5 de des. 2014

El prodigi de l’ascensió retorna a la “zona zero” de Nova York

Tretze anys després de l’11-S, aquest mes de novembre ha obert les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les Torres Bessones a Nova York, a les quals van morir 2.700 persones. No es va fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Es tracta del gratacels més alt de l’hemisferi occidental, però no crec que això sigui el seu principal mèrit. L’edifici vol simbolitzar la capacitat de superar la barbàrie del terrorisme, un retorn a la normalitat, una mirada al futur. Nova York es caracteritza per haver sabut convertir-se en capital del món al preu que fos, capital del capital i capital de capitals. L'habitaven fa tot just 300 anys una tribu d'indis en calçotets quan les altres metròpolis ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera
quasi tot des del cim d'un Olimp compacte d'edificis que es defineixen per la pretensió de tocar el cel, més concretament de gratar-lo.
La nova Babel repta les magnituds per desafiar no se sap ben bé qui, per superar no se sap ben bé què, per engrandir-se no se sap ben bé com, per forçar els límits, acumular i intentar gratar el cel. Les tres quartes parts de la població se'n surt d'una manera o altra. L'última quarta part viu per sota del llindar de la pobresa. La proporció es considera globalment positiva. 
Recordo amb precisió les desaparegudes Torres Bessones per l'escena miraculosa de l'ascensió dels oficinistes que jo hi anava a contemplar a primera hora del matí. Els trens de rodalies i el metro descarregaven milers de commuters alhora sota mateix de les torres on treballaven 50.000 empleats. L'allau d'oficinistes al galop es desfermava cada matí a hora fixa, al llarg de la curta distància compresa entre les andanes de l'estació subterrània i les respectives taules de despatx, a alguns dels 110 pisos de cadascuna de les dues torres. L'estimació numèrica em semblava molt curta davant d'allò que jo presenciava en viu, un espectacle d'evolució de masses com ja no mou cap exèrcit ni cap productor de cinema (excepte, potser, els efectes 3D dels peplums de Ridley Scott). 
Aquell espectacle reservava un instant prodigiós: els quinze segons durant els quals el magma humà es clenxinava en ordre perfecte damunt les deu escales mecàniques paral.leles que comunicaven les andanes inferiors amb el primer vestíbul distribuidor de l'edifici. En accedir als esglaons automàtics, els milers d'unitats humanes individuals en frenètic moviment s'immobilitzaven de cop, per uns pocs instants en minuciosa formació de deu de front. S'immobilitzaven, però no s'aturaven. S'abandonaven a un altre tipus de moviment, a un nou miracle de l'ascensió des de la cripta de la terra fins als cims que pretenen gratar el cel. 
Els milers d'empleats adquirien durant aquells segons una levitació majestuosa i assossegada, prevista i automàtica. Al moment d'abandonar les escales mecàniques, retornaven al formigueig caòtic de la nova Babel, governat en realitat per la fèrria brúixola del rellotge de fitxar a la feina. Cada punt infinitesimal de l'oceà de caps, corbates i mitges negres sabia on anava, amb una exactitud sense escletxa. Els esperava una cadira concreta a un lloc estrictament delimitat i a una hora precisa. Immersos en la sopa de gent, se’m feia estrany imaginar que cada oficinista era un món, cada persona un destí. 
Molts matins a primera hora m'anava a embadalir davant d'aquell espectacle de l'ascensió dels oficinistes, recolzat a la barana del vestíbul superior. Fins que un dia van aterrar les dues torres i sepultar els seus habitants. Ara els oficinistes ja hi han tornat.

0 comentaris:

Publica un comentari