31 de des. 2014

Contagi de les eleccions anticipades a Grècia: temor o anhel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es (secció Catalunya Plural)

Els vaticinis s’han confirmat: la coalició formada per conservadors i socialistes al govern de Grècia no ha obtingut la majoria parlamentària que necessitava per elegir el nou president de la República (el rei Constatí de Grècia, germà de la reina Sofia d’Espanya, fa temps que va ser destronat per un referèndum, l’any 1973, arran de la connivència amb l’anterior dictadura dels coronels). El govern posat en minoria ha convocat el 25 de gener eleccions legislatives anticipades. Totes les enquestes preveuen una insòlita victòria de la coalició d’esquerra alternativa Syriza, com a resposta del país més castigat per les retallades socials imposades a canvi del rescat financer de la troica (Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional). Un país membre de la Unió Europea pot ser governat per primer cop per un govern d’esquerra oposat a les condicions draconianes del rescat financer i del retorn del deute, és a dir, a la manera com els conservadors i els socialistes han gestionat
la crisi fins ara, no només a Grècia. El ministre de Finances “a l’ombra” de la coalició Syriza, el catedràtic d’Economia Iorgos Stathakis, declarava aquesta mateixa setmana a un diari barceloní: “Cap demòcrata no pot tenir por de les eleccions. Si Syriza guanya ajudarà a impulsar el canvi polític que comença a Espanya. És molt bona noticia l’auge de Podem. Si guanya Syriza, això suposarà una ajuda per a molts europeus, encara que no siguin d’esquerres. Perquè la política d’austeritat òbviament no funciona. Crec que ajudarem que es replantegi tot, més mesures expansives, que el BCE aposti per l’expansió quantitativa. També Itàlia i França estan sotmeses a molta pressió” (La Vanguardia, 29-12-2014).
No deixa de ser revelador que l’alternativa de govern a la política de retallades dictada per l’hegemonia alemanya a tota la Unió Europea pugui provenir dels vilipendiats països del sud del continent, tractats fins fa poc de PIGS (en anglès “Portugal, Italy, Greece and Spain”). El sud quasi sempre apareix com la regió més endarrerida, tòpica, irredempta i despentinada, per no dir ociosa i deprimida, en comparació amb la racionalitat dels nords industriosos i endreçats. Potser sí que el sud és més amant del debat, la plaça i la trobada, més vitalista, instintiu, turbulent, indisciplinat i refractari a l’estricta observança de la norma inflexible. Això no significa que sigui gandul ni dilapidador, com han afirmat els mitjans de comunicació més conservadors dels països nòrdics. 
Els grecs han demostrat saber reconstruir ruïnes, tornar a edificar-hi al damunt. La relació de forces afavoreix avui alguns “virtuosos” països del nord, però la relació de forces potencial aconsella recuperar aspectes fonamentals del llegat grec, començant pel valor de la democràcia que els atenencs van inventar. No es tracta que el món els perdoni els deutes –tot i que no seria una forma d’actuar inèdita, quan es va tractar de reconstruir Alemanya després de la Segona Mundial--, sinó de recuperar l’arma ideològica dels valors democràtics per combatre la usura, per fer possible la supervivència i el progrés de tots en condicions dignes. 
La globalització ha tornat a imposar la fractura territorial entre països creditors i deutors, així com la fractura social entre la minoria que s’enriqueix i la majoria que s’empobreix. L’herència espiritual i moral del món occidental prové en primer lloc d’aquella Grècia, tot i que la noció d’herència espiritual i moral soni avui com una cosa abstracta. Una part important del caràcter europeu és hel.lènica en els mecanismes bàsics de pensament, començant pel sistema –edulcorat-- de govern. Tots els europeus i per extensió el món occidental som una derivació evolutiva d’aquella antiga Grècia que va inventar la democràcia i que ara vol reconstruir-la de damunt les ruïnes. 
Alguns voldrien presentar Grècia com un mite romàntic, una exhalació evanescent d’historiadors i literats, un rastre remot de les arrels de la cultura occidental sense relació directa amb l’actualitat d’un país que troben tan oriental, quan no gosen dir tan turc. El món baixa ple d’aquests simplismes identitaris, manipulacions, supèrbies i racismes. Són les noves batalles d’una guerra molt vella. Els prejudicis sobre el caràcter dels pobles son tan estereotípics com algunes coses del patriotisme. 
 La demagògia dels grups dominants inocula a petites dosis quotidianes el verí de la incultura i del simplisme a través d’arguments falaços, començant per la suposada inexistència d’alternatives fora del sistema establert. D’aquesta manera vehicula l’interès de l’oligarquia a perpetuar-se, a base de confondre la gent, obstaculitzar l’esperit crític, la llibertat de judici i el debat d’idees, amb la finalitat d’envilir la majoria, que cada ciutadà es vagi asservint al seu petit racó i alimenti la convicció resignada, mansa i casolana de l’absència d’alternativa. Durant les pròximes setmanes es tornarà a parlar, amb moltes tergiversacions, de la Grècia d’avui que vol recuperar la democràcia que va inventar. 
A Grècia van devaluar el dracma entre el 1980 i el 2000 fins un 80 % davant del marc alemany. Grècia va entrar a l’euro el 2001 sense els controls necessaris sobre les possibilitats de complir els compromisos que aquell ingrés suposava. Al contrari, els bancs europeus –en especial els alemanys-- van començar a concedir-los crèdits fàcils, a la meitat de tipus d’interès que abans en dracmes. 
Grècia es va veure induïda a gastar més del que ingressava, però aviat resultarà que no s’ha tractat d’una crisi sistèmica provocada pels excessos ludòpates de la globalització financera, sinó per l’endeutament de quatre països mediterranis. El banc de proves grec de la retallada de la democràcia es pot convertir a partir del 25 de gener en el que obri camí a la recuperació de la democràcia. Això és el que propugna, de manera argumentada i persuasiva, pel que es comprova les enquestes electorals, la coalició d’esquerres Syriza. 
El fet de desplaçar una part de l’actual pressió fiscal cap a les classes altes proporcionaria a l’Estat els mateixos ingressos tributaris i estimularia l’activitat econòmica de la més àmplia classe mitjana, la qual cosa acabaria repercutint en més recaptació. Exigiria, això sí, el coratge de retallar privilegis als més ben situats en comptes de retallar-los als treballadors, funcionaris i pensionistes. 
Posar l’accent damunt la manca de rigor mostrada pels mecanismes de govern a Grècia durant les últimes dècades equival a desviar l’atenció de l’autèntica magnitud del problema, la qual passa per despatxos molt més moderns i prestigiosos. Europa és la gran oportunitat de supervivència del model democràtic, però fins ara els responsables europeus s’han mostrat incapaços dels grans pactes indispensables per salvar la situació. Cadascú mira per la seva “sobirania”, desmentida per la globalització dels mercats. 
S’ha demostrat que resulta impossible sortir de la crisi només amb la imposició alemanya d’austeritat, sense reforçar la cohesió entre països i entre classes socials. El “remei” de l’austeritat ha portat una nova i estesa precarietat. Ni Grècia ni Europa ni ningú no té futur sense una revisió de la política practicada aquests últims anys. Grècia representa un 2 % de l’economia de la zona euro, però també és el país que, durant l’Antiguitat, va inventar la democràcia a un moment d’apogeu de la civilització. 
Els socialistes grecs i els socialistes europeus han participat de ple a la involució neoliberal, han encaixat sense contrast amb el conglomerat de poders fàctics econòmics, polítics i mediàtics. No han defensat uns altres plantejaments, un altre funcionament, un altre camí de racionalitat econòmica. No han reconegut les causes de la crisi ni tampoc que l’única sortida passa per profundes reformes estructurals, també la dels partits parlamentaris, inclosos els de l’esquerra acomodada, absorbida, neutralitzada. 
En comptes d’admetre que el sistema capitalista no és viable tal com ha funcionat els últims anys, la socialització amb diner públic de les pèrdues bancàries s’ha vist acompanyada per una socialització de la culpa. Ha estat la manera de defugir les responsabilitats dels dirigents i desviar-les, amb un cinisme pervers, cap a la redistribució a la inversa de la riquesa, una revolució conservadora que qüestiona la relació entre capital i treball, els drets socials i el concepte mateix de béns públics. És l’experiment violent dut a terme a Grècia més obertament que enlloc. 
No es tracta de recompondre l’herència clàssica grega com qui reconstrueix un vell temple, de forma historicista i literal, però els interessos de la societat continuen sent molt similars. La vella noció grega de ciutadania governada per regles consensuades, no pas per la llei del més fort, va representar un salt crucial, un pas de gegant en la història. L’invent grec de la democràcia lluitava contra la desmobilització i estimulava els ciutadans a participar. La paraula política, tan grapejada, deriva de polis o ciutat... La d’idiota, en canvi, designava en el llenguatge clàssic els ciutadans que només miren per ells, que es desinteressen dels assumptes públics, que pateixen insensibilitat ètica. 
Grècia no és un país d’ancians conformats a l’ombra d’una parra, sedats a l’espera de les remeses que els enviïn els fills emigrats o les engrunes que caiguin de la taula dels turistes. Grècia té coses a dir, el 25 de gener vinent a les urnes.

0 comentaris:

Publica un comentari