2 de set. 2016

Eduard Puig Vayreda: l’articulisme com a obra d’art

Durant llarg segles la poesia va ser considerada com el gènere protagonista de la literatura. Ara ho és la novel.la, la qual ven infinitament més exemplars a les llibreries que no pas els versos. Dintre d’aquestes fluctuacions de la cotització, encara passa per ser un gènere menor l’articulisme, la columna periodística, la crònica, el reportatge. Es tracta d’un error, una més de les equivocacions comuns, les arbitrarietats de la moda i les manipulacions de les llistes de més venuts. Fa temps que l’articulisme ha arribat una qualitat literària d’altura indiscutible, i de vegades superior a altres gèneres de la literatura. M’ha refermat de nou en aquesta convicció l’últim llibre Vuit i nous i cartes que no
lliguen, d’Eduard Puig Vayreda, acabat d’editar a Figueres com a recopilació dels seus articles a la premsa local o al seu blog, amb l’afegit d’alguns textos derivats de conferències i presentacions escrites per l’autor els últims anys. Igual com els seus llibres anteriors, tot sovint recopilacions de la mateixa mena publicades per editorials figuerenques, és una delícia de primer nivell, diguin el que diguin els rànquings.
Aquests mateixos rànquings han posat últimament els ulls en blanc i han manifestat la més gran admiració i reverència per la inesperada recopilació d’articulisme alemany publicada per l’editorial barcelonina Acantilado, amb el títol La eternidad de un día. Clásicos del periodismo alemán (1823-1934). Es tracta d’una altra descoberta, d’un nou reconeixement de la importància del gènere, ni que sigui circumscrit a un espai i un temps tan determinats i al.leatoris. 
La ciutat de Figueres actual, per no remuntar més amunt en el temps, ha donat com a mínim tres grans, enormes articulistes: Joan Guillamet, Narcís Pijoan, Eduard Puig Vayreda. És possible que el localisme barceloní no se n’hagi assabentat, perquè dintre d’un país tan petit també hi prolifera la peresa mental, la miopia cultural o la pura, simple i triomfal ignorància. 
Josep Pla o Gaziel no va ser res més que articulistes empordanesos sòlidament enquadrats a la premsa i les editorials barcelonines. Posteriorment n’han aparegut d’altres, com els que acabo d’apuntar. No han disposat del mateix enquadrament, però sostenen, allarguen i perfilen la mateixa nota prodigiosament afinada.

1 comentari:

  1. Xavier, estàs molt encertat en aquest "paper" o potser millor article digital. Puc subscriure que he passat grans moments llegint -i rellegint- articles del trio empordanès que citeś (Joan) Guillament, Pijoan i Puig Vayreda.

    ResponSuprimeix