25 d’abr. 2015

La tramuntana és una llum, sobretot és una llum

Aquest article també es publica avui al suplement "Cultura/s" del diari La Vanguardia.

Durant uns anys m’he dedicat a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, como exposo al llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que editarà la Diputació de Girona a la seva Col.lecció Josep Pla. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 vaig publicar conjuntament amb el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta el llibre titulat La tramuntana, a la col.lecció Quaderns de la Revista de Girona. He continuat indagant les seves implicacions des de diferents camps. La ciència es manté a prudent distància pel que fa als vents i les
seves conseqüències sobre els humans, de manera que encara cedeix molt terreny a creences ancestrals i expansions literàries. Aquí no disposem d’un treball com el que Vladimir Jancovic va dedicar a Reading the Skies: A Cultural History of English Weather (The University of Chicago Press, 2000).
Arreu del món associen amb freqüència el vent violent amb temporals obscurs i dramàtics, torbs gèlids o bé ventades abrusadores del desert, como a les novel.les oceàniques de Joseph Conrad o la tremenda "Oda al vent" de l’oest de Shelley. La rufagosa tramuntana, que implica especialment el Rosselló, l’Empordà i Menorca, és el vent mes potent de tota la Península Ibèrica i el Migdia francès, un fenomen natural singularitzador i llegendari. Provoca fins avui mateix relacions d’amor-odi, un estat d’ànim divergent entre partidaris d’un cert vitalisme de línia clara enfront dels incomodats per la seva estridència. 
La tramuntana no és només un vent, potser ni tan sols no és principalment això. Es tracta encara més d’una llum i, a continuació, un poderós personatge literari, un mite persistent. Es detecta la seva aparició sense sortir de casa, només comprovant per la finestra la lluminositat de l’atmosfera. També es pot reconèixer per les interpretacions tan enfrontades que suscita. Es manifesta el 45% dels dies de l’any al Rosselló, l’Empordà i Menorca, sobretot a la tardor i l’hivern, per bé que amb força molt variable. De vegades no passa de brisa quasi rutinària. 
Posseeix la virtut poc habitual de ser un vint hivernal assolellat, un fabricant de claror. Sens dubte és freda, però vivifica com un estimulant capaç de despertar les apetències i fuetejar les idees, un estat d’il.luminació viva que rejoveneix contorns i subratlla el perfil de les coses, una fluïdesa lumínica que imanta la retina sobre l’escenari i llança un al.legat vibrant a favor de la claredat florescent (no fluorescent) dels dies enèrgics, un dandisme atmosfèric que impregna la realitat y articula el cel amb la terra mitjançant un fulgor metàl.lic, un moviment de la matèria carregat d’habilitat expressiva, una fenomenologia de la mirada, un luxe pneumofílic i vital. 
La tramuntana premia la mirada oberta, àmplia i elegíaca amb la lluminositat del barroc i li atorga una nova profunditat de camp, una agudesa que modela bodegons de natures vives, marca línies subratllades i procura una filiació inesperada amb la puresa de les coses, una fidelitat infreqüent amb el seu perfil més autèntic, un retorn a la memòria d’allò que és capaç d’abastar l’ull íntegre, lúcid i combatiu per discernir el que semblava inexistent la resta de dies. Per als seus partidaris, els dies de tramuntana són una idea de llibertat. 
El vocable llatí anima deriva del grec anemos. Significa vent, l’alè que mou l’esperit en sentit transcendent. La conducta neuronal, la vida secreta de les neurones, depèn també de la quantitat de llum absorbida per l’organisme al llarg de la jornada, per això les estacions menys assolellades semblen propenses a una menor quantitat d’estímuls. Només en teoria l’aire és un estat gasós invisible, incolor, transparent, inodor i insípid. Per contra, la tramuntana és un vint que es veu. Considerada d’aquesta manera, per a mi ha estat quasi una qüestió moral reconèixer-li la seva dignitat, la noblesa de les seves intencions, els seus brillants talents, el seu entusiasme contagiós, la rialla del seu rostre d’or i tot el que reflexa del caràcter humà. No som res més, en definitiva, que biologia, emocions i llenguatge. 
Tal vegada la tramuntana resulta una mica ampul.losa, sobreactuada per moments, però no ho és a la manera versallesca, sinó com una insolència adolescent que es veurà aplacada tard o d’hora per la indulgència del pas del temps. Els seus detractores li retreuen l’exasperant somiqueig, el gemec desacompassat quan xiula en ratxes inconstants, espasmes intermitents, breus acceleracions de periodicitat imprevisible, batzegades brusques i irregulars que sonen sense remei a l’interior de les cases a través de la flauta formada per les escletxes de portes i finestres, de vegades como l’espinguet planyívol d’una canya esquerdada, d’altres amb un to greu i desemparat. No se n’ha de culpar el vent, sinó l’hermetisme deficient d’aquelles portes i finestres. 
Josep Pla parlava amb freqüència del xiulet obsessionant de la tramuntana a casa seva. Quan el nebot va heretar i restaurar el Mas Pla de Llofriu, no entenia per què el seu oncle escriptor insistia tant sobre el particular. Va renovar els marcs amb hermètic material aïllant i no sentia cap xiulet, gemec, bràmul ni res de semblant. Les finestres de les cases d’abans --i moltes d’ara-- tancaven malament, no cal anar més enllà ni donar-ne la culpa a la tramuntana. Em va semblar una explicació ben poc literària, però irrebatible. Em va dur a pensar en totes les pàgines i totes les adjectivacions planianes alimentades en realitat per la deficiència constructiva o la vellúria dels materials, no pel vent mític. 
La tramuntana ha orquestrat de forma reconeguda el caràcter de la vida local a comarques senceres como l’Empordà, el Rosselló i Menorca, igual com altres branques del vent del nord derivades del mateix tronc: el cerç o mestral de les terres tarragonines i el mistral del Llenguadoc i la Provença. Aquests vents destacats no manquen d’explicació racional. La tenen, ni més ni menys que altres fenòmens naturals, malgrat escapar-se de vegades per alguns punts de fuga de l’atzar, l’accident o el caprici còsmic. 
S’ha abusat del suposat rostre feroç de la tramuntana, cosa que equivaldria a estigmatitzar a la pluja perquè de vegades provoca inundacions o repudiar el sol perquè pot causar sequeres. Al catastrofisme humà li agrada pensar que la tramuntana es un fenomen de crònica negra, truculent, sensacionalista i turmentat. No és cert. La immensa majoria dels dies --la pràctica totalitat-- en què es fa present no té res d’extrema. Tocats del bolet pot haver-n’hi a tot arreu, però tocats o esterlocats per la tramuntana exclusivament al Rosselló, l’Empordà i Menorca. No es traca de cap bogeria, transport ni desvari. Deriva de la realitat explicable, de vegades tan fabulosa, tan superior a qualsevol arbitrària ficció, valgui la redundància. 
El fenomen natural de l’aire en moviment sempre ha generat una densa mitologia, des dels grecs i els romans. A la pròpia Bíblia el rei David atribueix la seva abrusadora passió per Betsabé al fet que "bufava un vent ardent del desert que mata els camells i embogeix els homes". El magistrat romà Marc Porci Cató, conegut per Cató el Vell o el Censor, va ser enviat al capdavant de vint naus de guerra a pacificar la Hispània Citerior l’any 195 aC, i va residir a Empúries i Tàrraco. Al seu llibre Orígens, afirmava: "El vent cerç us omple la boca quan parleu i tomba a terra un home armat i un carro carregat". La frase va ser reproduïda i augmentada a Nits àtiques per Aul.lus Gel.li. Hipòcrates, al tractat Aire, aigües, llocs, atorgava gran importància a la relació entre vents i malalties, tot i que els principis hipocràtics han evolucionat molt des del segle V aC. També Sèneca va parlar llargament de vents al llibre cinquè de les Qüestions naturals
A la seva Historia del Ampurdán, Josep Pella i Forgas al.ludeix al temple romà erigit al cerç a Narbona i l’identifica amb la tramuntana. François Rabelais a Pantagruel, Edmond Rostand a Cyrano de Bergerac (“Cap vent no pot, nas magistral, encostipar-te del tot, llevat del mistral”), Stendhal a les Memòries d’un turista, Alexandre Dumas (pare) a Impressions de viatge: de París a Cadis o Jean Giono al llibre Provença, van deixar pàgines palpitants sobre el mistral, mentre que Frederic Mistral declinava totes les variants del vocable que li donava cognom a Lou Tresor dou Felibrige ou Dictionnaire Provençal-Français. A la seva immortal “Súplica per ser enterrat a la platja de Seta”, Georges Brassens cantava: “Procedeixin d’Espanya o d’Itàlia, carregats de perfums i músiques belles, el mistral i la tramuntana sobre el meu últim repòs hi posaran l’eco de vilanella un dia, de fandango un altre, de tarantel.la o de sardana”. 
La tramuntana va començar a ser estudiada científicament gràcies a l'anemògraf de Bourdon que va poder instal.lar el primer director de l'Observatori de Perpinyà, el metge Jaume Fines, autor del Résumé des observations faites à Perpignan pendant cinquante ans (1851-1900), publicat el 1903. El treball va aparèixer cinc anys abans que les Observacions de Sant Feliu de Guíxols: resultats del 1896 al 1905, de Rafael Patxot i Jubert, realitzades a l'observatori particular situat precisament al punt de la costa catalana on la tramuntana fineix, requinta o manca definitivament amb aquest nom. Això no vol dir que a altres zones, com per exemple Barcelona, no hi bufin vents emparentats, de característiques menys acusades però d’efectes similars pel que fa a crear dies esbandits i diàfans, d’una atmosfera tònica, lluminosa i passatgerament més neta. 
Arreu del món es troben regions de caràcter marcat pel vent, pel seu vent, quan bufa amb periodicitat i força destacades. El de la mateixa direcció i característiques que la tramuntana es diu bora a l’Adriàtic septentrional, vardarac al golfo de Salònica i meltemi al mar Egeu. Els aragoneses creuen que el seu cerç, que anomenen moncayo, rep el nom pel fet de procedir d’aquesta muntanya que llinda amb la província de Sòria. Els andalusos troben que el seu vent solano els abalteix, un vent terral procedent de la Manxa, acanalat per la vall del Guadalquivir, fred a l’hivern i abrusador l’estiu. 
Són també de tipus sec com la tramuntana altres vents reputats de diferents latituds, com el chinook de les Muntanyes Rocoses nord-americanes i les valls afluents del riu Missouri, el Santa Ana de Califòrnia (del qual també es diu que "make people crazy"), el zonda de l’interior de l’Argentina a sotavent dels Andes, el khamsin nord-africà, el sharav d’Aràbia i Israel, el sirocco algerí, el chergui marroquí o el levante de Cádiz, procedent de la depressió sahariana i accelerat per l’embut de l’estret de Gibraltar. Raymond Chandler va retratar el Santa Ana californià a l’arrancada de la narració curta Vent roig: "Aquells vents secs i càlids que baixen de les collades de la muntanya esvaloten els cabells, fan saltar els nervis i ericen la pell. En nits com aquestes cada festa acaba en baralles. Les dones palpen la fulla del ganivet de trinxar i estudien el clatell dels seus marits. Pot passar qualsevol cosa"... 
Sobre la tramuntana no només n’han parlat els autors locals, como era de suposar. També ho han fet altres como Vladimir Nabokov, Claude Simon, Joseph Delteil o Gabriel García Márquez. Allò que no causa sorpresa, per la seva fatal reiteració, es l’enfrontament polaritzat entre amor i odi, entre testimonis favorables i refractaris, entre la descripció i la llegenda. 
Beneficiats o aclaparats per la tramuntana polemitzaven ja de manera altisonant l’any 1878 a les pàgines del setmanari El Eco Ampurdanés, òrgan del Casino Figuerenc i del seu republicanisme federal. Quasi una dècada més tard Eduardo de Arévalo publicava l’any 1887 a Barcelona El libro de la tramontana. Impresiones de las ráfagas del viento huracanado del Ampurdán. Alguns capítols van ser reproduïts el 1954 a El llibre de la tramuntana, editat com a suplement d’El Ampurdanés. En annex incloïa la primera traducció al castellà del "Manifeste Mystique", de Salvador Dalí, aparegut tres anys abans en francès, inspirat segons el pintor “per la tramuntana en el seu cantó nòrdic”. 
Jacint Verdaguer ja havia recorregut al batec èpic de la tramuntana al seu discurs presidencial dels Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà del 1901. Només set anys més tard, el 1908, Joan Maragall escrivia la lletra de la sardana "L'Empordà", amb música d’Enric Morera, a la qual consagrava l’expressió de "palau del vent". 
El 1911 van aparèixer les Proses bàrbares del gironí Prudenci Bertrana, amb el capítol titulat a "Com s’aixeca la tramuntana", una superba descripció que pel seu detall documental va merèixer ser reproduïda in extenso l’any 1950 al treball científic d’Eduard Fontseré La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de Sant Jordi. Pel seu cantó, Pere Corominas publicava el 1918 Les Gràcies de l'Empordà, una de las quals era la tramuntana. Josep M. de Sagarra va donar a conèixer el 1923 el poemari Cançons de rem i de vela, al qual deixava constància de la seva visió sobre el paper d’aquest vent. A la fantàstica Balada del sabater d'Ordis, publicada el 1954, Carles Fages de Climent no va quedar enrere. El 1980 Joan Guillamet publicava Vent de tramuntana, gent de tramuntana, una recopilació d’articles, entrevistes i retrats amb informació sobre el fenomen. 
No té res d’estrany que Josep Pla fos el més prolífic i contradictori. En la seva joventut li va dedicar el treball El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país), al qual afirmava: "Quan Maragall qualificà l'Empordà de palau del vent, tingué una intuïció profunda, genial, d’aquest racó del món tan bell". Per contra, al volum pòstum Escrits empordanesos opinava completament a la inversa: "El poeta Joan Maragall escriví que l'Empordà era el palau del vent. Ho digué, probablement, com un elogi. Sinistra collonada! És impossible lligar la forma arquitectònica d'un palau amb un vent qualsevol". 
Dos premis Nobel de Literatura han escrit sobre la tramuntana. Un era novel.lista català (el guardó no ha estat mai concedit a un escriptor en llengua catalana, però sí a un català d’expressió francesa, el rossellonès Claude Simon), l’altre residia temporalment a Barcelona i feia incursions a l’Empordà. Des del 1940 fins la seva mort el 2005 Claude Simon va passar una part de l’any a la casa familiar de Salses, batuda per la tramuntana. El seu ingrés al corrent del nouveau roman es va produir el 1947 precisament amb la novel.la Le vent, ambientada a un punt no precisat del Migdia francès dominat pel vent, que l’autor descrivia amb aquella il.lusió innovadora d’absència de punts a llarg de paràgrafs extensos, referits a una ciutat que qualsevol lector pot identificar amb Perpinyà. 
Gabriel García Márquez, l’altre Nobel de Literatura, va viure a Barcelona del 1967 al 1974 i arran d’una estada a Cadaqués va escriure la narració titulada "Tramontana", publicada el 1982 a Doce cuentos peregrinos. Declaradament supersticiós, l’autor del realisme màgic va trobar a la tramuntana els angles més truculents. L’escriptor txec Bohumil Hrabal va polsar la mateixa corda en visitar Cadaqués el novembre del 1993, invitat a la segona residència dels seus editors barcelonins, a l’article que va publicar La Vanguardia el 25 de desembre d’aquell any sota el títol “Y toda la noche silbaba la tramontana". 
Abans que ells, Vladimir Nabokov va viure la mateixa experiència desencantada. Un dels grans absents del premi Nobel de Literatura va fer una estada a l’hotel balneari fronterer del Voló, a un tir de pedra del Canigó, entre el 8 de febrer i el 24 d’abril del 1929, relacionat amb el seu interès per les papallones. A la novel.la Desesperación va escriure: “No sortia gaire: em feia por aquella tronada damunt del meu cap, aquell vent de març incessant, turbulent, encegador, aquell assassí bufarut de la muntanya […] Feia sis dies que havia arribat quan el vent es va tornar tan violent que podia comparar-se l’hotel a un vaixell en la tempesta a mar obert: els vidres tremolaven, les parets cruixien i el fullam sempre verd queia enrere amb un soroll de reflux i després, precipitant-se endavant, assaltava la casa”. Nabokov va escurçar l’estada i es va traslladar a un punt més arredossat de la comarca pirinenca veïna de l’Arieja. 
El poeta originari de las Corberes narboneses Joseph Delteil va escriure, al seu llibre del 1927 titulat Perpignan, paraules més entusiastes sobre la tramuntana: “És un dels grans vents del món, autèntic germà del mistral. Tinc pel vent més que amor: una passió particular. Diuen que deprimeix, a mi m’embriaga; diuen que enfebra, a mi m’apuntala. Completa, alimenta la corona. És l’accent tònic de la vida”. 
Finalment, Ian Gibson va col.locar de nou ribets dramàtics a la tramuntana, a la biografia La vida excessiva de Salvador Dalí, atribuint-li tota mena de traumes interiors. L’avi patern Gal Dalí Viñas es va suïcidar a Barcelona el 1886, als 36 anys, de la qual copsa dedueix Gibson: "Durant la seva infància Dalí devia haver sentit històries de persones que s'havien suïcidat a Cadaqués sota la influència de la tramuntana, i ara descobria que el seu propi avi, que havia fugit de Cadaqués perquè temia aquell vent funest, havia estat incapaç d'eludir el seu destí. No ha de sorprendre, doncs, que anys més tard, sense esmentar cap nom, digués que els cadaquesencs eren 'els paranoics més grans que el Mediterrani hagi engendrat mai'. Un cop tocats per la tramuntana quedaven tocats per sempre". 
Pocs autors han copsat que la tramuntana representa sobretot una llum, una llum triomfant. Sempre m’he sentit secretament convençut que quan Goethe exclamava en la seva agonia “Llum, més llum”, invocava sense saber-ho un dia de tramuntana.

1 comentari: