24 de nov. 2014

La virginitat dubtosa, però solidíssima, del periodista i escriptor inèdit

Avui he tornat a saludar, de passada, un antic company que a l’Escola de Periodisme es caracteritzava per l’embalum de llibres, revistes i diaris que portava sempre sota el braç arquejat,  amb la mateixa naturalitat com altres porten bigoti, gorra o arracades. Solien ser llibres de l’última fornada i diaris i revistes acabats d’imprimir a països diferents. Més de quaranta anys després, els hi continua portant exactament igual. Deu ser l’home del país que ha llegit més, sense haver publicat mai ni una lletra de collita pròpia. És un home inèdit, àgraf, d’una virginitat productiva absoluta i intacta. L’agrafia és l’antònim de la grafomania, una incapacitat –voluntària o patològica-- d’expressar-se per escrit enfront de la verborrea regnant. Podria ser
considerat una anomalia, però tinc la impressió que el meu amic pateix senzillament una mandra vital sense fissura, excepte per llegir.
A l’època que compartíem pupitre em despertava una admiració, una fascinació irreprimible. Més endavant em vaig sentir incapaç d’admirar la virginitat a l’edat adulta o el suposat atractiu del buit. M’adono que, en realitat, ignoro del tot si cal atribuir la desproporcionada conducta del meu antic company a una força de voluntat hercúlia per no contaminar la república de les lletres més que no ho està o bé a una manca d’empenta incombatible al llarg de tota una vida. 
A algun moment de la nostra trajectòria professional, tan paral.lela en el temps, va treballar a un mitjà de comunicació on jo publicava les meves col.laboracions. Ell ocupava a la redacció un lloc de coordinació que no l’obligava a escriure, i se n’abstenia amb una pulcritud extrema. Aviat va retornar a la nebulosa privada, tot i no portar una vida agorafòbica ni ascètica, com revela el seu ampul.lós perímetre abdominal. Durant els anys d’estudiant l’empaitava amb visible interès una xicota, que ell va allunyar després d’un primer temps de dubte, separats probablement per aquell embalum quotidià de llibres, diaris i revistes pendents de llegir. 
El trobo amb una certa regularitat a diferents ambients culturals, sempre com a espectador transeünt caracteritzat per idèntica inflor de publicacions impreses transportades sota el braç, renovades cada vegada, cada dia. La seva conversa observa la mateixa proporció zero que la seva l’escriptura. És amable, educat, fins i tot cordial, dotat amb un somriure seràfic i indesxifrable al moment de les salutacions de rigor, que és el punt on comença i acaba el seu joc dialèctic. Ha aconseguit no figurar a cap anuari ni deixar el més mínim rastre, ni tan sols indirecte, a Internet. 
Deu ser l’home que ha interioritzat més coneixements llegits sense exterioritzar-ne ni un, un home de bagatge cultural incomparable, com es podria tal vegada apreciar si algun dia arriba a trencar l’himen del seu silenci. Arribat com jo mateix a l’edat legal de la jubilació, no l’ha trencat fins ara. Es tracta d’un cas de laboratori de savi amb l’expedient en blanc, de vida professional completa sense exercir, sense passar a l’acció, però obsessivament informat del dia a dia local i internacional.
Un periodista tan verge com ell entranya un mèrit dubtós, però solidíssim. Mantinc la secreta esperança que al recordatori del seu funeral hi deixi escrit una reflexió fugaç i centellejant, potser uns versos que siguin la seva opera prima sublim i definitiva.

0 comentaris:

Publica un comentari