19 de juny 2016

El dia que Montserrat Roig va confessar qui era l’home de la seva vida

Fa pocs dies l’escriptora Montserrat Roig hauria celebrat 70 anys, si un càncer no se l’hagués emportat prematurament el 1991, als 45 anys, quan es trobava al cim de l’èxit literari i mediàtic. Després de la biografia publicada el 2005 per Pere Meroño, se n’acaba de publicar una altra escrita per Betsabé Garcia i se n’anuncia una tercera per part d’Aina Torres. La fotografia adjunta correspon a una entrevista que li vaig fer el 1979 a casa seva, un ampli pis de l’Eixample barceloní, al carrer Bailen núm. 41, a la mateixa cantonada de la Granvia on Antoni Gaudí va trobar la mort atropellat per un tramvia el 1926. Al moment d’aquella entrevista no podia imaginar que tornaria al
seu pis unes quantes vegades més, per transcriure el llibre de converses de la col.lecció Diàlegs a Barcelona entre ella i Isabel-Clara Simó, publicat el 1985.
Conversar amb Montserrat Roig a casa seva representava una experiència poc superficial. No només era una autora valorada i sol.licitada. També, quan volia, una persona afectuosa i una dona atractiva que exercia la seva capacitat de seducció. El fet d’estar acostumada a portar la veu cantant no li impedia un acostament molt càlid als seus interlocutors, si això li venia de gust. Amb mi sempre va mostrar una deferència inoblidable. 
Ella va prendre la iniciativa de remarcar-ho amb sornegueria, el dia de la presentació d’aquell volum de Diàlegs a Barcelona. La col.lecció era impulsada per la regidora de Cultura de l’Ajuntament barceloní, Maria Aurèlia Capmany, a la qual no li agradava gaire compartir-ne el protagonisme amb el director de la col.lecció que era jo. Molts dels personatges de la sèrie s'estranyaven que el dia de la presentació de cada volum no em fes parlar ni seure a la taula dels oradors, cosa que a mi m'amoïnava ben poc. 
L'actitud de la Capmany en aquest punt provocava comentaris dels protagonistes, que el dia de la presentació volien agrair d'alguna manera la feina que jo havia dedicat a la materialització del llibre, encara que el meu paper hagués estat entre bambolines, com a conductor i transcriptor literari de les converses en les quals, sobre el paper, no intervenia. Montserrat Roig va ser la més mordaç de tots. Al moment de la seva intervenció, va dir al micròfon tot jugant amb la imatge que li atribuïen de devoradora d'homes: “Vull aprofitar per revelar avui i aquí un secret: Xavier Febrés és l'home de la meva vida”... 
Al final de la frase va callar durant uns instants interminables. Es va produir entre la concurrència una suspensió de les respiracions, un silenci petrificat, mentre la Roig gaudia de l'efecte causat. Quan al cap d'uns segons l'alè retingut del públic ja no podia aguantar més, aleshores va afegir: “És el primer home que m'ha escoltat durant tantes hores, dies seguits, sense dir res”. La riallada del públic va restablir la distensió. 
He vist tergiversades en alguna ocasió aquelles frases juganeres de Montserrat Roig. En realitat van ser com les reprodueixo aquí, tinc motiu per recordar-les amb precisió.

0 comentaris:

Publica un comentari