2 de nov. 2021

Les pedres de Venècia, agraïdes a John Ruskin i a la passió

El sol de migdia a Venècia fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina, convertida en hotel car al moll de les Zattere. Estucada d'un ocre terrós de xocolata, ha estat ennoblida amb una placa de redactat molt evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix sovint el toc d'inspiració sense perdre el punt de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Quan passo pel davant m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi

28 d’oct. 2021

El compte enrere fatídic de Venècia a l’aparador de la farmàcia Morelli

La cèntrica farmàcia veneciana Morelli ha cedit una petita franja del seu aparador per col.locar el comptador digital actualitzat cada setmana amb l’estadística oficial del web de l’Ajuntament sobre el degoteig fatídic d’habitants censats a aquesta ciutat incomparable, a la qual l’ocupació turística encareix fins a nivells prohibitius els habitatges dels residents. Van instal.lar-lo el 2008 i aleshores indicava la xifra de 60.704 habitants. Ara marca 50.502. És una manera lacònica de resumir el fenomen a la cara mateix dels milers de visitants que desfilen cada dia davant l’aparador de la farmàcia situadas al Campo San Bartolomei, presidit l’estàtua de Carlo Goldoni, al barri del pont de Rialto. La xifra es refereix als habitants censats del cèntric barri vell

27 d’oct. 2021

Regular legalment la prostitució i de passada també la nostra mirada

El govern espanyol s’ha compromès a presentar una proposta de llei que reguli la situació “alegal” en què es troba la prostitució (no està prohibida ni autoritzada) al primer país d’Europa i tercer del món en volum d’aquest negoci, després de Puerto Rico i Tailàndia. Catalunya ostenta el rècord d’acollir el bordell més gran d’Europa, el Club Paradise de la Jonquera, inaugurat el 2010 com ampliació “moderna” d’una llarga tradició. Una batuda policial del 2015 va detenir a aquest establiment 118 noies (el 70% romaneses) per a control d’identitat i 396 prostitutes a onze bordells de menors dimensions a la mateixa comarca. També va establir que el 63% dels vehicles que hi aparcaven eren de matrícula francesa. Les escletxes de la normativa han estat fins ara l’especialitat dels responsables del ram i els seus advocats, amb la certesa que la llei vigent permet una part d’aquesta activitat. El macro-prostíbul Club Paradise (3.000 m2, 80 habitacions, 150 prostitutes al pic de la temporada, sales d’espectacle amb capacitat per a 600 clients) va obrir amb

26 d’oct. 2021

El “Cagallibres” de Venècia amaga més coses sota l’abric

Els venecians l’anomenen "il Cagalilbri" perquè l’estàtua del pròcer Niccolò Tommaseo s’aguanta mitjançant una pila de llibres que semblen sortir de sota l'esquena de l’abric. La popularitat li ve donada pel fet de trobar-se al Campo Santo Stefano, una de les places més esbarjoses de la ciutat dels canals, punt de pas obligat entre el sector del Ponte dell’Accademia i la plaça major de San Marc. El sòcol de l’estàtua forma uns graons als quals s'hi pot seure i sentir-se feliç, a una ciutat on es camina molt i els bancs escassegen. Il Cagalibri s’ha convertit en punt de cita a l’hora d'andare per ombre o bé fare il giro d'ombre. No significa “caminar per l’ombra” com podria semblar, sinó anar de tapes. L’ombra és en llengua veneciana el típic got de vi que acompanya els cichéti o tapes a les tavernes tradicionals o bacari (pronunciat bàcari). La ruta dels millors bacari és un tresor amagat que els venecians acostumen a guardar com a botí particular. Un dels més coneguts es troba sota la influència del Cagalibri, el Bacaro Da Fiore al carrer de Le Boteghe que surt d’aquesta plaça, fàcil de detectar per la quantitat de clientela local que l’omple des del carrer i caracteritzat pel peixet fregit de primera qualitat. L’ombra o gotet de vi

25 d’oct. 2021

El director Gustavo Dudamel i la renovació de la música clàssica

L’experiència de viatge audiovisual al cor de la música, de la mà del director Gustavo Dudamel i la Mahler Chamber Orchestra, que proposa el CaixaForum barceloní amb tècniques de realitat virtual demostra no només la capacitat de convocatòria del jove mestre veneçolà, convertit en símbol de renovació generacional en un món tan “clàssic” com la música clàssica. Demostra igualment una renovació generacional entre el públic, una nova mentalitat des de la batuta del director fins als assistents als concerts. Gustavo Dudamel (42 anys) acaba de ser nomenat director

20 d’oct. 2021

La ciutat de Venècia i els amors morts que reviuen

Els sotoporteghi son els típics passatges venecians sota les cases, estrets com un forat de guardiola i indispensables per comunicar entre carrers. El Sotoportego Trevisan de la foto adjunta es troba al moll de les Zattere i tinc motius renovats per passar-hi amorosament. Sempre m'ha enfarfegat la literatura decadentista sobre Venècia, la plorera dels estetes, el nyigo-nyigo dels malencònics. "Que c'est triste Venise au temps des amours mortes", cantava Aznavour. A mi no m’ha semblat mai trista, inclús quan hi he passejat a retaló els amors morts. Em pregunto com es pot associar la languidesa a un lloc que acull tothom d'entrada amb una navegació tan majestuosa al llarg del Canal Grande. Jo només hi veig l'espectacle inesgotable del curs de la vida, conduït damunt les ondulacions de l'aigua per carrosses de motor o de rem. Arran d’un dels meus viatges venecians més desconsolats vaig quedar a sopar amb la Bellezza per aclarir alguns malentesos i explicar-li que el vell lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques successives. La sobretaula es va allargar i em va demanar que féssim el cafè o el gelat al bar Da

19 d’oct. 2021

A la platea de la Fenice de Venècia, ni que sigui amb repertori alemany

Al teatre de la Fenice hi acudeixo sempre que puc, programi el que programi durant els dies de la meva estada a Venècia. Diumenge passat era un concert simfònic germànic, amb la tercera simfonia de Bruckner i la tercera de Brahms, interpretades per l’orquestra de la casa sota la batuta del director Hartmut Haenchen. A aquest escenari Giuseppe Verdi hi va estrenar Rigoletto, La Traviata i Simon Boccanegra, que no és poc dir. La simple existència de la sala ja és un miracle. Ha cremat quatre vegades des del 1774. Set anys després de l’últim incendi reobria el 2003 “com’era e dov’era”, un lema que ja s’havia aplicat al campanar ensorrat de Sant Marc el 1912 i que tornaria a aplicar-se al Liceu barceloní. La sala actual de la Fenice només té vint

16 d’oct. 2021

Monument barceloní a les Il.lusions Perdudes, excel.lent idea

El ninotaire i escultor barceloní Toni Batllori va tenir l’excel.lent idea de dedicar un Monument a les Il.lusions Perdudes, col.locat l'any 2015 a l’avinguda Diagonal cantonada amb la Rambla del Poblenou, tallat en un bloc de granit de quinze tones. Les il.lusions perdudes mereixen efectivament un monument, a Barcelona i arreu. De tant en tant es bo rellegir l’opus magnum de Jaume Fabre, la recopilació Art públic de Barcelona, hi parla de més de tres mil escultures als carrers, places i façanes de la capital catalana. Se'n va fer el 2009 una primera edició en paper, actualitzada des d’aleshores per l’autor al web de l’Ajuntament barceloní, dintre d’un projecte que va iniciar a quatre mans amb el col.lega Josep M. Huertas Claveria i que va continuar fidelment després de la mort d’aquest el 2007. Il.lusions perdudes també és el títol d’una novel.la de Balzac, publicada el 1837 dintre del fresc narratiu de La comèdia humana per relatar el fracàs del jove provincial Lucien de Rubempré en la lluita per guanyar la glòria literària a París sense gaire escrúpols. Marcel Proust deia que era el millor llibre de Balzac. Georg Lukács opinava que retrata “la transformació en mercaderia de la literatura”. El llibre acaba de ser

15 d’oct. 2021

Els colors grisos tardorals de París són d'un altre caràcter

Els elegants grisos tardorals de París acostumen a presentar-se amb el vel propi del clima atlàntic, tot i així de vegades lluu el sol i els incita a adoptar un to més efusiu. Són els dies que París es gronxa en el somni de la seva distinció. Quan plou cal aixoplugar-se al Louvre per contemplar des dels finestrals els jardins de les Tulleries, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri o tancar-se a l’habitació de l’hotel a practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. Sobretot cal saber esperar. Després de la pluja els grisos de París pugen sempre

14 d’oct. 2021

No he acabat mai d’entendre l’atracció i el prestigi de Versalles

Encara em costa d'entendre l’elevada consideració i el pressupost de manteniment que rep el castell reial de Versalles, símbol de la pompa grandiloqüent, venal i corrupta de la monarquia que va acabar a la guillotina arran de la Revolució del 1789. El rei Lluís XIV va fer construir als afores de París aquesta mise-en-scène megalòmana de la majestat del monarca, presentat com a superhome digne d’exercir el poder absolut per dret diví, a un fabulós castell enjardinat de 700 estances i 13.000 m2 sota teulada. L’espectacle del fastuós paper personal del sobirà era la seva forma de governar i simbolitzar l’Estat més poderós, estructurat i burocratitzat del món occidental. S’hi va instal.lar el 1677 en un deliri de luxe, extravagància i frivolitat. Al llibre Louis XIV et vingt millions de Français, l’historiador Pierre Goubert apunta: “Nou subjectes del rei Lluís treballaven amb les seves mans de manera ruda i obscura per permetre al desè lliurar-se a les activitats burgeses o simplement a la peresa”. Durant el versallesc regnat de Lluís XIV la fam, la pesta i les guerres van delmar dos dels vint

13 d’oct. 2021

El privilegi d’esmorzar davant la corba perfecta de la badia de Roses

L’Almadraba Park Hotel de Roses, de la mateixa família i la mateixa estatura que el Motel Empordà de Figueres, suma una quantitat d’atractius als quals he dedicat un llibre, però confesso la secreta predilecció pels seus esmorzars davant del mar. De vegades val la pena matinar i llevar-se a les set del matí, l’hora que aquí es produeix un espectacle únic. Salpen del port catorze embarcacions de pesca alhora i desfilen sota els balcons de primera línia de mar com una comitiva principesca, a la perfecta corba de la badia acabada de despertar pel sol naixent. Si la mar és plana o suaument arrissada, dibuixen a l’aigua uns deixants uniformes que semblen cal.ligrafiar-la. La subsistència de la pesca de proximitat és un dels privilegis mediterranis que no

7 d’oct. 2021

La vinya considerada com una vella familiaritat, quasi un miracle

És molt possible que un ciutadà mediterrani prengui diàriament cafè i mengi xocolata sense haver vist mai una planta de cafè ni una mata de cacau, tan característiques a altres latituds. En canvi la vinya forma part del nostre paisatge familiar, històric i actual. Davant d’una vinya, m’agrada aturar-me i mirar-la de prop, de vegades acariciar-la i tot, amb la certesa que el vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va començar a vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va passar a

6 d’oct. 2021

Obre a Cotlliure el primer "bar d'anxoves" amb una carta sorprenent

L’any 1865 el port de Cotlliure comptava 140 embarcacions de pesca i 800 pescadors. No en queda cap en actiu, però sí dues consolidades empreses locals de salaó d’anxoves, sense entrar ara en la competència secular amb les de Cadaqués i l’Escala. Malgrat que la majoria d’anxoves de totes aquestes localitats procedeixen avui de Portugal o d’Argentina, mantenen la tècnica tradicional de salaó. L’empresa Roque disposa d’una botiga en ple nucli de Cotlliure. La casa Desclaux ha anat més enllà i acaba d’obrir al cèntric carrer Pasteur de la localitat el “primer bar d’anxoves de França”. De fet es tracta d’un petit restaurant que

5 d’oct. 2021

El secret d’un senyal de carretera aparentment banal

Aquest senyal de carretera no sembla tenir res d’especial, però ho té. Es troba al Coll dels Belitres de Portbou, a l’antic post de frontera, el punt on la tramuntana bufa amb més intensitat comprovada de tot el país. L’Estació Meteorològica Automàtica de Portbou, instal.lada el 1998 prop d'aquest cim litoral, registra dades sobre les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica, amb plusmarques de fins a 200 km/h, encara que la velocitat del vent sigui inferior a la plana. El municipi de Portbou sempre ha tingut cops amagats. Les persones d’avui paren poca atenció al vent de cada dia, no saben distingir una tramuntana exaltant i higiènica d’una marinada llefiscosa, segurament perquè influeix menys que abans en la seva vida quotidiana.

4 d’oct. 2021

La carretera del Coll de Banyuls continua tancada deu mesos després

L’escàndol més intolerable no és que la prefectura o govern civil de Perpinyà decidís unilateralment l`11 de gener d’enguany tancar i barrar la carretera transfronterera del Coll de Banyuls per motius genèrics de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, en contradicció amb les disposicions del Tractat de Schengen. El principal escàndol és que deu mesos després continuï tancada i barrada sense cap més explicació i sense reacció per part de les autoritats implicades de la Generalitat i del govern d’Espanya (que té competència exclusiva en matèria de fronteres). La prefectura va tancar aquell dia cinc passos secundaris, del Mediterrani a la Cerdanya i la Vall d’Aran. Continuen tancats de Puigcerdà a la Tor de Querol, el Portilhon a la

1 d’oct. 2021

Ni que fos pels plecs de la túnica de la Victòria de Samotràcia

Jo tornaria a París ni que fos per remirar la Victòria de Samotràcia, i amb això en tindria gairebé prou. L’escalinata Daru del museu del Louvre és la perspectiva majestuosa construïda expressament per emmarcar aquesta escultura grega de grans dimensions, col.locada al centre del lluminós replà superior, entre el formigueig de visitants als seus peus. La peça en marbre blanc de Paros mesura cinc metres i mig d’alçada, esculpida als voltants de l’any 190 aC per representar la deessa grega de la victòria Niké amb les ales desplegades, vestida amb una túnica de plecs i alçada a la proa d’una nau pètria. Es troba escapçada. Va ser descoberta el 1863, a miques entre les runes d’un santuari de la petita illa grega de Samotràcia pel vice-cònsol francès Charles Champoiseau, el qual es va afanyar a enviar-la a París amb permís de l’ocupant turc. Cada cop que la contemplo recordo la història més bella de totes les que s’han escrit sobre aquesta peça. Es de María Kodama, ja vídua de Jorge Luis Borges: “En una ocasió vaig preguntar al meu pare què era la bellesa. Em va regalar un llibre de reproduccions d’escultures gregues i em va ensenyar la Victòria de Samotràcia. ‘Però no té cap’, li vaig dir. El pare em va contestar:

29 de set. 2021

Els déus dadivosos de la lectura al tabernacle de la llibreria Delamain

Una de les primeres coses que faig en arribar a París és entrar tutto tremante a la cèntrica llibreria Delamain, un ritual que activa la flama trèmula d’algunes emocions, invoca un poder sobre la imaginació i em desperta una il.lusió, un propòsit creatiu, el rejoc mental d’un afany espontani. Fa llargues dècades que ho repeteixo, amb la funesta inclinació de voler entendre les coses, trobar el sentit dels fets i explicar-me el món a través dels llibres, fins a comprovar la futilitat de l’enigma. Ingmar Bergman feia dir a un dels personatges de la seva pel.lícula Sonata de tardor: “Envellir és com escalar una gran muntanya: durant la pujada les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena”. Es tracta de la llibreria més antiga de París en

28 de set. 2021

"Eroica" Cristina Masanés, sense hac i amb molta fe en la literatura

Cada dia es publiquen molts llibres i, per alguna estranya raó, determinats títols sobresurten i es fan un lloc propi. Aquest és el cas del dietari que acaba de publicar Cristina Masanés a l’editorial L’Avenç amb el títol Eroica (sense hac, quan Beethoven va subtitular la seva tercera simfonia “Sinfonia eroica, composta per festeggiare il sovvenire d'un grand'uomo" , dedicada a Napoleó, l’idioma italià ja havia decidit que la lletra hac inicial manca de valor fonètic i l’havia suprimida). Es tracta d’un dietari del confinament escrit amb una fe abassegadora en la literatura pura, aquella que surt de l’ànima sense cap més condició ni enquadrament que la perícia de l’autora per expressar el seu estat d’ànim. El fil argumental és relativament secundari, uneix el record de la mare suïcida (“Ens va ensenyar a estimar, que és

27 de set. 2021

Tintin i el capità Haddock reviuen avui al seu castell de la vall del Loira

El castell de Cheverny era un palauet de la noblesa francesa entre els molts que abunden a la vall del Loira, fins que el dibuixant belga Hergé es va inspirar en la seva silueta per convertir-lo en la residència imaginada del capità Haddock i el seu company Tintin, amb el nom fictici de castell de Moulinsart, a les estances  del qual transcorre la història de Les Joies de la Castafiore. Aquesta segona vida és la que arrossega avui fins aquí tintinòlegs d’arreu del món a corrua feta. Hi troben una àmplia exposició interactiva sobre el popular personatge bevedor, rondinaire i malparlat, proferidor sistemàtic d’insults i renecs recargolats que en versió original recopilaria Albert Algoud al llibre L’intégrale des jurons du capitaine Haddock i en català el seu traductor Joaquim Ventalló, fins a sumar-ne vuit-cents al llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp. Els visitants d'avui, previ pagament de l'entrada de 17€ per adult,  hi troben un parc minuciosament mantingut gràcies a les rendes de Tintin, un dels pocs castells acreditats de la vall del Loira que ha pogut escapar a la nostàlgia aristocràtica gràcies als populars personatges

24 de set. 2021

Avui és festa grossa a Cotlliure pel centenari d’en Petit Louis

El paisatge mariner de Cotlliure no es veu presidit només pel cèlebre campanar fàl.lic plantat al mar, també per la invariable presència xerraire d’un personatge popular, sempre present al cèntric Cafè Solà o a la barra del bar dels Templiers, quan no es tanca una estona a la casa on va néixer, a un dels carrerons de la vila vella, per tallar les seves maquetes d’antigues barques catalanes. El centre d’operacions del Cafè Solà, regentat per Laurent Puigsarbé, no només ha convocat la festa del centenari en viu, en directe i en persona de Louis Baloffi, més conegut com a Petit Louis. També ha decidit que a partir d’ara totes les persones centenàries que hi entrin tindran barra lliure, amb la simple presentació del carnet d’identitat. Igual com el seu pare, Louis Baloffi va exercir de mariner, pescador, pintor i vinyataire. Es defineix com a “mig francès, mig català”, tal com es comprova quan parla qualsevol de les dues llengües amb l‘accent punxegut de l’altra. El poble de Cotlliure ha canviat molt al llarg d’aquests cents anys. Quan el pintor Henri Matisse va descobrir-lo el 1905 i el va llançar a la fama internacional amb els seus quadres, deia: “Els colors es convertien en cartutxos de dinamita que la llum feia esclatar”. La llum i els colors encara hi són: l’obscura