1 de juny 2019

El piano Clementi, reviscut i compartit, d’Anna Cuatrecasas

Quan algú hereta el piano de la família pot fer tres coses: prescindir-ne, restaurar-lo com un moble o bé tornar-lo a fer néixer a la vida activa sense necessitat de treure’l de casa. Ahir divendres vaig assistir a la trobada d’amics amb concert que organitza periòdicament Anna Cuatrecasas Molero a casa d’ella al voltant del seu piano Clementi renascut, tocat per l’excel.lent pianista Marina Rodríguez Brià, amb peces del compositor i dissenyador de pianos Muzio Clementi i la deixebla vienesa Marianna Auenbrugger. L'amfitriona Anna Cuatrecasas no només va heretar i restaurar el piano de la família. Li ha muntat una nova vida com a instrument en actiu, a força d’invitar els amics a escoltar-lo i a
participar a l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, dedicada a promoure la recuperació d’aquest compositor i dels seus instruments.
També va encarregar a la pintora Carme Magem el modern collage del retrat de Clementi que avui presideix la xemeneia del saló (foto adjunta). Ahir érem una dotzena llarga de convidats, més un equip de TV3. El programa de mà del concert estava escrupolosament redactat per Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo. Era la dinovena edició de la trobada i el juliol tindrà lloc la següent.
Una de les maneres més amables i civilitzades de rebre els amics a casa és amb un concert de piano, dintre d’aquella antiga tradició salonnarde de l’època de la Il.lustració francesa del segle XVIII, el gran moment dels salons literaris parisencs, generalment organitzats a casa d’alguna distingida amfitriona. Aquells cercles mundans i alhora culturals donarien lloc a noves normes de distinció, conversa i debat civil. 
Actualment ja no es filosofa tant als salons, tothom prefereix callar davant de l’audició musical en viu. Entre cada peça d’ahir es produïen alguns comentaris sobre l’elegància vienesa de Mozart, Haydn i Schubert emparentada amb el que acabàvem d’escoltar, però durant la interpretació la immobilitat absoluta dels assistents contrastava amb l’expressivitat vital de la pianista que feia crepitar fins i tot els rínxols de la seva poblada cabellera, vistos i escoltats de molt a prop.
El piano Clementi d’Anna Cuatrecasas ja no és una relíquia familiar. Ara és tota una història reviscuda i compartida.

0 comentaris:

Publica un comentari