17 d’abr. 2015

Una caminada al peu del Canigó per elogiar i arreglar el món

A la memòria lluitadora de Teresa Rebull

Ahir vam anar a caminar un parell d’hores de pas rumbós amb l’amic Jaume Queralt per escoltar-nos pensar de tot i de res al ressol dels marbres de l’edat, a l’ombra dels llorers que no dormen, al caliu dels nostres dubtes metòdics i de les nostres perplexitats assídues sobre les martingales del destí. Vam anar a voltar la làmina d’aigua enllustrada, iridescent i amansida de l’estany de Vilanova de la Raó, prop de Perpinyà, mirall trèmul del massís del Canigó nevat quan s’hi reflecteix en línies que semblen subratllades amb tinta xinesa. Amb la nostra passejada no preteníem més que entretenir amb facècies el botxí del pas del
temps, oposar resistència a l’ensopiment del classicisme estricte, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador, aferrar una estona pel ganyot el gust de viure i honorar l’amistat amb els dos ingredients més substanciosos: la generositat i l’humor.
En aquests casos l’exercici físic és una excusa innocent, una concessió higiènica a la candidesa teòrica del llindar autoritzat d’àcid úric i colesterol dolent, una excusa de rosca universal, un cop convençuts que el sofà ens encongeix el plexe solar, ens fa acotar el cap i plegar-nos sobre nosaltres mateixos. El nostre hàbit d’escriure significa deixar de tocar de peus a terra durant moltes hores, castigar el cul i els ulls a canvi d’una volàtil pretensió literària, purament literària. Ahir ens vam dedicar a caminar sense contrició, amb un radicalisme perceptiu de morositat garantida. 
L’extens llac de Vilanova de la Raó, habilitat des del 1977 a l’antic terreny de l’Estany de Barrià, s’ha convertit en un dels millors equipaments públics a l’aire lliure de la comarca rossellonesa. Proposa tota mena d’activitats, entre les quals voltar-lo a peu és una de les més exquisides. A l’estiu s’hi apleguen molts banyistes, sense aglomeracions. A l’hivern s’hi prenen deliciosos banys d’aire. 
A aquestes passejades cooperatives en Jaume i jo procurem no endinsar-nos en qüestions fonamentals sobre la naturalesa ni l’estructura de l'univers. Les nostres limitades veritats abasten un horitzó prou ampli sense necessitat de posseir-lo per complet. No acostumem a parlar de les pompes de l’actualitat, d’escriptura creativa ni d’editors. Fem el comentari fugaç dels últims escrits que hem incorporat als blogs respectius (visiteu sisplau el seu: http://metbarran.canalblog.com) i a continuació passem ràpidament al que ens agrada: xafardejar una mica sobre la lògica informulable dels somnis, polemitzar de passada sobre l’atzar i la necessitat de les ciències específiques, xerrotejar sobre la comprensió emotiva de l’experiència de cadascú, sobre les diferents maneres de mirar la magnitud i la sensualitat de la corba dolça que descriu la riba mansa del llac i els rulls de l’aigua ondulant. És a dir, de tot i de res tal com raja. 
La filosofia escolàstica no és més que una emulsió desvirtuada d’aquestes caminades orals, una rèplica incerta de les nostres hipòtesis verificades amb els peus. La poesia no és altra cosa que l’estil elegant i commemoratiu destil.lat per aquests passos compartits, per aquestes marxes conversadores. 
Les coses no sempre tenen un argument coherent i, tot i així, l’erosió del curs del temps no ens fa desitjar menys la vida. Ahir vam sortir a parlar sobre la fòbia que practica Jaume Queralt contra la idolatria que a d’altres ens desperta la visió triomfant del massís del Canigó monumental. Ell odia el mite del Canigó totèmic, la llegenda del seu influx ontològic sobre l’ànima d’aquells que el contemplem com l’halo oníric del botí de glòria abandonat pels nostres déus menors en la seva fugida. Li vaig replicar, un cop més, que es tracta sobretot del paper adversatiu de la llum projectada sobre una forma biològica de pàtria, de l’esclat del tòtem nevat convertit en aurèola d’una cosmogonia emotiva. 
No el vaig convèncer. En una cosa li dono la raó: la visió en perspectiva del massís del Canigó encara procura un impacte superior des de l’estany de Salses –enmig del qual sembla estar plantat, dipositat--, mentre que a l’estany de Vilanova de la Raó guanya la partida el perfil més acostat de la serra de l’Albera fronterera. Guanyar-li la partida visual al Canigó no és cosa fàcil, tan sols es troba a l’abast d’alguns tresors poc coneguts com la serra de l’Albera. 
Vam deixar córrer aviat aquest debat, exactament al moment de veure emergir de l’aigua del llac de la Vilanova de la Raó (potser venien d’un camí adjacent) dues nimfes de pell alabastrina (potser era el color de les samarretes), les quals trotaven més que nosaltres. Va ser un instant fugisser, una exhalació, però suficient per canviar de tema i abandonar els sil.logismes sobre el rendiment improbable de la raó i retornar al pàlpit de la vida. 
Des del llibre de capçalera que continua sent Les reveries du promeneur solitaire (Els somieigs dels passejant solitari), de Jean-Jacques Rousseau, la filosofia derivada del fet de caminar ha conegut una moda incessant i produeix novetats editorials sense aturador, com l’última del professor parisenc Frédéric Gros, un pessimista d’esquerres que declara: “Per pensar lliurement s’ha de fer a l’aire lliure”. L’autor promociona el seu llibre, queda entès i no cal donar-hi més voltes. 
Jaume i jo, ho he dit fa un moment, només pretenem palpar amb els peus la petita part de l’harmonia de les esferes que som capaços de percebre, no pas resignificar la semàntica de cap performance. Això ho deixem als que no caminen.

0 comentaris:

Publica un comentari