13 de nov. 2016

Retorn al jaciment iber d’Ullastret com qui puja a l’Acròpolis

La ciutat ibera d’Ullastret tenia el segle VI aC uns 6.000 habitants. L’actual municipi d’Ullastret en té 300. Ahir dissabte els vaig recórrer tots dos i em va semblar que no hi ha tanta diferència entre el jaciment arqueològic i els carrers d’avui, units íntimament per un factor cohesionador: l’extraordinària bellesa del paisatge a aquest sector del Baix Empordà. Vaig arribar al recinte arqueològic abans de l’hora d’obertura i ho vaig aprofitar per perdre’m durant una estona xino-xano pels camins de terra dels voltants, en plena calma del matí somnolent. Des del peu de la muralla ibèrica, la vista del poblet de Llabià, enlairat com de puntetes a l’horitzó, em
va semblar sortit directament d’un quadre toscà de Piero della Francesca, posseït per un anhel de subtilesa, amb els verds, els blaus i els grocs acabats de renovar.
Ullastret no és només el jaciment iber més extens i més excavat de Catalunya. El seu recinte obert al públic també és una de les millors passejades de l’interior empordanès, un dels millors miradors dels colors vius i palpitants de la plana a qualsevol de les quatre estacions de l’any. Temps enrere no estava tan ben disposat, ara fa goig deambular-hi. Hi vaig tornar ahir pel reclam del nou muntatge audiovisual en 3D, que reconstrueix per al públic no especialitzat la realitat de fa tres mil.lenis. 
No sóc un “natiu digital”, vull dir que el llenguatge de les noves tecnologies no m’admira per sí sol ni m’enlluerna de manera incondicional. En canvi sempre he trobat digne d’aplaudir que els grans monuments del passat es posin al dia, que vulguin fer-se atractius per als visitants d’avui, en especial els més joves. L’arqueologia, les ruïnes, no han de fer pena per definició, com pretenien els romàntics melangiosos. Les ruïnes necessiten molts muntatges audiovisuals en 3D com el d’Ullastret. 
Estic segur que quan els visitants surten de la sala de projecció i tornen a acarar-se al paisatge empordanès que volta el jaciment, pensaran com jo en la Toscana i en Piero della Francesca. O almenys entendran que els ibers no eren uns salvatges en calçotets, sinó una civilització amb llengua i escriptura pròpies, desenvolupament urbanístic i estructura política. Després, sis segles després, van venir els romans. 
L’handicap del jaciment iber d’Ullastret en comparació amb el grecoromà d’Empúries, situat a penes a una vintena de quilòmetres, sempre ha estat no disposar del Mediterrani per besar-li materialment els peus. Ahir em vaig adonar que això no és més que un vell prejudici, superat per l’actual agençament del recinte. 
Ullastret estava voltat de grans estanys i maresmes inundades, que avui són camps de conreu prodigiosament traçats, de tonalitats canviants al llarg de l’any. L’acròpolis d’Ullastret té al seu voltant un ondulant Mediterrani de terra, al qual la bellesa constitueix una recompensa per als qui s'han esforçat a treballar-la i no un bé de consum que n'hi ha prou amb pagar. 
I per cert, es manté en activitat al centre del poble el no menys històric restaurant Ibèric, obert el llunyà 1978 per Tomàs Cateura i la seva dona Pepita Gálvez. Ara el porten els fills, però en Tomàs encara hi ronda, com els ibers.

0 comentaris:

Publica un comentari