20 de febr. 2015

Repulsió moral i tracte exquisit del ciutadà Carles Sentís

Quan vaig debutar en el periodisme, abans de la transició democràtica, el senyor Carles Sentís ja gaudia d’una consolidada mala reputació de caragirat, que ell compaginava sense complexos amb tota mena de càrrecs. No m’imaginava que durant les dècades següents hauria de tractar-lo amb certa assiduïtat, com a president del Col.legi de Periodistes a Barcelona o com a convilatà a Calella de Palafrugell. No hi vaig simpatitzar mai, per una impossibilitat visceral. El tracte exquisit, limitat a les ocasions indispensables i alimentat per la dosi correcta d’impostació, no va llimar la meva repulsió moral envers el personatge. Tampoc la reducció ocasional de la distància social no va rebaixar el meu distanciament profund, l’antagonisme de mentalitat. Carles Sentís representava el contrapunt de la brillant generació periodística republicana (cronològicament parlant) de Manuel Chaves Nogales, Julio Camba, Augusto Assía, Gaziel, Josep Pla, Eugeni Xammar o Josep M. Planes, per no allargar la
llista. Chaves Nogales i Xammar es van exiliar, Josep M. Planes va ser executat, Gaziel va viure l’exili interior, els altres van contemporitzar cadascun a la seva manera amb el nou règim, però cap d’ells no s’hi va capbussar amb la vocació de Sentís.
Nascut a Barcelona el 1911, s’havia iniciat als diaris La Publicitat i L’Instant. El 1933 i 1934 va ser secretari del conseller d’Hisenda de la Generalitat Martí Esteve. El 1936 es va passar al bàndol franquista, al qual va exercir l’espionatge durant la Guerra Civil, seguint les instruccions de Francesc Cambó. Va ser secretari del ministre sense cartera Rafael Sánchez Mazas i va recórrer Europa i el món com a enviat especial o corresponsal dels diaris de la nova època, abans de ser nomenat agregat de premsa de l’ambaixada espanyola a París i posteriorment president-director de l’Agencia Efe, del diari Tele/eXprés i de Ràdio Barcelona. 
A les primeres eleccions democràtiques va ser cap de llista per Barcelona de la UCD, ambaixador extraordinari del govern Suárez i conseller del govern de la Generalitat del president Tarradellas. Carles Sentís sempre va surfejar els canvis de règim, amb una rodada habilitat per formar part de l’anterior i del següent alhora. Durant les últimes dècades gaudia del suport del comte de Godó, propietari del diari La Vanguardia, on Sentís va escriure amb regularitat fins molt poc abans de morir el 2011, sis mesos abans de complir els 100 anys d’edat. 
Una part de la meva generació periodística el vam considerar sempre com el símbol arrodonit de l’oportunisme més tèrbol. Alguns col.legues com Josep Martí Gómez, Josep Ramoneda o Ramon Barnils s’hi van rabejar a partit del moment en què va ser possible treure els drapets al sol de la seva trajectòria. Ara s’acaba de publicar el nou llibre de l’historiador Francesc Vilanova Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946), a l’editorial Lleonard Muntaner, amb sucosos i irritants detalls suplementaris. 
En una ocasió vaig demanar audiència a Carles Sentís, per documentar el meu llibre Cap Roig, el llegat d’un somni i la biografia dels propietaris d’aquesta finca calellenca, Nicolau Woevodski i Dorothy Webster, que ell havia tractat personalment. Em va rebre a la seva propietat de Calella de Palafrugell. Instal.lats sota el porxo, un cop portats els whiskies pel servei domèstic, va tancar els ulls i va començar a desgranar lentament el monòleg dels seus records, sense contestar res del que li preguntava.
Cada vegada que intentava reconduir-lo cap el tema de la meva visita, l’escàs resultat de l’intent m’aconsellava no interrompre la interpretació de la seva partitura per a solista, mentre l’efecte dels whiskies m’inclinava a deixar-me bressolar per la música de les paraules inaferrables de l’home en el seu jardí. No em va dir res de tot el que sabia sobre el matrimoni Woevodski. 
A partir d'aquell dia vaig retornar a la postura de mirar el senyor Sentís de lluny, un fet d’altra banda inevitable a Calella de Palafrugell, on constituïa una presència característica de l’horitzó mariner quan remava cada dia d’estiu a bord d’un d’aquells minúsculs i estantissos gondolys que es llogaven a la sorra per hores. Dret a la popa amb el rem, el banyador i una gorra com a únic equipatge, el senyor Sentís acostumava a fer una llarga passejada nàutica des de la platja del Canadell, d’on salpava, fins a l’extrem del cap de Planes, tot costejant el Golfet i el cap Roig, la qual cosa era molt remar. Aquella imatge de Sentís formava part del paisatge estiuenc assentat i consuetudinari. De tant en tant sentia al meu costat alguna veu que mormolava: “Un dia aquest home es negarà!”. 
Tampoc aquella imatge de Sentís, tan adherida a un paisatge molt estimat, no va aconseguir aigualir el meu distanciament, aquell antagonisme de mentalitat. El nou llibre acabat de publicar sobre el personatge m’hi reafirma, per més que aquell paisatge predilecte, a l’ombra dels Tres Pins de la platja del Canadell, tingui des de l’any mateix de la seva mort un mirador amb escultura dedicada a la seva discutida memòria.

0 comentaris:

Publica un comentari