23 de febr. 2015

El Tribunal Suprem col.loca les illes Formigues al seu lloc


Després d’anys de litigi territorial, el Tribunal Suprem acaba de dictar sentència. Confirma la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual reconeixia el 2011 que les illes Formigues pertanyen de manera compartida a Palamós i a Palafrugell, en contra del recurs presentat pel primer d’aquests dos Ajuntaments per tal que li fos adjudicada la jurisdicció sobre la totalitat del petit arxipèlag. D'entrada, les illes Formigues presideixen l’horitzó de Calella de Palafrugell i no es veuen des de Palamós. Més secundàriament, jo em vaig fer gran amb aquestes illes com a referència visual i encara avui, de tant en tant, me les miro en silenci des de la platja durant una quantitat d'hores que
les persones del meu voltant no entenen. He de reconèixer que l'eloqüència que trobava a la contemplació de les illes Formigues ha decandit sense la intermediació i els ensenyaments que m’oferien en Cisco de can Palet, en Joan i en Tomàs de can Batlle, en Quimet de la Sabina, en Josep Sàbat, en Mèlio Vicens o en Marcel.lí Simón que va rodar tot lo món, així com alguns altres natius o incorporats que han deixat un buit al paisatge.
“Jo hi vaig divagar una mica en la meva joventut –deia Josep Pla d’aquests topants mariners al llibre Guia de la Costa Brava— i d’aquelles hores que no tornaran recordo els capvespres sobre el golf, la mar tenyida del rosa del ponent incendiat, el blau del firmament, nimbat com d’una resplendor de confitura de prunes clàudies, la deliqüescència de les formes en l’aire, la vaguetat blavosa de les muntanyes llunyanes, la boirina subtil, com un baf daurat de la planura en pau, l’olor penetrant del mar alternant amb el perfum del ginebró i la ginesta, el bressoleig de l’ona llarga –silenci vast— cobrint dolçament les roques de la costa i una esquella –que m’ha quedat flotant a les orelles— d’un ramat de vaques pasturant, molt llunyà...”. 
Després de Josep Pla, no sé per què continuem escrivint sobre els escenaris que ell va deixar literàriament establerts de la manera que acabo de citar. Potser ho fem perquè a Calella de Palafrugell les illes Formigues encara són un punt de referència integrat a la retina d’avui, una silueta sense la qual aquest horitzó coixejaria de manera inimaginable, sobtadament desarborat. 
L’arxipèlag d’illots que suren com boies roqueres al descampat del mar no té sobre el terreny cap grandiositat aparent, pur teatrí mineral. En canvi la seva presència visual a la llunyania, contemplat des de la costa, cobra un protagonisme de pedra miliar capaç de col.locar un punt de referència a l’horitzó infinit, inhumà. Aquest caràcter és la seva funció, la seva dignitat, la seva raó de ser. 
Les Formigues exerceixen una permanent atracció de la mirada com a senya secular i alhora com a punt de mira quotidià. Les virtualitats derivades d’aquesta visió fixa, matisada per l’atmosfera canviant de cada dia, eren nombrosíssimes entre els calellencs que em van ensenyar a discernir-les amb una precisió incomprensible per als forasters. Els autòctons anomenen simplement l’illa el grapat de pedres granítiques que reben el nom de Formigues. 
La quantitat de topònims subsistents dintre del minúscul arxipèlag revela l’antiga importància de la freqüentació humana: l’Illa Grossa (també dita sa Trona o Formiga Gran), l’Illa Plana (o sa Planassa), els illots de sa Corba, s’Escuit Llagoster i es Furió de Fora, sa Roca Nerera, sa Llosa del Vapor, sa Creu de l’Illa, sa Roca de la Sardana, es Concagats, ses Lloses de Llevant i de Ponent... Es Corral de l’Illa designa un pla d’aigua arredossat per un cercle d’esculls negats, de la mateixa manera que es Freu de l’Illa el pas entre ells. 
L’illa Grossa fa el cim a dotze metres d’altitud sobre el nivell del mar. L’absència de vegetació i de superfícies practicables és completa. Desembarcar-hi no ha tingut mai cap interès. El 1982 els responsables de la jurisdicció de costes van trencar la silueta d’aquesta illa amb la construcció d’un far-balisa de 14 m d’alt, una torxa lletja i adotzenada, un accessori sense poesia del mar mecànic i programat. També hi van habilitar un minúscul embarcador per a les visites dels empleats de manteniment del funcionament automàtic per energia solar, uns empleats que depenen de l’Autoritat Portuària de Barcelona. L’enginy emet un grup de tres llampades blanques cada nou segons, fins a una distància de sis milles nàutiques, sense cap convicció. 
El nom de sa Planassa que rep el segon illot en dimensions no pot induir a error. Malgrat ser lleugerament més pla, la rugositat del rocam pelat hi impedeix qualsevol activitat humana. El to vermellós del basalt de la pedra contrasta amb el gris dominant de la veïna Formiga Gran. 
El tercer illot de sa Corba retorna a una certa verticalitat, arrodonida al vèrtex superior amb una forma més curvilínia. A redós d’aquest illot l’inoblidable senyor Manuel Juanola, fill i continuador de l’inventor de les Pastilles Juanola, va fer construir al paleta calellenc Tomàs Moret uns fogons d’obra perquè tothom que ho desitgés s’hi pogués fer una fregida de serrans i julivies acabats de pescar, a l’època que aquesta pesquera matinera era tradició entre els vells estiuejants. 
El senyor Juanola, distingit barceloní de família palafrugellenca, també va sufragar de la seva butxaca els embarcadors del Port Bo i la passera d’es Còdol a Calella de Palafrugell, on disposava d’una característica torre al Passeig del Canadell, al barri dels senyors, amb una balconada sustentada per columnes de ferro forjat que encara subsisteix. Els fogons de sa Corba, però, van ser destruïts per un temporal. 
El nom de s’Escuit Llagoster adjudicat al quart illot indica l’antiga abundància de llagostes, a l’època en què els fills dels pescadors es queixaven molts vespres amb l’exclamació: “Un altre cop llagosta per sopar?”. Finalment, el solitari Furió de Fora ha estat el causant de múltiples naufragis a aquesta transitada ruta de cabotatge entre Barcelona, Marsella i Gènova. El 1899 hi va naufragar el vapor francès Algier carregat de taronges de València i bocois de vi d’Alacant, el 1917 el vapor noruec Ferro amb carbó anglès destinat a Livorno, la nit de Nadal del 1922 el vapor espanyol carregat de carbó Paz de Epalza, el 1928 el vapor Anciola, el 1964 el vaixell butaner espanyol Newton
La manca de vegetació no impedeix que les Formigues siguin una zona predilecta de vol, alimentació i estada d’una variada fauna alada, sobretot gavines, mascarells, baldrigues, xatracs i corbs marins. Els fons eren de peix abundant, sobretot llisses, sards, llobarros, neros, rascasses, pagres, mabres, saupes, corballs, déntols, oblades i rogers, a part de les llagostes i el tradicional peixi minuti de serrans i julivies (a d’altres pobles veïns en diuen julioles o guiules), gòmbits, moixons, burrets, cànteres i gerrets. Ara totes aquestes captures són més incertes i sentimentals. 
El nom de Formigues és prou corrent a diferents punts del Mediterrani per designar un grapat d’illots dispersos. Unes altres Hormigas es troben prop del Mar Menor de Múrcia, unes Isole Formiche de Grossetto davant la ciutat italiana del mateix nom i una Isola Formica a l’arxipèlag sicilià de les Ègades. Són sempre rocositats deshabitades, com a molt cofades per un far o una balisa. El Mediterrani no és el mar oceà, sinó el mar entre terres, el mar interior. 
No hi ha cap codi universal per distingir una illa d’un illot o d’un simple escull o niell, cap tamany mínim que descomparteixi aquests conceptes. Es tracta d’una diferència subjectiva. Els naturalistes proposen situar la divisió en l’existència de flora i fauna damunt la seva superfície. Segons aquest criteri, les Formigues de la Costa Brava no arribarien a la condició d’illes, però això constituiria una reducció de categoria inimaginable. 
Ja he dit que els natius anomenen l'illa el petit arxipèlag de les Formigues. No ho fan com una poètica de la percepció, sinó com una obvietat. Anys enrere en Cisco de can Palet m’instruïa durant llargues tardes d'hivern a "guaitar l'illa" darrere els vidres del seu bar de la platja calellenca d'en Calau, a veure-hi a cada moment un elevadíssim nombre d'informacions variades que ell m’anava desgranant. No només el temps meteorològic --això era una dada elemental--, sinó fins i tot el preu del peix aquella tarda a la llotja de Palamós, segons l'aire més o menys rumbós que mostraven els bous de pesca quan desfilaven davant de l'illa, de retorn a port, empaitats pels estols famolencs de gavines. 
Algunes tardes més inspirades en Cisco de can Palet era capaç de predir l'ocupació turística de la temporada següent --disgregada per nacionalitats, sexes i predisposició venèria-- en funció de les irisacions que l'illa adoptava. Tal vegada hi ajudaven els gintònics que preníem al llarg de la tarda, però aquest consum no provocava per ell sol la percepció dels fenòmens que descrivia. Per a ell i altres natius, l'illa era una autèntica bola de vidre. De fet els natius ja eren ben pocs. Avui es deuen poder comptar amb els dits de la mà. 
L’avi Mèlio Vicens em portava a les Formigues a bord de la seva barqueta els matins d'estiu molt a primera hora per pescar quatre serrans i julivies, més exactament per matar l'estona en una atmosfera de plenitud encara endormiscada. Potser ho feia, penso ara, perquè a aquella hora matinera no trobava cap altre acompanyant que saltés damunt l’orla del seu bot amb l’alegria que jo ho feia. 
A tot el mar litoral disponible a primera hora del matí per a nosaltres dos, ell es dirigia exclusivament a les seves senyes particulars. Anava a sa seua part... Em costava molt que allargués una mica el trajecte fins la Banyera de la Russa, on m'agradava tant capbussar-me en solitari i travessar nedant el túnel natural, el braç d’aigua format per la fenedura del rocam, per tal de balandrejar com un suro dins la placenta del reclau voltat d'espadats i establir un silenciós diàleg entre la majestat de la natura i el xipolleig de les meves il.lusions. 
No imaginava que acabaria escrivint un parell de llibres sobre la russa de la Banyera, la muller del rus Nicolau Woevodski que havia comprat aquests terrenys costaners el 1927 i construït el castell i jardí botànic de Cap Roig. A la senyora, que en realitat era anglesa i es deia Dorothy Webster, li agradava baixar pels camins del seu domini fins al mar i banyar-se --alguns asseguren que nua-- al bellíssim i solitari racó que acabaria prenent el seu nom. 
Quan en Mèlio m’hi portava jo ho ignorava quasi tot d’aquella història, excepte el ressò que esperonava la meva curiositat. Li demanava que m’hi portés amb l’únic objectiu de banyar-me al punt predilecte de la Banyera de la Russa, un interès que a ell li resultava estrafolari, del tot barceloní. Els natius no s'havien banyat al mar mai de la vida. Ho consideraven un costum incomprensible, turístic, anti-natural i perillós. 
Segurament per això en Mèlio prenia paciència durant poca estona, amb el motoret de la barca aturat davant la Banyera de la Russa, mentre jo em capbussava content com un pàrvul. De seguida em reclamava a bord per tornar a enfilar la proa a l'illa i, tot seguit, virar cap a la platja calellenca d'en Calau. Volia desembarcar abans que no hi arribessin ses noses, els banyistes. 
El nom de les illes Formigues ha quedat associat a un fet històric destacat, tot i ser probable que l’enfrontament naval de l’Edat Mitjana que ha transcendit amb la denominació de Batalla de les Illes Formigues no tingués lloc a aquest punt. Amb exactitud o sense, designa un episodi decisiu del passat del país. Pretendre aclarir aquella exactitud per part dels historiadors actuals ha merescut milers de pàgines, sense més resultat que augmentar els dubtes. 
La confusió arrenca del caràcter aproximatiu i interessat que tenien els documents de l’època, en particular les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner sobre les quals es va basar la visió romàntica de la glòria medieval catalana. La història sempre havia estat escrita per lloar els reis, sense cap interès pel detall de la realitat. El respecte de la veritat és un estantís impuls modern, constantment amenaçat. 
Un primer intent de restitució dels contorns verídics va ser protagonitzat l’any 1951 per Miquel Coll i Alentorn a la seva edició de la crònica de Bernat Desclot, el Llibre del rei En Pere, a la benemèrita i resistencial editorial Barcino. L’historiador nacionalista i dirigent polític clandestí de tendència demòcrata-cristiana alertava sobre les llacunes de credibilitat que afecten molts detalls d’aquella gran obra de la literatura medieval catalana i les contradiccions amb les altres cròniques del mateix moment. 
Més endavant el galimaties de la batalla de les illes Formigues va ser abordat amb admirable paciència estudiosa per un llibret aparentment insignificant, però carregat d’interès estratègic, igual com l’arxipèlag d’illots en qüestió. L’opuscle va ser editat el 1985 per l’ajuntament de Palafrugell, arran del setè centenari dels fets. 
Sota el títol anodí El combat naval de les illes Formigues, la colla d’historiadors locals del Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional (GESEART) va engendrar un laboriós treball, tot i que les conclusions fossin d’una nebulositat inevitable. L’arquitectura rural no hi tenia res a veure, més que la inicial dedicació aglutinadora de la colla, encapçalada per l’erudit Joan Badia i Homs i integrada per Benjamí Bofarull i Gallofré, Enric Carerras i Vigorós i Miquel Dídac Piñero i Costa. 
El reduït gruix de l’opuscle contrastava amb seva minúcia, basada en les discutides fonts originàries, les cròniques medievals. Va representar durant els anys següents una obra de referència, fins a l’aparició del contraopinant següent. Amb l’historiador i filòleg romà Stefano Maria Cingolani vam retornar al punt de partida, al dubte general a propòsit de la batalla de les illes Formigues. El problema no ha estat mai la manca d’informacions, sinó la seva diversitat, la manipulació dels fets per part dels cronistes medievals, els embelliments fantasiosos emparentats amb la narrativa cavalleresca. 
La solidesa de la feina documental del professor Cingolani, sobre les fonts històriques va acordar un crèdit immediat als seus llibres. Això sí, l’enigma sobre les circumstàncies concretes de la batalla de les illes Formigues va mantenir-se incòlume, consolidat. 
Si hagués de fer avui una síntesi entenedora dels milers de pàgines que acabo d’al.ludir, diria que probablement la batalla de les illes Formigues va tenir lloc en dos episodis, a un punt no ben determinat del litoral entre Roses i Palamós, segurament el 28 de juliol i tot seguit el 24 o 28 d’agost de l’any (això és indiscutit) 1285. Almenys el resultat va ser claríssim. L’estol de galeres del rei Pere II el Gran de Catalunya-Aragó va derrotar el rei francès Felip III l’Ardit i aquest desenllaç va resultar determinant a l’escenari polític europeu del moment i també a la literatura, sobretot per l’aparició de l’episodi a la Divina Comèdia del Dant. 
Un cop abandonada la política de projecció territorial cap a França de la corona catalano-aragonesa després de la desfeta de Pere I a la batalla de Muret el 1213, els esforços del seu fill es van abocar a l’expansió mediterrània, començant per la reeixida invasió de Sicília el 1282 per desallotjar-ne l’ocupant francès. Aquest fet va determinar com a rèplica l’aliança del rei Felip III l’Ardit amb el papa d’origen francès Martí IV, el qual va declarar guerra santa la invasió de Catalunya per part de les tropes franceses el 1285. 
El subministrament de les tropes es feia per via marítima, d’aquí la importància decisiva de la desfeta de les seves galeres a la batalla de les illes Formigues. A partir d’aquell moment la invasió es va veure avortada de manera definitiva, també per terra a la batalla del coll de Panissars, sense entrar ara en les invasions franceses dels segles posteriors. El desenllaç de la batalla de les illes Formigues seria crucial per consolidar el paper de la corona catalano-aragonesa en el marc europeu, especialment la puixant expansió mediterrània. 
Al llibre del grup GESEART, els autors defensaven: “La destresa narrativa i la gràcia de la prosa medieval de Ramon Muntaner es conjuguen, en aquest cas, amb el seu perfecte coneixement del país on transcorren els esdeveniments que ens explica. La trama és perfectament lògica i creïble”. Això no treu que sis pàgines més endavant, els mateixos autors asseguraven: “Muntaner descriu la batalla com si hi hagués estat present, és a dir, amb una notable riquesa de detalls. Es tracta, evidentment, d’una pura invenció, però en tot cas fruit de la seva gran experiència”. 
Aquesta discutible defensa de Muntaner també va ser feta per Josep Pla, quan escrivia a Guia de la Costa Brava: “Les venerables i magnífiques cròniques de Ramon Muntaner i de Desclot, que són, sobretot la primera, models inimitables”. La condescendència dels autors envers el compatriota empordanès Muntaner, fill de Peralada, ha estat atacada de manera frontal per Cingolani. Segons l’especialista italià, Muntaner és el més inconsistent de tots els cronistes, i remata: “Una cosa s’ha de deixar clara des del començament: a Muntaner no se l’ha de creure gairebé mai”. 
La crònica de Ramon Muntaner recull precisament un dels fets més inversemblants vinculats a les illes Formigues, al qual l’autor demostra tot el contrari d’un “perfecte coneixement dels país on transcorren els esdeveniments que ens explica”. Diu el cronista medieval que l’almirall Roger de Llúria va desembarcar a aquests illots, va planejar-hi l’estratègia de la batalla i va passar-hi la nit, cosa materialment impossible per l’exigüitat de la seva superfície. 
També divergeixen les cròniques sobre el nombre de baixes humanes causades per la batalla naval. Bernat Desclot parla de 5.000 baixes i 600 presoners entre els francesos, d’altres parlen de 4.000 morts. Bernat Desclot descriu amb un realisme esfereïdor la pràctica habitual dels vencedors, per ordre de l’almirall Roger de Llúria, de rematar els presoners ferits o bé tallar-los les mans i buidar-los els ulls (“los tol.lien los punys e els eixorbaven”), de manera a inutilitzar-los per a possibles combats posteriors i demostrar ferotgia davant l’enemic. 
El poeta florentí Dante Alighieri va aprofitar la seva militància antifrancesa, concretament antiangevina (contrària a l’ocupació de diverses part d’Itàlia per Carles d’Anjou, cosí del rei de França), per celebrar en vers la derrota dels francesos a la batalla de les Formigues, la qual s’havia produït quan ell tenia vint anys. El responsable del desenllaç era el mateix rei catalano-aragonès que havia desallotjat els angevins de Sicília, Pere II el Gran. El poeta va dedicar-li uns versos immortals: “Quel che par si membruto e che s’accorda, cantando, con colui del maschio naso, d’ogni valor portó cinta la corda”. En la traducció clàssica de Josep M. de Sagarra, la terceta equival a: “Aquell que va al compàs i és tan membrut, cantant amb l’altre ben servit de nas, portà en el seu cinyell tota virtut”. 
En canvi el derrotat rei francès es veu tractat a la Divina Comèdia de “Nasetto” (nas menut) i, sobretot, deshonorat en un vers tremendament coent. El poeta sentencia ras i curt, amb les mínimes paraules i el màxim efecte d’una fuetada seca: “Morí fuggendo e disfiorando il giglio”.Va morir fugint i desflorant el lliri, símbol heràldic de la casa reial francesa dels Capets, la flor de llis. 
La batalla de les illes Formigues també donarien peu a altres frases que han passat a la història, en especial les que el cronista Bernat Desclot fa dir a l’almirall Roger de Llúria quan s’adreça als missatgers del rei francès: “Ne sol no em pens que galera ne altre vaixell gos anar sobre mar menys de guiatge del rei d’Aragó; ne encara solament galera ni lleny, mas no creu que nengu peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa per mostrar guiatge d’aquell senyor rei d’Aragó”. 
Degudament retocada com de costum, l’expressió sobre cap peix capaç de nedar sense les quatre barres al llom va fer fortuna. Era una imatge prou gràfica per designar el període del domini català al Mediterrani, sobretot des d’un punt de vista d’enaltiment posterior de la història nacional. 
El setè centenari de la batalla va ser celebrat in situ l'any 1985 amb el mateix fervor nacional alimentat segles pels rampells de les cròniques medievals i les interpretacions romàntiques posteriors. El president Jordi Pujol, seguint les passes suposades de l’almirall Roger de Llúria, va posar el peu a la Formiga Gran, al capdavant d’un estol d’embarcacions d’estiuejants, per descobrir oficialment la placa commemorativa. La crònica del moment, signada pel periodista Antoni Plaja i Mateu a les pàgines del diari El Correo Catalán l’1 de setembre del 1985, seguia fil per randa l’estil de Ramon Muntaner set segles després, al servei de la glòria del seu senyor: “El President va arribar davant les illes Formigues embarcat a un iot procedent del port de Palamós. A la seva arribada, les sirenes del centenar d’embarcacions guarnides que l’esperaven van sonar a l’uníson, alhora que se sentien crits de ‘President, President!’ i ‘Jordi, Jordi!’. 
Vint anys després d’aquella commemoració del setè centenari, la batalla de les Formigues es va tornar a produir, de manera més pacífica, entre els ajuntaments de Palafrugell i Palamós per la jurisdicció territorial sobre els illots. El títol dels diaris va ser pràcticament unànime, amb mínimes variants: “Palamós i Palafrugell reprenen la batalla de les illes Formigues”... 
La propietat dels illots pertany per llei a l’Estat, quan no han estat consolidats al registre de la propietat per algun titular privat. Allò que es tornava a discutir era dintre de quins límits municipals es troben. Un acord o concòrdia del 1717 establia el dret d’ús compartit de les Formigues als pescadors de Palamós i de Palafrugell, pel fet de considerar que l’arxipèlag es troba situat a la divisòria entre els dos municipis. A la revisió de límits municipals efectuada el 1924 no es va parlar de les Formigues. 
El 28 de febrer de 2007 el Diari Oficial de la Generalitat publicava un acord de límits de terme municipal establert entre els municipis de Palamós i de Mont-ras, pel qual reconeixien les illes Formigues com integrants del territori del primer. Això va aixecar la protesta de Palafrugell, el qual no havia estat consultat ni avisat. La conselleria de Governació va aclarir que la publicació de l’acord entre els dos primers municipis no significava l’aprovació definitiva per part del govern autonòmic i que podia ser recorregut legalment. Ara el Tribunal Suprem acaba de deixar les Formigues on han estat sempre.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada