19 de set. 2013

Al setembre marxen els rossinyols

Els ocellaires que veiem deambular als barris amb una gàbia enfundada a la mà són conscients que les virtuts canores d’aquests diminuts vertebrats constitueixen un petit tresor. Cacen fringíl.lids per concursar a la recerca del cant perfecte de caderneres, verdums, pinsans i passerells. Les associacions protectores denuncien dopatge i mercat negre als concorreguts concursos. A Catalunya hi ha 8.000 ocellaires federats. El tema va ser debatut el 2012 al Parlament de Catalunya per reformar la legislació. Però, al capdavall, per què piulen els ocells? Perquè són feliços, afirmava Plató. Els científics mancats de poesia precisen que ho fan per delimitar el seu territori i atraure la femella. Les seves parades nupcials poden ser petites proeses simfonico-corals i el
zel converteix qualsevol arbreda en un auditori a l’aire lliure. De vegades no es tracta de simples reclams innats ni vulgars xerroteigs, sinó d’autèntics cants musicals que determinades espècies són capaces d’aprendre i desenvolupar. El passerell, per exemple, té una gran capacitat d’aprenentatge. La música no és res més que un conjunt organitzat de sons i probablement els ocells van començar a fer-ne abans que els homes.
Els homes no sabem desxifrar la música dels ocells, com a molt arribem a escarnir-la. Els pagesos deien que el pinsà fa: “La minyona de l’hostal té el cul tou, tou, tou… Tu l’hi has vist, tu li has vist?”… En una versió de més rabiosa actualitat, el festival de música electrònica Sonar del 2011 va incloure una secció “Aviaris sonors, música i ocells”, tot reelaborant digitalment els sons naturals. 
L’espècie més abundant a Catalunya és la dels pinsans (11 milions d’exemplars), seguida pels pardals (6 milions) i els estornells (4 milions). A la serra de Collserola no és difícil albirar la mallerenga i a la zona volcànica de la Garrotxa el gaig. Als ambients rurals la reducció dels espais oberts de pastures ramaderes i estepes cerealistes, així com l’ús de pesticides, ha incidit en la disminució de múltiples espècies. 
El cant de l’alosa, en vies d’extinció a Catalunya, és aflautat, dolç i malencònic. Potser per això recorrien tan sovint a l’alosa els poetes romàntics. O també perquè s’escolta a punta de dia, quan s’apaga el cant nocturn del rossinyol per anunciar als amants furtius el moment de separar-se... La merla, que els anglesos anomenen blackbird per raons òbvies del plomatge, passa per ser el baríton més talentós de la natura. A la famosa cançó que porta el seu nom del “disc blanc” dels Beatles, els primers compassos estan reservats al bellíssim cant natural d’una merla, abans que Paul McCartney no arrenqui amb les paraules: “Blackbird singing in the dead of night”… La merla és el teloner capvespral del primer artista indiscutit de la nit, d’un to més alt i una partitura més elaborada, d’una melodia i uns refilets amb autèntics dos de pit.
El cas del rossinyol és completament a part. D’entrada, només es pot escoltar en silenci i en llibertat, dues bones premisses, a diferència dels ocells urbans que s’esgargamellen per poder-se comunicar per damunt del brogit dels carrers. A finals d’abril, pocs dies després del primer reclam del cucut, el rossinyol, herald de la primavera, es deixa sentir de nit amb una melodia de variades i potents frases líriques, de complexes seqüències alternes, cristal.lines, en crescendo, amb més volum que la majoria d'altres ocells. 
El diari The Times anuncia tradicionalment la notícia de la primera nit de gala del nightingale i algunes localitats rurals del sud-est anglès convoquen sigiloses audicions als seus boscos. La cèlebre “Oda a un rossinyol", de John Keats, va ser escrita al jardí de casa seva, que es visita al barri londinenc de Hampstead. Igor Stravinski li va dedicar una partitura magistral, culminant, amb el títol “El cant del rossinyol”. Josep Pla, que no va deixar quasi cap tema per verd, li dedica un capítol elegíac al llibre Les hores: “S’ha escrit tant sobre el seu cant, i d’una manera tan diversa, que hom no sap gairebé que dir”. A partir d’aquí s’hi estén durant pàgines i pàgines molt ben construïdes.
En realitat el rossinyol se sent més que no es veu. La seva diminuta anatomia de plomatge bru-rogenc resulta poc vistent, oculta entre les branques. És tímid i discret, excepte en el vigorós cant, el qual pot allargar-se tota la nit amb escasses interrupcions. El setembre marxa a hivernar als boscos pluviosos de l’Àfrica tropical, per tal de fer-se enyorar com a anunciador del bon temps. No cal dir que forma part de les espècies en disminució. Decauen les poblacions de pardals, falciots, caderneres, rossinyols, xoriguers i gralles, mentre augmenten les de tudons, tórtores turques, estornells, gavians o espècies de fora com la cridanera cotorra argentina. La colònia barcelonina de coloms, que va arribar a ser de 256.000 exemplars, s’ha reduït a menys de la meitat. El rossinyol, el rei de les aus canores, s’ha convertit en un luxe de la natura.

0 comentaris:

Publica un comentari