13 de març 2013

Allò que el metro no sempre uneix, tants anys després

Sóc usuari del metro des de la naixença, vull dir que quan vaig venir al món Barcelona ja tenia metro feia temps. Una de les poques coses que no ens estranyava als barcelonins barbamecs quan sortíem per primer cop a alguna gran capital estrangera --ja fos París, Londres o més endavant Nova York-- era precisament el sistema de funcionament del metro. L’inesperat encàrrec editorial d’escriure el llibre Metros i metròpolis em va portar l’any 1989 a fer la volta al món en metro, conjuntament amb l’amic fotògraf Xavier Miserachs, per descriure sobre el terreny els de Berlín, Budapest, El Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic,
Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington. La feina em va inocular una curiositat envers les interioritats d’aquest mitjà de transport, que he mantingut indeclinable. També em va procurar algunes fotos de Miserachs com la que il.lustra aquest article. Des d’aleshores he llegit amb interès la novel.la que Ramon Solsona va ambientar al metro, Línia blava, editada el 2003. Marta Torres va escriure el 2010 el llibre Barcelona metro a metro per relatar l’origen del nom de cada estació. El metro de París va ser homenatjat literàriament a la narració de Julio Cortázar “Manuscrito hallado en un bolsillo”, al llibre del 1974 Octaedro. L’antropòleg francès Marc Augé va publicar el 1986 l’estudi El viatger subterrani. Un etnòleg al metro, i vint anys més tard El metro revisitat. El 150 aniversari del Tube londinenc acaba de ser objecte de nombrosos reportatges, que he devorat sense excepció. Quan ara viatjo fora em sembla que la modernitat d’una ciutat depèn de si està unida al seu aeroport amb metro. Barcelona encara no ha aconseguit, tants anys després. Madrid sí, naturalment.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada