30 de set. 2012

Entendre Buenos Aires, assumpte pendent

Buenos Aires encara no l’he entès. L’he estimat molt, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses –la joia i també la vilesa— però no sempre entendre-les. Per això hauria calgut, potser, una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals han gaudit de massa més prestigi que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la mansuetud, l’exhalació massa més que la inhalació. L’amor ha estat més una passió irrompent que una arquitectura, un embat que ha destil.lat bombolles. Quan m’he sentit aclaparat per la manca d’explicacions que Buenos Aires acostuma a oferir sobre la seva sort canviant, embafat pel

27 de set. 2012

Sobre la utilitat del meu ofici envilit

L’hegemonia dels grups dirigents no és només econòmica i política, també és cultural, per exemple a través de la ideologia que destil.len els grans mitjans de comunicació en el seu gota a gota quotidià, una pluja fina de simplificacions que acaba per impregnar-ho tot. No només han globalitzat les finances i la producció, també els mitjans informatius majoritaris, la informació. El nazisme i tantes altres tiranies van arribar al poder després de dominar el dia a dia ideològic, com aquell qui diu sense fer res més, amb un lent però constant desplaçament de l’opinió pública cap a la condició de massa acrítica i si molt convé el fanatisme. La social-democràcia, l’esquerra, no ha sabut lliurar la batalla ideològica amb els instruments dels mitjans de comunicació massius. La despolitització és l’arma per

25 de set. 2012

El meu vaticanòleg de confiança per a dies com avui

Avui el secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Tarcisio Bertone, és a la nostra ciutat per rebre el IV Premi Internacional Comte de Barcelona que atorga la fundació vinculada al Grup Godó, a un moment en què la maquinària vaticana es troba somoguda per qüestions internes, més o menys com sempre de fa llargs segles. La vida orgànica del Vaticà és un dels gèneres informatius més prestigiosos, el qual ha fascinat nombrosos professionals d’arreu del món residents a Roma pel secretisme que es dediquen a indagar i revelar en la mesura del permès a cada moment, dintre d’una mena d’esport consolidat. La condició

22 de set. 2012

El poeta Iorgos Seferis, la llum i els llibres

Iorgos Seferis va ser un poeta marcat per l’estil de Paul Valéry i per l’ofici sinuós de diplomàtic, amb una obra de vegades fosca de tan culta. Però també va ser l‘home que subratllava a Kihlé: “Estic segur que a la llum grega hi ha un procés d’humanització”. Al discurs de recepció del Premi Nobel manifestava el 1963 davant del selecte auditori que Grècia seria un país petit, sense massa res d’especial, si no fos “pels esforços de la seva gent, el mar i la llum del sol”. Està ben dit, però no treu que Grècia també té un cantó fosc i pot projectar visions ben ombrívoles. Els grecs s’han hagut d’acostumar amb freqüència a caminar a les fosques, igual com l’orb Homer, capaç tanmateix d’irradiar tantes coses amb les seves paraules. Iorgos Seferis va visitar Barcelona el 1964 i va pronunciar a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el 25 de setembre del 1964 el pregó inaugural de la Fira del Llibre d’Ocasió, que es repeteix aquests dies al Passeig de Gràcia. En aquella ocasió va dir, en francès:

17 de set. 2012

El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (i 2)

La noció grega de democràcia, de ciutadania governada per regles consensuades i no per la llei del més fort, va representar una evolució crucial, un pas de gegant en la història de la humanitat. Vint-i-cinc segles després aquella noció manté l’empremta, la vigència de principi en la nostra cosmogonia. Aquells atenencs van imaginar i aplicar la democràcia com una actitud vital, el predomini d’un cert grau de racionalitat del debat enfront de la barbàrie, la llibertat dels ciutadans enfront de la submissió als oligarques, l’emancipació de la raó, el dret i la cultura enfront de

14 de set. 2012

El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (1)

Paraules com hecatombe, catàstrofe, cataclisme, apocal.lipsi, caos o drama són d’origen grec. N’hi ha moltes més. També ho són les paraules Europa i democràcia. Grècia va regalar a Europa el seu nom, el sistema social democràtic, els fonaments cívics de tota la seva cultura, fins i tot l’anagrama de la seva actual moneda única, la lletra € o èpsilon de l’alfabet grec. Europa era una deessa de la mitologia grega de la qual Zeus es va enamorar per la bellesa dels seus ulls, fins l’extrem de prendre la forma d’un atractiu toro albí per raptar-la i endur-se-la a l’illa de Creta. Més ençà de la mitologia, l’embrió dels conceptes de llibertat, de democràcia, del valor del logos o coneixement i per tant de la raó, de la ciutadania com a consciència d’individu en funció

13 de set. 2012

Una modernitat sense democràcia ni drets socials

La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el Brasil i Mèxic, en aquest ordre. L’Occident democràtic de l’Estat del benestar ha perdut pistonada davant l’auge asiàtic i els anomenats països emergents. De moment, el primer milionari del món a la llista Forbes ja és un mexicà, Carlos Slim; els gratacels més alts del món es troben als Emirats, la principal indústria cinematogràfica a l’Índia i les cadenes televisives amb més audiència són l’àrab Al Yazira, l’índia NDTV i la xinesa

8 de set. 2012

La resurrecció de Bruges la morta

L’editorial Vaso Roto acaba de reeditar la novel.la del belga Georges Rodenbach titulada Bruges la morta, que tant va influir en simbolistes i decadentistes, per exemple els autors catalans de començaments del segle XX addictes al clixé de la "Girona grisa i negra", i que més endavant serviria de base a l'inquietant film d’Alfred Hitchcock "La dona que va viure dos cops". A Bruges no hi queda ni rastre d'aquell esperit obscur, s'ha convertit en un exemple de restauració de nuclis medievals. Havia estat una capital europea, un centre del comerç hanseàtic i de la irradiació cultural que aquesta prosperitat permetia. L'humanista valencià

7 de set. 2012

La poesia pendent de pagar impostos

Hem de trobar una poesia vibrant al fet de pagar impostos, una emoció estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i a l’IVA, perquè són la principal garantia de l’Estat democràtic, el principal i quasi únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social consisteix –o consistia—a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports públics, protecció social. Per tant els contribuents reben allò que han pagat prèviament via impostos. Els impostos pateixen

6 de set. 2012

L’autèntica cantada d’havaneres de Calella, la de Sant Roc

Al meu entendre la veritable cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell no és la famosa de cada primer dissabte de juliol. Aquella és la de TV 3. Per al meu gust l’autèntica és la de Sant Roc al voltant de la festa patronal del 16 d’agost, una cantada gratuïta que organitza l’associació de veïns a la minúscula platgeta d’aquest barri calellenc i que conserva encara avui les essències del que havia estat la cantada grossa. L’escenari és un roca de la caleta i els cantaires hi actuen desinteressadament. Això no treu que és un escenari tan històric i tan valuós com la “catedral” de la veïna platja del Port Bo, potser més i tot. Aquest té una placa que diu: “Damunt d’aquesta roca recordem en Càstor, la seva guitarra i les nostres cantades. Barri de Sant Roc”. Durant llargs anys Càstor Pérez va acompanyar-hi els cantaires voluntaris i el 1999 hi va fer debutar en públic la seva filla Sílvia Pérez Cruz amb la interpretació inoblidable de la cançó

5 de set. 2012

Afluixeu el volum del “Deutschland über alles”

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El dogmatisme luterà, el zel messiànic de l’austeritat, l’obsessió compulsiva de disciplina pressupostaria és una filosofia moral rigorista. Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. No es poden salvar els ineficient Estats endeutats, al mateix moment en que es salva l’ineficient sistema bancari occidental amb injeccions de diners infinitament més elevades. A una banda hi ha un principi elemental: els deutes s’han de pagar. A un altre cantó hi ha la realitat: aquella norma ha conegut excepcions contínues i perpètues, començant per la pròpia Alemanya. Les monedes acostumen a tenir dues cares, la realitat també. Vege’m-ho a continuació. Europa s’ha tornat a convertir en un continent marcat per la voluntat alemanya de domini. Primer va ser amb el militarisme, ara amb

4 de set. 2012

Els mercats no es calmaran mai, és inútil

L’opció adoptada pels actuals governs de “calmar” els mercats, satisfer-los, apaivagar la seva agressivitat, recorda enormement la política suïcida mantinguda per les principals potències democràtiques (Gran Bretanya, França i els Estats Units) davant l’ascens de l’agressivitat del Tercer Reich en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial. Aquella tàctica va ser coneguda com Appeasement policy, la política d’apaivagament, i va recollir amb dramàtics resultats. Primer Gran Bretanya, França i l’administració demòcrata nord-americana del president Roosevelt van declarar la No Intervenció a la guerra civil espanyola, mentre Alemanya i Itàlia hi intervenien sense rubor. El setembre del 1938 Daladier, Chamberlain, Hitler i

3 de set. 2012

Shylock ha acabat cobrant la lliura de carn

L’ofici de prestamista de diners ha controlat al llarg de la història el moviment econòmic en benefici particular, a força d’actuar amb rapacitat, manca d’escrúpols i inclinació al frau. La cobdícia ha estat la referència d’aquest ofici, sense vacil.lar davant l’ús amoral dels seus mecanismes, l’engany i la corrupció. L’ètica del negoci del crèdit, la seva part de responsabilitat social, s’ha acostumat a evaporar al mateix ritme que multiplicava els beneficis. "¿Què és l’atracament a un banc comparat amb la creació d’un banc?", esclamava Bertolt Brecht a L’òpera dels tres rals, tal com com Pietros Markaris ha reproduït a l’incípit de la seva última novel.la Amb l’aigua al coll. L’únic treball dels propietaris del capital sempre ha estat