10 de gen. 2014

Madrid se’n va, sembla que se n’ha anat, però no ho asseguraria

El luxós aeroport madrileny de Barajas s’ha vist superat per primer cop en nombre de passatgers pel barceloní del Prat el mes d’agost passat. El museu del Prado (ampliat el 2007) acaba d’anunciar que el 2013 va rebre un 15 % menys de visitants que l’any anterior. La Puerta del Sol s’ha convertit en una plaça potinejada. La candidatura olímpica ha acabat en un cafè amb llet de no res. L’artèria aorta del Madrid faraònic que és l’autovia de circumvalació M-30 desemboca a altres autovies en fallida. L’ampliació de la xarxa del metro (triplica en extensió la de Barcelona) registra continus problemes de manteniment. La xifra d’usuaris es revela irrisòria a l’AVE construït fins les capitals de
província més pròximes (Toledo, Guadalajara, Ávila, Segòvia, Ciudad Real o Valladolid, convertides en regió metropolitana de 6,5 milions d’habitants, quan encara no està ni programat un AVE entre la segona i la tercera ciutats del país, Barcelona i València). La comunitat i l’ajuntament de Madrid (governats per Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz Gallardón durant la dècada del diner fàcil a costa de fondre Bankia i rescatar-la amb diner públic) reconeixen ara deure 7.000 milions dels 9.800 milions d’euros invertits en infraestructures. I per acabar-ho d’arrodonir ha tancat les portes el tabernacle del conglomerat financer, empresarial i polític que era el restaurant Jockey (la llotja del l’estadi Bernabéu només obre els dies de partit).
D’aquí a cantar les absoltes del Districte Federal megalòman, de la ciutat-nació reinventada com a radial, olímpica i hegemònica, de la fenomenal Singapur mesetària de la bombolla només hi va un pas que alguns traspassen amb exagerada alegria. Quan l’escriptor costumista madrileny Ramón Mesonero Romanos va utilitzar el segle XIX l’expressió de “Madrid, poblachón manchego”, ho feia amb perfecta consciència que aquella ciutat de cort no era un poblachón ni era manxega. Un segle més tard Camilo José Cela el parafrasejava amb “Madrid es un poblachón manchego, mezcla de Navalcarnero y Kansas City”, però sabia igualment que només era una ocurrència xarona. 
Prefereixo altres diagnòstics més encertats. Oriol Bohigas manifestava el 1995: “Barcelona ha d’aprendre de Madrid a ser una capital, però Madrid ha d’aprendre de Barcelona a ser una ciutat”. Pasqual Maragall publicava el 2001 un article que faria forolla amb el títol “Madrid se va”: “Des de la perifèria es té la sensació que Madrid se’n va d’Espanya. Que juga una altra Lliga. Tenim la impressió que Madrid es mesura amb Miami, amb Buenos Aires, amb São Paulo. Que no li interessem. Que Espanya, per a Madrid, és ara tan sols el lloc on anar a buscar petites i mitjanes empreses en venda per millorar posicions abans de donar el salt a l’altra banda de l’oceà. Això en el terreny econòmic, el qual ha passat a ser no ja decisiu, sinó l’únic que compta. Abans Madrid era la capital política, Barcelona i Bilbao, i després València, les capitals industrials i econòmiques. Ara figura que és a l’inrevés. Ara Madrid és abans que res la capital econòmica, la capital de la innovació i de la nova economia, mentre que el poder polític s’ha descentralitzat. Si Madrid se’n va tot sol, podria ser que un dia es trobi que tots els altres anem junts per un altre cantó”. 
Les repercussions d’aquesta descripció de Maragall el van impulsar a tornar-hi el 2003 amb un altre article, titulat aquest cop “Madrid se ha ido”, arran de les eleccions autonòmiques madrilenyes que revalidarien el regnat versallesc del PP: “Espero que la societat civil madrilenya reaccioni i es plantegi seriosament quin ha de ser el paper de la Comunitat en la política espanyola i, per començar, com s’ha de regenerar políticament Madrid. Quatre anys més de deriva com la dels dos últims i Espanya perdria el nord. Mai més ben dit”. 
El cas que uns i altres van fer a Pasqual Maragall salta avui a la vista. Els anys de deriva han estat molts més, i es mantenen. Madrid continua on era, la bombolla també. Les seves pròximes eleccions autonòmiques i municipals són el 2015, cap el maig. Madrid se’n va, se n’ha anat? En algun aspecte sí, estrepitosament. En d’altres, no gens. Em recorda la famosa ranxera desafiant de José Alfredo Jiménez “No me amenaces”, popularitzada per María Dolores Pradera i per Chavela Vargas: “Porque estás que te vas y te vas y te vas 
y te vas y te vas y te vas...
 y no te has ido.
 Y yo estoy 
esperando tu amor,
 esperando tu amor,
 esperando tu amor o esperando tu olvido”.

0 comentaris:

Publica un comentari