8 de març 2017

Fundacions pel medi ambient que pleguen i altres sensacions intrauterines

Un final traumàtic amenaça dues de les tres fundacions nascudes a Catalunya els anys 90 per defensar el medi ambient mitjançant la compra de terrenys privats i la rehabilitació per a l’ús públic. La Fundació Natura es troba en preconcurs de creditors, després d’haver recuperat l’Estany de Sils i creat la Casa de l’Ós del Pirineu a Isil, entre d’altres accions (va arribar a tenir 19 empleats i delegacions a Barcelona, Madrid i Lleida). La Fundació Terra, pel seu cantó, ha plegat per manca de recursos, després d’impulsar múltiples iniciatives. Només subsisteix en aquest terreny la Fundació Territori i Paisatge, adscrita a la Fundació Catalunya-La Pedrera. Els intents per fusionar-les no han prosperat. Contrasta poderosament amb l’equivalent francès del Conservatori del Litoral, el qual disposa des del 1975 d’un pressupost estatal de 50 milions d’euros anuals. Ha preservat
fins ara 200.000 hectàrees (1.450 km de costa) mitjançant la compra i rehabilitació com a llocs públics respectuosos dels equilibris naturals, amb destacada incidència a les terres catalanes del Rosselló, on va comprar el 1998 les 32 hectàrees de l’antiga fàbrica Nobel de dinamita a la badia de Paulilles, entre Banyuls i Portvendres.
L’ha convertida en un magnífic parc públic arran de mar, amb una inversió de 12 milions d’euros. Es troba obert des del 2008, tot l’any. L’estacionament per a 300 cotxes engloba un vell lledoner gegant, d’una elegància lírica que val l’emoció per ell sol.
L’activitat de la fàbrica de dinamita va provocar que no s’urbanitzés una de les badies catalanes més boniques de totes, encara avui verge i curosament rehabilitada. Primer li va caure al damunt la revolució industrial com una bomba literal, arran de la instal.lació el 1871 de la factoria. Un cop tancada el 1984, va ser comprada pel Conservatori del Litoral. 
La badia nua de Paulilles és avui un miracle de la societat industrial, arredossada del vent de nord per la mola del cap de Biarra i fistonejada per les vinyes verdes vora el mar, dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. Vaig descobrir-la fa molts anys, quan una amiga del rodal va dir-me amb un somriure amable: “Irem a banyar a una platja que et procurarà una sensació intrauterina”. Vaig experimentar-hi aquella sensació. 
Hi torno amb una certa freqüència, a l’estiu i encara més fora de temporada. A l’hivern el camí de ronda permet desentumir les cames i les competències emocionals, eixamplar els pulmons, enfortir el sistema immunitari, escoltar com rebufa el temporal amb roncs baritonals i comprovar com hi floreix abans que enlloc l’argelaga groga i el romaní violeta. 
Hi porto els amics de confiança, perquè la felicitat consisteix a compartir. Paulilles és un miracle, repeteixo. A la platja hi opera el restaurant O Sole Mio. La sobretaula a la seva terrassa, assuavida per algun ventet d'estiu, ofereix un dels observatoris vitals més afortunats de la condició de ciutadans mediterranis, en el sentit més alt i alhora més simple del gentilici. 
A tocar de la platja, entre les vinyes i els claps d’eucaliptus, palmeres i pins centenaris, treballen dues finques del sagrament del vi: el Clos de Paulilles (amb restaurant de ferme-auberge a l’estiu) i el mas de pedra amb teules romanes i porticons pintats de blauet del Domaine de Valcros (amb algunes habitacions de bed&breakfast, regentades pels propietaris familiars, Lluís Nivet Pams i Véronique Martínez). 
La sensació intrauterina que em van augurar la primera vegada de banyar-m’hi, ara la retrobo enriquida pels mil matisos que hi he anat descobrint i subratllant. No hauria estat possible sense els 50 milions per any del Conservatori del Litoral, sense una determinada visió de la defensa del medi ambient, que d’aquest cantó de la frontera obliga a plegar per manca de recursos les fundacions que s’hi han dedicat.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada