La Pasqua té a molts llocs el seu dolç característic. Després de passar per la fira del brunyol de Garriguella, m’agrada tornar aquests dies a la fira de la bunyeta de Millars, a 20 km de Perpinyà, un poble de molins d’oli amb el qual es fregeixen les bunyetes. Les bunyetes de Pasqua són com la magdalena de Proust millorada. Equivalen als crespells de Cadaqués o les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer, a més d’una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva. Les bunyetes són úniques, flamants, rodones i radiants. Van íntimament associades a l’airet de primavera, la flaire de la tarongina que incorporen el millor oli del món i el cruixent més dolç. Són la fibra
íntima d’un estat d’esperit festiu, una pulsió goluda, un reflex de la memòria, una vibració emotiva. Més que menjar-les, es combreguen en una concelebració que lluita contra l’oblit i la uniformització de la brioxeria industrial. S’elaboren amb finíssima pasta de pastisser (ous, mantega, sucre, tarongina, sal, llevat i llimona) de la dimensió d’un plat. L’oli roent del fregit (30 segons per cada cara) les ondula, les recobreix d’aèries butllofes daurades i les converteix en un disc solar refulgent. Es deixen refredar empilades i s’empolvoren de sucre ingràvid i lluent. M’agrada tastar les de la fleca de can Pinell o la de can Planas a Millars i passejar-hi les efusions del destí, els encants de la familiaritat i, sobretot, la lluita contra les conspiracions rutinàries. “Pinta el teu llogarret i seràs universal”, deia Tolstoi. Exactament.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada