El mirador privilegiat del castell de Bellaguarda al Pertús

De vegades cal espolsar-se prejudicis i admetre que una antiga fortificació militar en desús i oberta a la visita pública pot haver-se convertit en indret privilegiat per la seva situació geogràfica estratègica. Des de la carretera i l'autopista de la Jonquera, el pas fronterer del Pertús es veu presidit visualment a la línia de carena per la silueta del castell de Bellaguarda, reformat per l'enginyer militar del rei Lluís XIV, Sebastià Vauban, arran de la nova divisòria estatal imposada pel Tractat dels Pirineus del 1659.  El consistori del Pertús fomenta la visita del castell de Bellaguarda (amb cita prèvia tot l’any o bé a l’estiu sense limitacions) i hi munta algunes activitats culturals. No ofereix només una panoràmica geogràfica sobre les dues planes bessones de

La força del retrat escultòric de Sòcrates el rebel

M'agrada remirar aquesta famosa “erma” (en italià pilastra rectangular que fa de peanya) de Sòcrates al Museu Arqueològic de Nàpols. La peça en marbre de Carrara, de 176 centímetres d’alt, és una reproducció romana de l’original en bronze atribuït a l’escultor grec Lisip, però l’important és que va ser encarregada pels ciutadans atenencs penedits d’haver condemnat a mort el filòsof i col.locada en un lloc destacat de la ciutat. La còpia romana té una característica pròpia: a la peanya s’hi troba inscrita en grec la frase del seu diàleg titulat Critó: “Cal doncs examinar si tot això que dius s’ha de fer o no; perquè jo, no d’ara, sinó de sempre, tinc el principi de no obeir a res més que aquella raó que, en haver-la examinada, em sembla millor” (aquí en traducció de Carles Riba, sempre una mica cargolada). L'invent de la democràcia participativa a Atenes no va impedir la infamant condemna a mort de Sòcrates l’any 399 aC per haver posat en dubte la capacitat dels ciutadans d’exercir la llibertat, qüestionar el fonament teòric del sistema, simpatitzar amb el model rival d’Esparta i estimular vicis tirànics. Es va estimar més suïcidar-se tot bevent la cicuta que no recórrer a un dels drets d’aquella democràcia: la llibertat d’expressió de tot ciutadà per defensar-se d’una acusació. El seu deixeble

Massa gent per arribar a nedar al peu del campanar de Cotlliure

El programa del canal de televisió France 3 “El poble preferit pels francesos” acaba d’elegir Cotlliure en l'edició d'aquest 2024  i no sé si li ha fet gaire favor. La massificació turística hi és cada vegada més excessiva i els preus més cars. Cotlliure s’ha convertit en un decorat. Només suma 2.400 habitants censats, 500 menys que fa 10 anys, mentre que el municipi veí d’Argelers supera els 10.000, amb els serveis corresponents. Té molts més visitants que residents. Però, malgrat tot, encara m’agrada nedar al peu del seu famós campanar, plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada amb la cúpula rosada. Només d’arribar jo tenia per costum anar a saludar dos vells coneguts: Antonio Machado i Jojó Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, que ell regentava. A Machado encara li comento coses d’actualitat, que li donen la raó en tants aspectes. A Jojó també els hi comentava i, recalcats a la barra del seu bar, aviat ens posàvem d’acord. Des del 27 de febrer del 2013 reposa just al costat d’Antonio Machado. Procuro anar-hi també fora de temporada, entre setmana,a l’hivern, quan l’escenari entra en una