23 de febr. 2017

Ahir vam tornar a la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer i feia 76 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Amb els amics figuerencs Eduard Puig Vayreda (a la foto), Enric Oliva Papiol, Teresa Gelis i M. Àngels Perxas vam anar a recollir-nos davant la seva tomba i portar-li una branquilló florit de l’ametller bord del Coll de Banyuls. Avui es fa còmodament en cotxe un trajecte transfronterer que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Li vam demanar a Puig Vayreda que llegís un poema de Machado. En la seva veu va sonar, dintre de la serenor del cementiri, com sona un sentiment sincer i experimentat, que és la màxima dignitat que s’ha
d’esperar d’un sentiment.
Feia un migdia de primavera, digne de dinar un peix al forn, fet a la manera de l’àvia Paulina Pous, a la terrassa del bar-restaurant-hotel dels Templiers. Fins fa poc, només d’arribar a Cotlliure jo tenia per costum anar a saludar dos vells coneguts: Antonio Machado i Jojo Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, el negoci familiar que ell regentava.
Antonio Machado em rebia amb l’aleteig vivíssim de les flors i els missatges d’afecte que els visitants deixen damunt la llosa. Jojo Pous ho feia amb una abraçada, una exhibició lluminosa de les seves dents de conill i un got de “petit Banyuls”, el vi dolç cerimonial d’aquesta terra.
A Machado li comentava coses d’actualitat, les quals li donen la raó retrospectiva en tants aspectes. A Jojo també els hi comentava i, recalcats a la barra del seu bar, aviat ens posàvem d’acord. Des del 27 de febrer del 2013 Jojo reposa just al costat d’Antonio Machado. 
L’actual sepultura del poeta, a l’entrada del recinte, va ser sufragada per una subscripció popular a França i s’ha convertit en un símbol de l‘exili republicà, motiu pel qual han fracassat els diversos intents de repatriar-ne les despulles. Vaig exposar el seu camí del desterrament i la seva posteritat a Cotlliure al meu llibre Els últims dies de Machado, publicat el 2013. 
He acudit en moltes ocasions a la tomba de Machado al cementiri vell de Cotlliure. No l’he trobat mai sol, sense visitants quotidians que hi van pel mateix motiu que els meus amics i jo. Hi torno cada vegada perquè em sembla, precisament, que no van aixafar del tot els ideals de la seva època i que s’assemblen molt als d’avui:

Murió el poeta lejos del hogar,
le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar:
“Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar”.
Golpe a golpe, verso a verso...

0 comentaris:

Publica un comentari