Presento el meu llibre “El tresor de la Vajol” a la mina de la Vajol

El petit rètol afixat a la paret, que toco amb el colze i la portada del llibre acabat d’imprimir, diu: “Ajuntament de la Vajol. Mina Canta o d’En Negrín”. És a la boca de la mina de pedra de talc que van convertir en dipòsit de seguretat d’una part del patrimoni artístic i econòmic del govern de la República en la serva marxa cap a França el gener i febrer del 1939. Dona títol al meu últim llibre El tresor de la Vajol (editorial Gavarres) sobre l’èxode de mig milió de civils i soldats republicans cap a la frontera francesa, entremig de lingots, sacs de joies i obres mestres de l’art en evacuació. La manca de coneixement precís sobre el contingut del dipòsit secret de la mina i la confusió d’aquells dies de la retirada republicana va donar peu a llegendes, que aquest

El “Don Carlo” mitigat que obre temporada a la Scala de Milà

Abans d’ahir dimecres vaig assistir a la Scala de Milà a la representació del Don Carlo de Verdi que obria la temporada (tres hores i mitja de funció, amb dos descansos). Ens hi vam plantar amb un amic predisposat i les entrades comprades per Internet. Hauria desitjat butaques del loggione, el cinquè pis dels més entesos, però són les que s’acaben primer. El muntatge no em va semblar res d’extraordinari, però una de les meves expectatives era la reacció del públic, el seu comportament al teatre d’òpera més acreditat del món. Hi cantaven la soprano Anna Netrebko i la mezzo Elina Garanca. Èxit mitigat, igual que l’escenografia de Lluís Pasqual. En canvi l’orquestra, dirigida pel titular Riccardo Chailly, va brillar a l’altura de la Scala. A mi em van ensenyar que l’òpera és un art passional i que és bo que el públic es manifesti amb ovacions o bé esbroncades. Vaig aprendre a estimar l’òpera al cinquè pis del Liceu, al costat de peixaters i verduleres de la Boqueria, això sigui dit sense metàfora. Més endavant vaig baixar d’algun pis, però l’ambient continuava sent viu i de vegades sorollós. Ho vaig reviure amb la mateuxa fe a Itàlia, l’epicentre del públic popular de l’òpera, lluny del puritanisme

Peripècies dels submarins espanyols a un milió d’euros la unitat

Aquest mes de desembre l’Arrnada espanyola rep amb 10 anys de retard del fabricant Navantia el primer dels quatre submarins encarregats el 2004 pel ministeri de Defensa amb un pressupost inicial de 1.750 milions d’euros que s’han convertit en 3.907 milions, malgrat haver renunciat als míssils Harpoon perquè l’empresa Boeing que havia guanyat l’adjudicació ja no els fabrica. Durant l’allargat procés de fabricació els constructors es van adonar que el submarí patia per error de càlcul un sobrepès de 125 tones que n’afectava la flotació. El nou model substituirà el submarí Tramontana (foto adjunta), la padrina del qual al moment de l’avarada el 1984 va