5 de set. 2016

Empúries la van rescatar primer els enginyers del ministeri que els arqueòlegs

Els primers que van retornar Empúries a la superfície no van ser els arqueòlegs, com podria pensar-se, sinó els enginyers de Monts del Servei Hidrològic Forestal de l'Estat, científics de la nova era de la tècnica dotats amb responsabilitats pràctiques i obligats a resultats funcionals. A partir del 1896 van protagonitzar, en menys de dues dècades, una ràpida tasca de lluita contra les dunes mòbils de Sant Pere Pescador, Empúries, Torroella de Montgrí, Pals i Begur, les quals amenaçaven d'envair en la seva progressió cap a l'interior més camins, vinyes, terres fèrtils de conreu i nuclis habitats. Aquell estudiat moviment de terres va exhumar les restes de la ciutat greco-romana, abans
que la Mancomunitat no iniciés el 1908 les excavacions institucionals.
Els municipis afectats pel moviment de les dunes havien recorregut al ministeri de Foment, atès que la franja marítimo-terrestre és propietat de l’Estat. El repte confiat als enginyers pel ministeri de Foment necessitava un resultat inequívoc: aturar l'avenç de les dunes, reforestar-les i recuperar terreny útil, mentre que el dels arqueòlegs era exhumar la història i explicar-la. Després de les dues primeres dècades de treball, la feina dels primers va quedar enllestida i la dels segons començava a allargar-se. 
Tots plegats, enginyers i arqueòlegs, eren fruit del renovador esperit científic que impregnava les capes més dinàmiques de la societat a l'inici del segle XIX, en lluita contra la letargia d'èpoques anteriors. Però la ciència dels enginyers es va mostrar més resolutiva a l'hora de redreçar velles inèrcies amb noves solucions. El seu paper primordial i pioner a Empúries hauria quedat oblidat si no existís encara avui la destacada edificació anomenada Casa Forestal, acarada al mar al turó de Sant Martí d'Empúries, estrenada el 1910. 
L'acumulació de sorra que havia colgat durant llargues centúries les restes de la ciutat d'Empúries es va convertir en l'esca de la seva redescoberta a començaments del segle XX. El primer motiu no va ser arqueològic ni cultural, sinó utilitari, atès el desplaçament de les dunes per culpa del vent. L'arqueologia va anar a remolc, molt lentament. 
L’any 1877 els ajuntaments de Torroella de Montgrí i l'Escala van demanar la intervenció de l'Estat contra l'amenaça que representava la progressió de les dunes. Les lleis desamortitzadores de les propietats de l'església i altres mans mortes havien revertit nombrosos terrenys al domini forestal públic, per tant el seu manteniment era incumbència de l'Estat. L'enginyer torrroellenc Primitiu Artigas, diplomat i professor a l'Escola Oficial d'Enginyers de Monts creada el 1848 a Villaviciosa de Odón (Madrid) i traslladada a continuació a l'Escorial, va encapçalar l'estiu del 1882 un treball de camp de vint dies al municipi natal, amb un grup d'alumnes, per estudiar les possibles solucions. 
Va redactar una Memòria amb 40 propostes precises, tot indicant que les dunes ja tallaven camins de comunicació importants. El document va semblar utòpic i va dormir el son dels justos durant més de deu anys als despatxos de la Junta Facultativa de Monts de la direcció general d'Agricultura, Indústria i Comerç del ministeri de Foment, malgrat que Artigas es basava en l'experiència de fixació de dunes que havia estudiat a les Landes franceses, a l'estuari de la Gironda format per la desembocadura dels rius Garona i Dordonya a Bordeus. 
El ministeri de Foment va encarregar finalment l’any 1891 un avantprojecte d'intervenció a l'enginyer Xavier de Ferrer de Lloret, cap del Districte Forestal de Barcelona, Girona i Balears. Un Reial Decret de 13 de febrer del 1895 aprovava la intervenció a les dunes del golf de Roses, començada el 15 de març del 1896, primer sota la direcció de Xavier de Ferrer, nascut a la Bisbal d'Empordà i diplomat de l'escola de l'Escorial. A la seva mort, sobrevinguda el 1909, va ser substituït per l'enginyer Josep Reig Palau. 
La intervenció ministerial contra les dunes del golf de Roses per part dels enginyers forestals era la primera d’Espanya, després que alguns propietaris privats ho haguessin intentat a més petita escala sense èxit. A partir de l'any 1900 el mateix mètode va ser aplicat als sorrals alacantins de Guardamar. 
La feina dels enginyers forestals es va veure coronada després de quinze anys d'esforços, entre el 1896 i el 1910, mitjançant la construcció i reforestació de grans contradunes de sorra aixecades amb una disposició molt estudiada. La primera contraduna, construïda a partir del març del 1896, va ser la del nord de Sant Martí d'Empúries. 
A partir d'aquí el treball va anar avançant en direcció a Torroella de Montgrí i Begur. La repoblació forestal per estabilitzar les dunes es va fer primordialment amb pi pinyer i línies paral.leles perpendiculars al vent de l'arbust del borró (el nom científic Ammophila arenaria significa "amiga de les sorres"), una espècie de rizomes i arrels extensives que contribueix a la fixació del terreny enfront dels embats de la sorra transportada pel vent. 
La urgència de la feina exigia que les brigades de treballadors i els responsables tècnics residissin a peu d'obra, per això es va edificar la Casa Forestal a Sant Martí d'Empúries. Les obres de construcció de la casa no van finalitzar fins el 1910. Aleshores els enginyers ja havien acabat gairebé la feina, però van decidir quedar-s’hi per les tasques de seguiment i, sobretot, per l'atractiu com a finca d'estiueig, igual com farien aviat els arqueòlegs amb l’altra residència habilitada a l'antic convent dels frares servites d'Empúries. 
La Casa Forestal també va ser utilitzada com a dipòsit-museu de les primeres troballes arqueològiques que feien els enginyers, abans de l'arribada dels arqueòlegs o simultàniament amb ells durant pocs anys. Els treballs de construcció de les contradunes posaven tot sovint al descobert peces antigues, però la col.laboració entre els dos estaments oficials que treballaven sobre el terreny va ser molt escassa, cadascun amb el seu mètode i el seu ritme. 
Les obres van exigir l'expropiació de 49 parcel.les privades al voltant d'Empúries, d'un total de 21 hectàrees. La intervenció també va traçar el nou camí litoral de dos quilòmetres de llarg, anomenat Camí Forestal malgrat trobar-se arran de platja, entre les dunes reforestades i el recinte del jaciment arqueològic. 
Avui les dunes del golf de Roses, fixades i repoblades, són propietat de la Generalitat, catalogades d'utilitat pública i qualificades com a terreny no urbanitzable d'especial protecció. Malgrat tot, les qualificacions urbanístiques solen topar amb realitats més dinàmiques, més astutes o més tramposes.

0 comentaris:

Publica un comentari