’unes obres de repavimentació. Ara acaba de ser col.locat de nou a un altre punt de tercera línia, a una placeta reurbanitzada del carrer de les Ginesteres, sense res a veure amb la situació cèntrica ni amb la visibilitat d’abans. Nascut a Lleida de mare

25 de maig 2022

Valor viscut d’un dibuix fet al moment de la Columna Trajana a Roma

Deambular al llarg dels Fòrums Imperials de Roma, entre el Colosseu i la descomunal mona de Pasqua del monument al primer rei de la unificació nacional moderna Vittorio Emanuelle II, representa una àrdua caminada sota el sol amb escassos moments de descans, si exceptuem els quatre bancs de pedra sense respatller que han col.locat a l’ombra d’una clapa de pins al peu de la famosa Columna Trajana. Es el lloc ideal per fer-hi un dibuix tranquil, amb imatges o amb paraules. L’únic monument de l’Antiguitat romana que es manté íntegre a tot el recinte dels Fòrums és aquesta marmòria Columna Trajana, esculpida i aixecada l’any 114 com a narració de les victòries de Trajà a la Dàcia (actual Romania), amb un fris helicoïdal de 2.500 figures que s’enrosca al llarg de quaranta metres d’alçada. Va ser coronada per una estàtua de l’emperador, substituïda per una altra de Sant Pere al moment de la reconstrucció barroca de la ciutat el segle XVII, quan també hi van afegir el temple de Sant Lluc i Santa Martina que ara li fa de teló de fons. El dibuix adjunt és de Quim Curbet i el va fer al meu costat en silenci (ell ho fa quasi tot en silenci), des de zero fins al final acolorit al cap de poca estona. Aleshores va arrencar delicadament la pàgina del quadern i me’l va regalar. Li vaig demanar que

24 de maig 2022

Una jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és sempre “Prego, due espressi!”. No només a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben amb exactitud quan ni on va començar el consum de la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls,

23 de maig 2022

La nostra jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és: “Prego, due espressi!”. No només ho fem a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut i sempre "al banco", al taulell de peu dret. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben quan ni on va començar el costum de consumir la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls, probablement a

18 de maig 2022

Els peus de porc bé valen una missa al barri chic de París

El districte pijo de París per excel.lència és el XVIème Arrondissement. Just allí, en plena Avinguda Victor Hugo cantonada amb la Rue de la Pompe, impera la Brasserie Stella amb la seva cuina ”bourgeoise et de famille”,  la qual inclou els llegendaris peus de porc arrebossats que m’hi fan desplaçar, acompanyats per la carícia d’una salsa bearnesa. No m’importa que en diguin “le Lipp du XVIème”, que serveixi les ostres més cares ni que el propietari històric Rodolphe Biron la cedís l’any 2017. Continua sent una de les brasseries més ben educades de París i hi vaig pels peus de porc panés, si la dieta del moment no em fa decantar per una més tímida “Salade de museau de boeuf vinaigrette” o altres clàssics de la mena. En condicions normals

16 de maig 2022

Els Camps Elisis parisencs busquen una ànima i no la troben

La cèntrica i acreditada avinguda parisenca dels Camps Elisis té una característica principal: seixanta metres d’amplada (els grans bulevards de la capital francesa n’acostumen a tenir trenta, la Gran Via barcelonina cinquanta i els carrers de l’Eixample vint). La dimensió monumental de l’avinguda parisenca de prestigi no li assegura una vitalitat pròpia, molt dominada actualment pel comerç dirigit als visitants. És una artèria urbana de lluïment més que de residència amb personalitat interna. El primer diumenge de cada mes la tanquen a la circulació rodada i m’afegeixo amb fe predisposta a aquells que la recorren a peu pel mig de la calçada, com

13 de maig 2022

Cristina Masanés critica a “L’Avenç” el meu últim llibre "El millor viatge de tots"

La periodista i escriptora Cristina Masanés dedica al número del mes de maig de la revista L’Avenç una llarga crítica al meu últim llibre El millor viatge de tots, a la qual escriu: “Entre els 50 títols (si no m’equivoco) que Febrés ha publicat, hi ha biografies, cròniques de viatges, dietaris i diàlegs. No hi ha ficció ni novel.la. I aquesta ‘aparent’ varietat de gèneres amaga una gran unitat i una fidelitat al fet de situar l’escriptura molt a prop de la vida”.  Més endavant, Masanés afegeix: “I és que El millor viatge de tots no és només un relat de ruta, sinó que conté una raó oculta, una veritat iniciàtica que es va desplegant com una epifania i que té a veure amb les vaques. Una faula contemporània on les vaques tenen el paper del cor de la tragèdia grega, aquest dispensador d’una veritat fatal que els humans es neguen a escoltar”. Finalment, Masanés conclou: “Aquell noi de 20 anys aturat dins d’un tren entre Brussel.les i Lovaina no podia entendre la primera veu bovina: ‘El que busques no és aquí’. Han hagut de passar molts anys, molts viatges i molt llibres per entendre la veritat socràtica

Dos segles després, Víctor Hugo rugeix com el vell lleó de sempre

Va publicar el primer llibre el 1822, ara fa dos segles, i continua a primera línia del mite literari perquè era més que un novel.lista, un poeta o un dramaturg. Encara se’l veu com un portaveu exacerbat del seu temps remogut, un patriarca, un heroi romàntic, una institució, un monstre sagrat, un sant anticlerical. Ara la seva casa-museu  a la Place des Vosges parisenca (foto adjunta) és de visita gratuïta i acaba d’incorporar al pati interior una deliciosa cafeteria enjardinada. Víctor Hugo sempre ha tingut el públic assegurat, fidel i renovat. És un autor popular, condició que molts col.legues de la mateixa època, com Balzac o Flaubert, li perdonaven a contracor. Altres, com Baudelaire, directament el detestaven. Han arribat a dir que les dues torres campaneres de la catedral Notre-Dame de París tracen la lletra “H” de l’escriptor que la va immortalitzar a la novel.la homònima, igual com va fer amb el conjunt de la ciutat a Els miserables. En la seva lluita republicana contra el Segon Imperi de Napoleó III --el monarca que ha passat a la història amb el sobrenom que li adjudicava Hugo de “Napoleó el Petit”--, la posteritat s’ha decantat a favor de l’escriptor. La millor síntesi del fenomen la va donar André Gide en ser

11 de maig 2022

L’elegància coixa de la gran exposició sobre Maillol al Museu d’Orsay

Tota opinió que el visitant pugui abocar sobre la magna exposició que el Museu d’Orsay dedica aquests dies a Aristides Maillol, inclús si el visitant ha escrit una biografia sobre l’artista, resulta força secundària davant del reconeixement que suposa l'exhibició de talent creatiu oberta fins el mes d’agost a un dels museus més prestigiosos de París. Atès que la quasi totalitat de les seves grans escultures de nus femenins es troba exposada en permanència des de fa llargs anys als veïns jardins de les Tulleries, l’exposició del Museu d’Orsay desplega l’interès en altres facetes de Maillol, com la pintura o els tapissos, malgrat que algunes escultures monumentals hi siguin presents, començant per la més cèlebre de totes, l’anomenada Mediterrània

9 de maig 2022

El nou edifici de Le Monde i l’Obs a París com a penyora de futur

Em vaig fer adult llegint amb devoció i quasi clandestinament el diari Le Monde i el setmanari Le Nouvel Obervateur, que aquí eren com la fruita sovint prohibida de l’edèn democràtic europeu. Amb el pas dels anys vaig recórrer en algunes ocasions els laberíntics despatxos de les seves redaccions, amb la sensació trèmula d’abocar-me a les aigües bíbliques del riu Jordà. Confesso que actualment les seves pàgines em cauen més dels dits i em resulten avorrides amb freqüència, però també comprovo que algunes devocions adquirides a l’edat tendra es converteixen en hàbits, com un substrat geològic que resisteix estranyament el pas del temps. Totes dues capçaleres declaren beneficis i mantenen a França el lideratge

27 d’abr. 2022

El destí quasi sempre funest de les estàtues eqüestres

El cavall és un dels animals més ben construïts de la naturalesa, per l’elegància i l’aplom d’aquest noble quadrúpede. En cavi els cabdills que els munten a les estàtues eqüestres acostumen flaquejar, en el sentit que l'animal els guanya en prestància. La part del lluïment de l’escultor s'aboca de costum al cavall. El millor exemple és el monument venecià esculpit per Andrea Verrochio del cavaller Bartolomeo Colleoni al campo de San Zanipolo de Venècia. Just a sota de l’imponent pedestal s’hi despleguen les taules de cafè, des de les quals tot sembla encara més encertat i lluminós, sobretot el cavall. L’únic monument eqüestre que hi pot rivalitzar és el del condottiero Gattemalatta esculpit per Donatello i col.locat a la Piazza del Santo de Pàdua, davant la basílica de sant Antoni gloriós. Al costat d’aquests dos exemples il.lustres del Renaixement italià, la peça modelada el 1888 per l’escultor Josep Llimona del comte Raimon Berenguer III davant d’un pany de la muralla medieval a l’actual Via Laietana barcelonina o bé l’aixecada el 1887 al general Prim per l’escultor Lluís Puiggener al parc de La Ciutadella resulten visiblement de segon ordre. El destí funest de les estàtues eqüestres es repeteix de manera

25 d’abr. 2022

El Seminari ostensiblement desmesurat en ple centre de Barcelona

L’arquitecte Elias Rogent va projectar el 1863 dos grans edificis contigus al sector del centre de Barcelona alliberat per l’enderroc de l’antiga muralla: la Universitat i el Seminari. Tos dos incloïen jardins a l’interior del recinte. Avui l’edifici històric de la UB acull quatre mil estudiants i obre al públic els seus jardins tota la setmana, no només en horari acadèmic. El veí edifici del Seminari suma aquest curs només cinquanta-set estudiants de sacerdot i els seus jardins són menys accessibles. El Seminari va ser assaltat i incendiat parcialment durant la Setmana Tràgica del 1909. A la Guerra Civil va operar com a seu de la Universitat

22 d’abr. 2022

Elogi i nostàlgia d’una mansarda a París amb sostre inclinat i balconet

Després de viure una temporada massa curta a una mansarda de l’île Saint-Louis, incrustada enmig del riu Sena en ple centre de París, vaig entendre en viu que aquelles antigues chambres de bonne o modestos estatges reservats a les minyones a les golfes dels grans edificis de pisos del segle XIX s’han convertit en un luxe a la ciutat d’avui. Ara en diuen studettes (diminutiu de studio o apartament d’una sola habitació). Antigament s’hi accedia per la porta de servei, no tenien calefacció malgrat trobar-se sota terrat ni cambra de bany pròpia. Ara disposen de les comoditats necessàries, tot i que que encara s’hi accedeix per escales molt dretes i amagades si l’espai no ha permès l’arribada de l’ascensor. Les típiques mansardes de

21 d’abr. 2022

El 175è aniversari del tren pioner de Mataró fa una mica de pena

El primer tren que va entrar en servei a tota la Península Ibèrica va ser el de Barcelona a Mataró el 1848. L’any vinent s’escau el 175è aniversari de la primícia enmig d’un panorama desolador, tant pel que fa a aquesta línia com al servei ferroviari en general. El traçat de la via arran de la platja, on aleshores s’abocaven totes les indústries, s'ha convertit en un malson per la pujada del nivell del mar deguda al canvi climàtic i al rosari de ports esportius que barren la renovació natural de sorra i sediments. Els dies de temporal les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia

19 d’abr. 2022

L’orgull de viure a un edifici cooperatiu, pioner i creïble

El febrer del 2017 vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” de l’edifici de pisos més alt d’arreu d’Espanya construït amb aquest material. Ara hi torno per interès familiar, convertit des del 2019 en esplèndida realitat. Es tracta de la Borda, la primera cooperativa d’habitatges en cessió d’ús, al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle de l’enorme solar de l’antiga fàbrica de Can Batlló, temps enrere vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El règim de pisos en cessió d’ús significa que l’Ajuntament cedeix el terreny per setanta-cinc anys i els membres de la cooperativa s’espavilen per edificar-hi, en aquest cas sis plantes i vint-i-vuit pisos, dissenyats per la també cooperativa d'arquitectes Lacol. El caràcter innovador no deriva només de l’estructura de fusta masssissa de pi laminat, sinó de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa d’usuaris. Representa un model alternatiu d’accés a l’habitatge: participatiu, autogestionat, transformador, verd, solidari i magnífic, un acte de fe del gosar poder convertit en credibilitat

13 d’abr. 2022

La laboriosa impostura d’empaitar les muses per escriure clar

L’exercici físic de caminar és una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, costum sedentari que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores i castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària, prima com una galeta i escassa com la gràcia divina. Durant la caminada procuro no endinsar-me en qüestions fonamentals, m’adapto a la limitació recalcitrant de les coses, polemitzo de passada amb mi mateix, xerrotejo en silenci sobre les diferents maneres de mirar el món. Les coses no sempre tenen un argument coherent, de manera que aviat deixo córrer el debat interior, abandono el rendiment improbable de la

11 d’abr. 2022

M’agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la

El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. Alguns dies topo amb figures més vitals que als quadres i els llibres d’art quan em dedico a mirar la gent. No sempre es tracta d’un gest maquinal perquè mirar amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix posar-hi un grau d’interès. L’art no sempre arriba a la quantitat d’emoció que ofereix l’acte de mirar una persona que passa. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la mirada articulada dintre d’una fortuna fugaç, amb un espurna de pensament lliure. L’esclat

8 d’abr. 2022

Un altre cafè a Roma, aquest cop amb Josep M. Fonalleras

Dels incomptables cafès que he begut amb devoció a Roma al llarg de les últimes dècades en companyia de persones diverses, cap no ha estat amb l’escriptor gironí Josep M. Fonalleras i prou pena en tinc. La carència ha acabat per crear-me un buit a l’estómac, que acabo de sanar amb la lectura entusiasta del seu últim llibre Un cafè a Roma (Univers, 17,50€). La vida i la literatura de vegades fan bé les coses. És un llibre excel.lent, d’autor amb ofici molt rodat, curtet i deliciós, llampeguejant de troballes i il.luminacions. En efecte, Roma és una capital sentimental perquè tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma. Pel meu gust Un cafè a Roma és massa més de memòria introspectiva que de filigrana descriptiva, però això només és culpa del meu gust desviat pel periodisme. A més a més, Josep M. Fonalleras posseeix la rara virtut de convertir els seus llibres en esdeveniments públics des d’abans de llegir-ne les pàgines. Potser es deu a la seva presència habitual a tota mena de tribunes i actes ciutadans. A Girona la figura de Fonalleras és tan característica de l’escenari urbà com el pont de les Peixateries Velles o el campanar erecte de Sant Feliu. Per cert, la companyia aèria Ryanair acaba de