11 de nov. 2014

El conjunt del sistema econòmic és un paradís fiscal dels rics

L’últim escàndol de corrupció ha vingut aquest cop d’Europa, destapat pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació Luxleaks: el primer ministre de Luxemburg i actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (a la foto), va establir acords amb 340 multinacionals perquè declaressin els seus beneficis a aquest petit país (0,5 milions d'habitants, 130 entitats bancàries diferents) i rebaixar d'aquesta manera l’impost de societats del 22% en mitjana vigent als llocs on operaven a un 2% de favor al paradís fiscal d’acollida, amb la consegüent infracció a les hisendes públiques dels altres. Es tracta d’un afer
de milers de milions d’euros. En èpoques anteriors potser hauria passat com a quasi normal. Actualment exigeix depurar responsabilitats, més enllà dels tecnicismes “d’enginyeria fiscal” que sens dubte adduiran els implicats.
Després de les retallades de l’Estat del benestar, ha quedat clar que els impostos (els pagats o els evadits) són el principal instrument de redistribució de la riquesa i que s’han deixat d’aplicar als rics igual que als altres ciutadans. En comptes de retallar serveis públics, cal reformar democràticament la fiscalitat perquè torni a ser progressiva i no regressiva com ara. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. 
El pacte social democràtic consistia a que els ciutadans sostenien l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegurava els serveis necessaris (educació, sanitat, transports, protecció social), de manera que els contribuents rebessin allò que havien pagat prèviament via impostos. Per tant l’estructura tributària progressiva hauria de ser la nineta dels ulls del sistema democràtic, el seu sector més transparent i curós, tot i que s’hagi convertit en el més injust. Els impostos pateixen una mala imatge històrica entre les escaldades classes treballadores perquè el sistema fiscal ha estat amb freqüència indecent, ha invertit els termes entre la fiscalitat laboral i la patrimonial, ha gravat més el treball que el patrimoni, ha taxat més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit. 
Al conjunt d’Espanya, segons dades oficials, el 86 % dels contribuents amb ingressos anuals superiors als 10 milions d’euros eludeixen les seves obligacions fiscals, així com el 45 % dels que ingressen entre 1 i 10 milions d’euros. En comptes de perseguir el frau conegut, l’actual govern va decretar una nova amnistia fiscal. 
Una moderna reforma fiscal i una actuació decidida contra l’evasió és una de les poques vies possibles per resoldre els actuals deutes públics. El fet de desplaçar una part de l’actual pressió fiscal cap a les classes altes proporcionaria a l’Estat els mateixos ingressos tributaris i estimularia l’activitat econòmica de la més àmplia classe mitjana, la qual cosa repercutiria en més recaptació. Exigiria, això sí, el coratge de retallar privilegis als més ben situats en comptes de retallar-los als treballadors, funcionaris i pensionistes. 
Avui els paradisos fiscals es renoven amb tota tranquil.litat. L’intercanvi d’informació fiscal entre els Estats europeus continua sense ser una pràctica habitual. No hi ha aliança fiscal entre els membres de la Unió Europea, com no hi ha política unitària en tants altres aspectes. La unió monetària europea és incompleta, la unió fiscal inexistent. Sense unió fiscal no hi ha unió econòmica i el mastodòntic muntatge de la Unió Europea fa el ridícul. 
Alguns prestigiosos bancs són paradisos fiscals en ells mateixos i han crescut amb la crisi, com demostren múltiples estudis. Un dels mes reconeguts, de l’organització Tax Justice Network, estima que la quantitat de diners evadits a paradisos fiscals representa avui una quarta part de la riquesa mundial. 
Les autoritats alemanyes van investigar recentment els bancs suïssos UBS i Julius Bär, sospitosos de traslladar fortunes alemanyes dipositades a comptes suïssos cap a entitats bancàries del paradís fiscal de Singapur, el qual hauria rebut d’aquesta manera 500.000 milions de dòlars. El president del Partit Social-demòcrata alemany, Sigmar Gabriel, va acusar la banca suïssa d’utilitzar mètodes propis del “crim organitzat” per afavorir l’evasió fiscal. El govern dels Estats Units va encarregar una investigació sobre les principals empreses nord-americanes de capital risc per presumta participació en estratègies d’evasió d’impostos. El volum de corrupció, de joc brut, és molt més ampli als països suposadament virtuosos del nord, en proporció al tamany de la seves finances. 
Si no es depuren responsabilitats arran de l’últim escàndol que afecta el president de la Comissió Europea, tota la resta serà simple cosmètica aplicada pels mateixos responsables de la situació amb l’objectiu de salvar els seus interessos. No hi haurà cap sortida a la crisi sense qüestionar, regular i controlar els mercats financers per part d’uns poders públics regenerats. 
Les retallades dels serveis públics han significat severs costos humans, privacions i desmoralització, però han defugit la principal reforma pendent: una regulació més eficaç dels mercats i una fiscalitat més justa. De qualsevol de les crisis disfuncionals del capitalisme només se n’ha sortit amb intervencions audaces de l’administració pública per augmentar la seva capacitat d’arbitratge en defensa de la majoria, suposant que governin persones i partits interessats realment en aquest objectiu. 
El problema no és només el capitalisme especulatiu, sinó l’engany utilitzat per convertir-lo en pauta del nou sistema que desregula i privatitza el model democràtic en clau neoliberal. Una crisi no és el mateix que una demolició planificada, també pot servir per redreçar els errors, si es reconeixen. Una crisi pot restablir i posar al dia mecanismes de funcionament social més justos. 
En comptes d’admetre que el sistema capitalista no és viable per a la majoria tal com ha funcionat les últimes dècades, la socialització amb diner públic de les pèrdues bancàries s’ha vist acompanyada per una socialització de la culpa com a manera de defugir les responsabilitats dels dirigents i conduir-les cap a una redistribució a la inversa de la riquesa, una revolució conservadora que qüestiona la relació entre capital i treball, així com els drets socials i el concepte mateix de béns públics. 
És l’experiment violent dut a terme els últims anys, escandalós des del primer instant, quan van començar a atacar les rendes baixes en comptes d’augmentar la pressió fiscal sobre les grans fortunes. Ara ja no n’hi ha prou amb l’alternança al govern dels partits parlamentaris que han dirigit la situació. Ara cal una alternativa. 
Sortir de la crisi exigeix autocrítica, interacció social, referents morals, denunciar la corrupció i les infraccions comeses contra els valors fundacionals de cultura democràtica, retornar a valors personals com l’honradesa o l’esforç i a valors col.lectius com la justícia o la igualtat. Els treballadors han hagut de reconèixer els seus errors, com el consumisme a crèdit, a través de les retallades. Continua pendent el reconeixement de la fallida de les elits, la seva cobdícia, la seva miopia, els seus delictes. El grau de responsabilitat dels dirigents no és el mateix que el dels dirigits.
Arran de l’últim escàndol, el president de la Comissió Europea probablement oferirà moltes explicacions, quan en realitat en caldria una sola.

0 comentaris:

Publica un comentari