30 de juny 2016

“Un mar de vinyes” a Empúries o els romans no ho van inventar tot

“Una mar de vinyes” és el títol de l’exposició temàtica oberta fins l’11 de setembre al jaciment d’Empúries, dirigida per l’arqueòleg Quim Tremoleda (alhora flamant alcalde de la seva localitat natal empordanesa de Lladó des d’aquest mes de juliol). Exposa amb recursos escenogràfics un antic celler, una premsa, un fragment de vaixell romà carregat d’àmfores o una taverna per il.lustrar davant dels ulls del visitant d’avui la importància històrica del conreu de la vinya. Ho fa amb el biaix, el favoritisme envers el món romà que predomina a aquest jaciment en detriment del món iber local i l’anterior presència grega o fins i tot fenícia, sens dubte menys extensa i més difícil d’estudiar, potser per això deixada injustament en un pla secundari. La vinya és una liana
salvatge el fruit de la qual era conegut des de la més remota antiguitat, ben abans dels romans. Al Neolític, entre l’any 7.000 aC i el 4.000 aC, l’home primitiu havia après amb el foc a coure, escalfar-se i vèncer la foscor. Amb la caça, la pesca i els primers cereals va començar a consolar la fam i amb l’oli a condimentar-la. Però amb el vi aprendria a somniar, fins i tot a guanyar-s’hi la vida. 
Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana salvatge en vinya i va vinificar per fermentació el suc del raïm, culminava la seva primera embriaguesa i entenia que la terra pot tenir una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. El vi va ser vist com un fluid vital igual que la saba, l’esperma, la llet o la sang. Alhora va descobrir el sentit de culpa, la ressaca, el remordiment. I també el comerç. 
Els homes del Neolític coneixien les begudes fermentades de cereals (cervesa), de mel (hidromel) i de fruita (raïm). Alguns rastres de components del vi com l’àcid tàrtric s’han trobat a gerres de ceràmica datades del 7.500 aC, com també pinyols de raïm fossilitzats. La sedentarització va afavorir que la parra salvatge de la Vitis vinífera, aprofitada sobretot com a fruita, es convertís en plantació de vinya (en la modalitat de pèrgola o bé arran de terra) a Mesopotàmia, Anatòlia, el Pròxim Orient, Egipte i, a partir del 3.000 aC, a Grècia.
Els navegants fenicis van escampar pel Mediterrani el vi, els navegants grecs el conreu de la vinya i els colonitzadors romans els nous mercats. La seqüència històrica de la vinya a Empúries i al Mediterrani en general no va pas començar amb els romans, tot i que ells la convertissin aquí en el primer boom econòmic d’exportació. 
L’efecte embriagador del consum del suc de raïm fermentat va associar-se de seguida a rituals místics i va entrar a la mitologia occidental de la mà del déu grec Dionís (transformat en Bacus pels romans) o com al.legòrica transubstanciació de la sang de Crist segons la nova secta dels cristians. Un cop començada la nostra era amb la colonització romana, la vinya es consolidaria com un conreu extensiu a múltiples punts d’Europa, en particular al contorn mediterrani. 
L’excavació amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana amb celler dotat d’onze premses de vi també ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores de 26 litres per mes. En efecte, a l’època romana això era un país recobert de vinyes, un mar de vinyes, però el vi era una producció que ja portava segles –mil.lenis!-- desplegant-se al llarg del Mediterrani. La colonització romana va ser incomparablement més fonda que la dels ibers, els fenicis o els grecs al nostre territori, però no tot ho van inventar els romans. 
Empúries és un punt privilegiat per recordar-ho. Les excavacions iniciades el 1908 per la Mancomunitat van servir més per reconèixer socialment la importància del jaciment que no pas per estudiar-lo, explicar-lo i presentar-lo. Això, més de cent anys després, continua pendent en més d'un vuitanta per cent. 
No ha estat suficient el fet de tractar-se d'un cas únic de jaciment arqueològic amb cent anys seguits de relativa excavació oficial, un assentament amb mil anys d'història antiga ininterrompuda, un dels museus més visitats de Catalunya, la major colònia grega de la Península Ibèrica i quasi l'única confirmada arqueològicament, el punt per on va entrar la moneda i per on va iniciar-se la romanització de tot Hispània. 
La ciutat romana d'Empúries va ser de menor dimensió que Tarraco. En canvi, l'anterior ciutat grega emporitana és una de les poques localitzada a tota la Península Ibèrica i adquireix per això una importància de primer ordre. A través d'Empúries la civilització dels grecs va desplegar anteriors aportacions embrionàries dels fenicis com ara l'economia monetària, una primera noció d'urbanisme, els coneixements agrícoles que permetien l'extensió de conreus com la vinya i l'olivera, o les tècniques modernes com el torn de terrisser per a la conservació i transport de les collites, en comptes de fabricar tota la ceràmica rudimentàriament a mà. 
Els grecs van fer entrar els ibers d'Empúries en l'economia i la cultura global mediterrània, dintre d'un pas de gegant civilitzatori, a escala d'aquesta petita ciutat. Malgrat la importància del tombant, sobre els grecs d'Empúries no se'n sap pràcticament res després dels primers cent anys d'excavacions. 
Avui el nom d'Empúries engloba tres realitats diferents: el nucli de 60 cases de residència secundària i restaurants de Sant Martí d'Empúries (la invocació a Sant Martí va ser afegida el segle XVI), el jaciment arqueològic termenat a partir del 1908 i, finalment, l'entorn de finques particulars i la façana marítima de platges i dunes. El marc paisatgístic resulta tan important com el jaciment i potser més evocador. 
Desenterrar Empúries i projectar damunt la història del lloc la claror d'avui no és només una tasca científica, també una responsabilitat d'aquella administració pública renovada que va plantejar la Mancomunitat fa més d’un segle i que només s'ha acomplert en petita part. L'arqueologia és una ciència interpretativa, en la qual allò que importa no són només les peces que troben els excavadors, sinó com s'expliquen, com es contextualitzen per il.lustrar un període del passat. La peça física per ella sola acostuma a ser un objecte mut, inerme, opac. Només li dóna vida l'explicació que li atorguen els coneixements i la visió actuals. 
Desenterrar un jaciment no consisteix a treure'n la terra que el colga, sinó sobretot a donar-li una explicació documentada i intel.ligible als visitants d’avui, ja sigui amb la presentació estable del jaciment o amb exposicions temporals com aquesta d'ara “Un mar de vinyes”, més concretament de vinyes romanes.

1 comentari:

  1. D'acord, apuntada a l'agenda, la visita mega cultural. :-)

    ResponElimina