25 de juny 2016

Ara resulta que Perpinyà la catalana serà occitana, ves per on

El dia de Sant Joan no és festiu a França, de manera que els diputats de la nova regió administrativa nascuda de la fusió entre les dues anteriors del Llenguadoc-Rosselló (capital Montpeller) i Migdia-Pirineus (capital Tolosa del Llenguadoc), dintre de la reorganització general dictada pel govern de París, van votar ahir que portarà per nom Occitània. El problema és que dels 13 departaments que engloba la nova macroregió n’hi ha un (l’últim del mapa francès) que sempre ha estat català i no pas occità. El Rosselló (amb les comarques veïnes del Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya) sempre s'ha dit amb aquest nom, també després de l‘annexió a França pel Tractat dels Pirineus del 1659. Actualment alguns n’hi diuen Catalunya del Nord. La Revolució Francesa del 1789 va rebatejar administrativament el Rosselló amb el nom geogràfic de Pirineus Orientals, dintre de la tendència general del moment. La seva capital és Perpinyà, la qual aplega
al voltant més de la meitat dels 452.000 habitants del departament. El seu pes dintre de la regió administrativa del Llenguadoc-Rosselló ja era reduït, però almenys el nom reconeixia la diferència òbvia entre llenguadocians (occitans) i catalans.
A partir d’ara ja no serà així. El Rosselló passa a formar part de la regió batejada Occitània, amb només 452.000 dels 5,7 milions d’habitants regionals i només 4.116 km2 de territori sobre 72.724 km2 (segona macroregió més extensa de l’Hexàgon francès, dues vegades més gran que Catalunya o que Bèlgica). 
El nom va ser sotmès a votació popular per Internet el 9 i 10 de juny, amb cinc possibilitats diferents: Llenguadoc, Llenguadoc-Pirineus, Occitània, Occitània-País Català (la defensada pels rossellonesos) i Pirineus-Mediterrània. La participació va ser mínima: 204.000 persones dels 5,7 milions possibles. El nom d’Occitània va rebre una àmplia majoria del 45% dels sufragis, dintre de la desproporció de població apuntada més amunt. Els diputats regionals van avalar ahir l’elecció, que haurà de ser revalidada pel Consell d’Estat i pel govern central l’1 d’octubre vinent. 
El departament rossellonès i per tant català dels Pirineus Orientals (capital Perpinyà) mantindrà aquest nom, però formarà part de la regió anomenada a partir d’ara Occitània. D’altra banda, els departaments francesos estan cridats a desaparèixer abans del 2020 per la reforma administrativa en curs. 
Formar part d’Occitània no seria cap deshonra si això correspongués a alguna realitat històrica, cultural, geogràfica o humana. No és el cas. Els rossellonesos d’avui es defineixen ells mateixos com a catalans, per contrast amb els veïns “gavatxos” del Llenguadoc occità, enllà de la frontera natural de les Corberes narboneses. L’Ajuntament de la capital rossellonesa anomena la ciutat en la seva literatura oficial “Perpinyà la catalana”. 
Occitània és, pel seu cantó, una identitat històrica molt diversa i avui desdibuixada, fins que aquesta última reforma administrativa n’ha posat el nom a primer terme, només el nom. El gran sud del Migdia francès sempre ha estat un concepte deixat en la indeterminació per conveniències polítiques jacobines o centralistes. Vist des de París, França es composa de 12 milions de residents al Gran París i 44 milions de provincials. 
El Migdia existeix, però no té una definició clara. No la té deliberadament. La “departamentalització revolucionària”, la nova estructura territorial en departaments creats per la Revolució, es va preocupar d’esborrar les regions històriques, vistes com a vestigis de l’antic règim i possibles focus de resistències antirepublicanes, antiuniformitzadores, antimodernes. 
L’Occitània històrica (el territori al qual es parlava occità o llengua d’oc, no francès o llengua d’oil) engloba tota la meitat sud de França, de l’Atlàntic al Mediterrani, del Massís Central als Pirineus i els Alps, amb una extensió incomparable amb la d’altres dominis lingüístics minoritzats. Hi viuen actualment 14 milions d’habitants, dels quals uns 2 milions parlen occità. 
Però Occitània no existia fins ahir en la realitat oficial. Era un ressò històric recuperat pel regionalisme modern i combatut per tots aquells que posen l’accent en el desdibuixament d’una àrea històrica que s’han ocupat prèviament de desdibuixar. Occitània es compon geogràficament de set regions: Gascunya (el sud d’Aquitània, amb les ciutats de Pau i Tarba), Guiena (Bordeus i la resta d’Aquitània), Llemosí (amb capital a Llemotges), Alvèrnia (Clermont-Ferrand), Delfinat (Grenoble i Viena del Delfinat), Provença (Marsella, Aïs, Arles) i Llenguadoc (Tolosa, Nimes, Montpeller, Narbona, Carcassona). La següent ciutat en direcció als Pirineus, Perpinyà, era i és catalanoparlant i no ha tingut mai res d’occitana. 
La minoritzada llengua occitana està formada pel provençal, el gascó, l’alvernès, el llemosí i el llenguadocià. Va ser llengua literària, administrativa i jurídica durant tota l’Edat Mitjana, en competència amb el llatí. Era la llengua de cultura dels trobadors. Però Occitània no ha tingut mai unitat política ni territorial, més enllà de l’abast geogràfic de la seva llengua. 
Ni abans ni després del desenllaç de la batalla de Muret el 1213, que posava fi a l’aliança entre el comtat de Tolosa del Llenguadoc i la corona d’Aragó, no hi va sorgir cap intent coagulador territorial o polític comparable a la tasca duta a terme pels reis Capets al nord. Occitània és un país que no va ser. L’aparició el segle XIV i XV d’òrgans de govern regional, com el Parlament de Tolosa del Llenguadoc, responia a la voluntat de la monarquia central de delegar una capacitat d’administració sobre el terreny que ella mateixa encara no tenia. No se’n va derivar cap oposició al vassallatge envers París, en el qual els senyors locals hi trobaven suficients avantatges. 
Al.ludir avui al contrast entre el nord i el sud francès és quasi una heretgia, com la d’aquells càtars vençuts, tot i que el contrast existeix. França també té la seva “qüestió meridional”. El professor occità Robèrt Lafont va obrir una part del camí l’any 1954 amb el llibre Mistral ou l’illusion, el 1967 amb La révolution regionaliste i el 1968 amb Sur la France (traduït al català per Miquel Martí Pol amb el títol Per una teoria de la nació). Més endavant, desencantat i lúcid, escriuria l’any 2006 el postfaci a les 1.500 pàgines del llibre La il.lusió occitana, del professor August Rafanell. 
L’hegemonia del centralisme francès sempre ha volgut limitar-se a un grapat de tòpics a propòsit del sud. S’hi van avenir autors meridionals com Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Marcel Pagnol o Jean Giono: l’exotisme epicuri del cant de les cigales, la flaire rústega d’all i de lavanda, el joc de la petanca a les places ombrejades pels plataners... El premi Nobel de Literatura concedit a Frederic Mistral l’any 1904 coronava de fet una literatura a-històrica, un idealisme provençal o occità deslligat de la societat de la seva època. Frederic Mistral va negar-se a donar el seu suport a l’extensa revolta dels viticultors o rabassaires meridionals del 1907, és a dir, al Midi rouge
Si abans del dia d’ahir i durant llargs segles haguessin dit als rossellonesos catalans que formarien part d’Occitània, no s’ho haurien cregut. A partir d’ahir és un fet administratiu, com ho va ser la seva incorporació a França el 1659.

0 comentaris:

Publica un comentari