21 de nov. 2016

El Nobel de Literatura acumula premiats que no van a recollir-lo

Al premi Nobel de Literatura se li acumulen últimament les negatives de guardonats per acudir a Estocolm a rebre’l: l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek va al.legar el 2004 que patia fòbia als actes públics, Harold Pinter el 2005 que es trobava hospitalitzat, Doris Lessing el 2007 i Alice Munro el 2013 la seva avançada edat. Ara Bob Dylan diu que el 10 de desembre té altres compromisos. És probable que l’autèntica raó hagi estat en tots aquests casos l’enorme incomoditat que causa a algunes persones el cerimonial pompós que d’altres viuen com la culminació de la seva vida. Els primers els entenc perfectament, els segons els observo amb
freqüència. El cas de l’escriptora canadenca Alice Munro em va interessar particularment, com ja ho havien fet els seus relats. L’autora, aleshores de 82 anys, va enviar la filla a recollir el premi per no abandonar el seu món i el de la seva literatura quotidiana que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario.
Al marge dels motius de salut que va al.legar, la decisió de no viatjar resultava plenament coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà del Canadà en general, un gegant afortunat desproveït d’ínfules. Com afirma la dita, “Un canadenc és un nord-americà sense armes i amb Seguretat Social”… 
Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà intens i quasi secret que batega sota les aparences rutinàries, de manera que als daurats palaus de la cort sueca la seva presència hauria contrastat molt. Rellegir els seus relats encara em procura el mateix impacte de sorpresa que em va causar la primera visita al Canadà, començant per la ciutat de Vancouver a la qual em portava l’encàrrec d’escriure un reportatge. 
El dinamisme d‘un país avesat al melting-pot racial convivia estretament amb la grandiositat de la naturalesa, que allí esclata amb intensitat vivíssima. Al centre urbà de Vancouver es veu i s’escolta l’activitat de les factories serradores de fusta a la falda de les muntanyes immediates. 
Els relats d’Alice Munro evoquen aquests contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no recollís personalment el Nobel a Estocolm era una altra manera de relatar, d’expressar-se sense sortir de casa. Imagino que el cas de Bob Dylan va en una direcció similar.

0 comentaris:

Publica un comentari