2 de febr. 2012

Estic patint per les oliveres

Avui és la Candelera, data crucial del calendari meteorològic hivernal. Enguany ens amenaça amb una extraordinària onada de fred siberià, exactament el mateix dia que va començar la llegendària gelada del 1956, la qual va durar fins el 26 de febrer. Després de la calamarsada del 2 de febrer d’aquell any, no va ploure ni nevar, però el vent del nord va afavorir que glacés durant vint-i-quatre dies seguits sense interrupció, de
dia i de nit. La fred del 1956 (a Girona ho diuen en femení) va matar oliveres centenàries, a més d’altres arbres fruiters.
La flor de l’ametller, que ja ha despuntat, acostuma a pagar molt cara la seva bellesa impacient, igual com les mimoses. Però per alguna raó mil.lenària, atàvica i també alimentícia, ens amoïnem sobretot per les oliveres. L’última temporada de l’oliva ha estat catastròfica: la sequera de l’estiu va convertir les olives en minúsculs botons exhaustos que queien tots sols de l’arbre. Aquest hivern no ha calgut anar a batre o “pentinar” molts olivars del país perquè no hi quedava res d’aprofitable. Els trulls han destil.lat poquíssim “or verd”.
Les oliveres són resistents. La gelada pot matar l’arbre, esberlar el tronc i malgrat això veure’l rebrotar més endavant gràcies a la vida conservada per les arrels més fondes. La naturalesa es basa en morir i renéixer, en perdonar l’efecte de les calamitats, en jugar amb la immortalitat. Cada olivera és un vella lluitadora sobreviscuda, per no dir ressuscitada. També per això les veiem com un símbol gloriós.

0 comentaris:

Publica un comentari