1 de febr. 2020

La princesa Pyrene i la formació del Pirineu, la força del mite

L’explicació científica ha resultat sempre d’una comprensió dificultosa, construïda amb un llenguatge tècnic refractari a l’accessibilitat. Els antics, en canvi, ho van resoldre a força de recórrer a la fantasia dels mites construïts amb voluntat de fer-se entendre per tothom encara que no fossin veritat. Els grecs solien fabricar una història mítica, com més rocambolesca millor, per explicar-se els fets preexistents. Quan encara no havien explorat les muntanyes de Pyrene, sabien per relats anteriors que existien a una regió boscosa situada al confí entre els ibers i els gals. Hi van ambientar una part del periple mitològic del seu heroi Hèracles, més conegut avui amb el posterior nom llatí d’Hèrcules. Dintre dels dotze treballs “herculis” als quals havia estat
condemnat, havia de robar el ramat de bous del monstre de tres caps Gerió, que habitava l’estret de Gibraltar, el llindar de l’oceà exterior colonitzat des del segle IX aC pels fenicis degut a les riqueses minerals que n’extreien. Al llarg del seu viatge Hèracles es va enamorar de la princesa de gran atractiu que apareix a qualsevol relat mític fins avui mateix.
La princesa Pyrene era la filla d’un reietó local i vivia a aquella boscosa serralada. El monstre Gerió també la pretenia i ella es va amagar per poder mantenir l’amor amb Hèracles. L’estratagema de Gerió per obligar-la a sortir de l’amagatall va consistir a calar foc a tota la serralada. Hèracles no va poder impedir la mort de la seva estimada. Desconsolat, li va aixecar un gegantí túmul funerari d’enormes pedres, del Cantàbric fins al Mediterrani, i li va posar el nom de Pirineu. Els blocs sobrers els va llançar al mar i van formar el cap de Creus.
Aquesta llegenda grega, represa per Jacint Verdaguer, va fer durant segles més fortuna que l’actual teoria científica de la tectònica de plaques, en primer lloc perquè era més fàcil d’entendre. El Plegament Alpí, dels Pirineus als Alps i al Caucas, data de fa 62 milions d’anys. Jacint Verdaguer ho sabia, quan va publicar el 1886 el poema èpic Canigó. Però la llegenda dels grecs havia arribat abans, contenia més atractiu mític i mossèn Cinto no es va estar de recollir-la. (foto Josep M. Dacosta)

0 comentaris:

Publica un comentari