21 de juny 2016

Retorn a Poblet, entre tombes reials i heroïnes de veritat

Ahir vaig recórrer de nou amb amics la intensa llum groguenca del monestir de Poblet, a la comarca tarragonina de la Conca de Barberà. Cada vegada ofereix un aspecte més flamant, restaurat, polit, funcional i actiu. No es tracta només del convent de 32 de monjos cistercens. La condició de conjunt monàstic més extens d'Europa i el rang de panteó reial de vuit monarques de la corona d’Aragó ha afavorit un prestigi monumental que ha costat molts diners públics restaurar. En un extens reportatge d’Eduard Voltas publicat al setmanari El Temps de 24 de juny del 1996, l’autor li deia a l’abat Maur Esteva: “Han aconseguit
centenars de milions de pessetes dels poders públics, i diem centenars conscients que segurament fem curt”.
Fundat el 1150 en terres donades pel comte de Barcelona i príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV als monjos perquè les repoblessin després de la conquesta i expulsió dels musulmans, va revertir al patrimoni públic arran de la Desamortització del 1835, després de llargs segles de domini feudal monàstic sobre l’economia de la comarca. Ara torna a ser regentat per l’orde del Císter, des del 1940.
Dos anys més tard el governador civil de Tarragona va comprar les terres del voltants per als monjos i a partir del 1946 el ministre d’Educació, Joaquín Ruiz Giménez, va iniciar la subvenció pública de la restauració. El 1952, en una cerimònia presidida pel general Franco sota pali, s’hi van tornar a traslladar les despulles dels monarques catalano-aragonesos que hi havien estat enterrats a partir del moment que Pere III el Cerimoniós va escollir aquest monestir com a panteó reial de la corona confederada. El 1952 una llei estatal va cedir en usdefruit la propietat pública del conjunt de Poblet als monjos per un període de 99 anys. 
Els primers panteons reials de Poblet van ser manats construir el 1359 pel rei Pere el Cerimoniós amb alabastre de Beuda (prop de Banyoles), sobre arcs de pedra a la nau de l’església. Al moment de la Desamortització i la marxa dels monjos el 1835, el monestir i els panteons reials van ser saquejats.
El contingut ossis de les tombes van quedar escampats i barrejats per terra, especialment els de Jaume I el Conqueridor, Pere III el Cerimoniós, Joan I el Caçador i les seves mullers. El rector de la parròquia veïna de l’Espluga de Francolí va recollir les restes escampades, les va traslladar en carro fins aquest municipi i les va emparedar a l’església. El 1843 les restes de Jaume I van ser traslladades a la catedral de Tarragona i el 1952 de nou a Poblet, quan l’escultor Frederic Marés va rebre l’encàrrec de reconstruir els sarcòfags d’alabastre. 
L’autenticitat del contingut i per tant el caràcter de “tombes reials” dels panteons de Poblet ha estat desmentit de manera repetida. L’amalgama de fragments d’ossos no correspon, després de múltiples saqueigs i trasllats, als monarques honorats nominalment. El simbolisme monumental es basa en la història nacional que es vol enaltir, no en la realitat vista amb criteris d’avui. 
Actualment Poblet rep uns 300.000 visites anuals. Les vuit hectàrees de vinya del monestir són explotades per l’empresa Codorniu. La nova hostatgeria de 48 habitacions es va enllestir en un edifici independent, amb pressupost estatal que va superar els 6 milions d’euros, i cedida en gestió als monjos. 
El restaurat Palau de l'Abat acull des del 1981 l’arxiu del president Tarradellas, el qual va adduir que aquest monestir és el panteó dels sobirans de la corona d’Aragó i representa la continuïtat històrica de les institucions catalanes, encara que l’argument no convencés tothom i se li suposessin segones intencions contra altres institucions catalanes consolidades, monàstiques o civils. El seu arxiu va néixer enmig de l’escepticisme general –i en alguns casos l’hostilitat-- sobre el futur de la iniciativa.
L’extraordinari desplegament que ha conegut des d'aleshores l’arxiu Tarradellas de Poblet en fons propis digitalitzats, instal.lacions i utilització pública ha comptat amb el suport dels abats, de la Diputació de Barcelona, de Josep M. Bricall com a membre actiu del patronat des del primer dia i, molt en especial, la dedicació titànica i discretíssima de la directora Montserrat Catalán des de fa 34 anys, durant els quals ha estat capaç de recórrer cada dia en cotxe particular els 125 km que separen el seu domicili familiar a Barcelona de Poblet, anada i tornada. 
L’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià va néixer del no res i avui és una petita joia del país. També acull des del 1999 els arxius en còpia microfilmada de la casa ducal de Medinaceli referits als seus nombrosos dominis nobiliaris a Catalunya, un dels fons arxivístics més importants del món occidental, d’un àmbit cronològic de deu segles a partir dels primers comtats carolingis catalans. L’elecció de Poblet per centralitzar la cessió d’una còpia microfilmada dels fons relacionats amb Catalunya es justificava per l’existència del panteó reial de la corona d’Aragó i de de diferents llinatges integrats al patrimoni de la casa ducal de Medinaceli, però també per l’experiència prèvia al mateix recinte de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. 
L’enèsima i recent donació dels fons documentals personals de l’hispanista britànic Paul Preston a l'arxiu tarradellià de Poblet ha vingut a reblar una insospitada llista de llegats, enumerats al web del centre. La directora Montserrat Catalán és avui un pou sense fons (més ben dit, amb molts fons) de coneixements de tota mena. També va aprendre del president Tarradellas --i de Josep M. Bricall-- un sentit exacerbat de la discreció.
No es relaxa ni davant dels magnífics guisats de la Fonda dels Àngels de Montblanc, una altra autèntica institució del país. A ella i als seus invitats ens agrada anar-hi a dinar per tal de meravellar-nos de manera privada, laica i exultant, més i tot que davant les tombes reials, a propòsit un concepte determinat de continuïtat institucional i qualitat de gestió.

0 comentaris:

Publica un comentari