1 d’oct. 2014

Monica Bellucci es va fer immortal a la Plaça del Duomo de Siracusa

La doble pàgina central del diari La Vanguardia estava dedicada ahir a la bellíssima actriu italiana Monica Bellucci --amb les fotos corresponents, és clar. Després de llegir l’article no s’hi endevinava cap motiu d’actualitat, cap pretext noticiós que donés peu a la doble pàgina sobre l’actriu. Vaig arribar ràpidament a la conclusió que la Bellucci no necessita cap motiu concret perquè li dediquin una doble pàgina central –amb les fotos corresponents. Ara bé, per més voltes que donin a la seva figura, per a mi serà eternament la protagonista de la pel.lícula Malena, dirigida l’any 2000 per Giuseppe Tornatore als escenaris sicilians i en especial a la Plaça
del Duomo de Siracusa, que és un dels indrets més bonics del món.
Al sud d'Itàlia i encara més a Sicília, l'anomenada Magna Grècia va representar fa tres mil anys el Nou Món, l'Amèrica de Grècia. D'aquesta manera Siracusa es va convertir en la Nova York hel.lènica, la segona ciutat en importància després d'Atenes. Avui un dels privilegis de Siracusa és la seva Plaça del Duomo, el centre de gravetat ramblejant del barri històric, amb múltiples edificis institucionals al voltant del perímetre i les terrasses de cafè igualment institucionalitzades. Són un dels punts on la bellesa urbana de la Itàlia barroca provoca una fascinació més addictiva i incombatible, un dels punts on no cal res més que seure-hi, deixar passar el temps i la gent perquè es produeixi el miracle de la possessió fugaç de la bellesa. 
La catedral és una transformació convicta i confessa del temple grec d'Atenea, un dels més cèlebres de l'antiguitat, al qual van afegir la façana barroca després del terratrèmol del 1693. La plaça de la catedral gaudeix de l'honor de trobar-se tancada al tràfic rodat. La il.luminació nocturna la converteix, també de nit, en un punt excepcional. Aquest caràcter no deriva només del dibuix de l’espai i de les peces arquitectòniques, sinó del tipus de vida que hi aboca la gent gràcies a la facilitat climàtica d'utilitzar el carrer, l'aire lliure urbà, esmaltat pel sol meridional. La llum solar ha creat aquí una educada escola, fins i tot en l'enllumenat elèctric, com va entendre perfectament el director Giuseppe Tornatore quan va situar en aquesta plaça les seqüències del film Malena, el primer que va rodar amb capital nord-americà després de guanyar l'Òscar a la millor pel.lícula estrangera per Cinema Paradiso
Aquelles seqüències de Malena no estaven protagonitzades només per la bellesa de la Plaça del Duomo siracusana, també per la bellesa de l'actriu Monica Bellucci. S'hi passejava igualment majestuosa, mentre la devoraven amb ulls lascius i afamats tots els figurants de l'escena, així com els espectadors posteriors. La pel.lícula va resultar una obra menor, excepte en la localització dels exteriors i l'exhibició de la Bellucci, dos acusats factors d'atracció. 
L'actriu no hi interpretava cap paper rellevant, més enllà de l'ostentació de la seva figura rellevant. La bellesa passiva de la Plaça del Duomo i la bellesa activa de la Bellucci omplien la pel.lícula, en un duel on tots dos elements sostenien la nota. Les dues belleses procedien de mèrits molt diferents, però em va semblar que l'exhibició d'una Venus en moviment de l'era del cinema no lluiria mai més com la insípida i agraciada Bellucci mentre passejava rumbosa per la Plaça del Duomo de Siracusa. 
Tothom pot repetir aquelles seqüències en viu i en directe qualsevol dia de l'any. Es tracta de contemplar el pas de les imperfectes bellucis reals a les terrasses de cafè de la Plaça del Duomo siracusana, mentre l'observador es deixa excitar el paladar i enterbolir lleugerament la ment tot bevent un amaro con ghiaccio, potser dos. Una plaça sense terrasses de bar és una plaça vídua. Sempre que puc torno a la Plaça del Duomo de Siracusa a beure un amaro con ghiaccio, potser dos, mentre cada nou client de la terrassa s'acosta a la meva solitària taula a demanar-me permís per despullar-la d'alguna de les cotitzades cadires buides. Els contesto amb una espontània amabilitat: "Prego, signora, si accomodi. Mancherebe...". 
Allí la condició de solitari desentona i paga suplement com arreu. Tot i així, la vida sempre m’ha semblat una mica més piacevole a Itàlia. Admeto la meva manca de neutralitat, feliç de comprovar-hi, sempre, que em queda una il.lusió fantasiosa enfront de la muralla de la realitat. Auguri a tutti!

0 comentaris:

Publica un comentari