Les estadístiques indiquen que Catalunya té 300 dies de sol per any i Holanda en té 80. El sol procura aquí sessions gratuïtes de fototeràpia. Diuen que el mal temps de Boston ajuda els científics a investigar. Diguin el que diguin, no es viu igual un dia assolellat que un dia ennuvolat o plujós, quan el cel es fa el pipí a sobre. Tot és relatiu, les clemències i les inclemències. La part de qualitat de vida que proporciona el confort climàtic natural no es paga amb diners. No depèn només del clima, això també és cert. A l’interior dels habitatges desafavorits dels països temperats s’hi pot passar molt fred a l’hivern i, en canvi, als dels països gèlids benestants viure-hi en mànigues de camisa. També ho tinc comprovat. El clima no és aliè al fet que
el Mediterrani conegui la major concentració de turisme de vacances del món.
el Mediterrani conegui la major concentració de turisme de vacances del món.
El fenomen té cares diferents, com ho assenyala l’historiador Georges Duby: “Actualment el turisme europeu pren a la Mediterrània unes formes que socialment, culturalment, anomenaríem patològiques. Els europeus desfilen per la Mediterrània farcits de diners i cobejances. Assistim a l’expansió d’una subcultura amb efectes perversos que ja s’aprecien sobre les cultures locals. Una subcultura tancada en ella mateixa, menyspreadora. Hem entrat en el temps del menyspreu, del menyspreu recíproc” [Els ideals de la Mediterrània dins la cultura europea, Barcelona 1995].
Els turistes passen, el clima es lleva cada dia per a tothom. De bon matí surto cada dia a caminar fins arran de mar, hivern i estiu, els dies que rugeix i empeny, quan xiuxiueja confiat amb crestes de mocadors blancs o quan es converteix en un mirall ple de blaus, un foc que no bufa ningú. A primera hora encara ens podem tutejar, i ho fem.
La literatura utilitza el mar com a decorat, amb recursos més o menys destres que intenten emmarcar-lo, entendre’l. Jo el miro. Em sento pagat de poder-ho fer de tu a tu cada dia. No li demano més que aquesta presència fidel.
Cadascú té el seu mar, és clar. Moltes vegades l’han antologat. Jo mateix en guardo a una carpeta apunts, retalls, referències. Però la carpeta no conté el meu mar, el d’ahir de bon matí, perquè aquell no vol servir de pàgina. El mar escrit sona moltes vegades a desaigua domèstic.
El mar dels clàssics grecs era un camp d’atzars difícils, de lluita per la vida. L’orb Homer va obrir el camí dels epítets dedicats al mar: "ressonant”, “incansable”, “color de vi". Des de les aventures dels argonautes, el doll no s'ha estroncat.
Josep Pla afirma a Notes del capvesprol: "Els poetes que en aquest país han escrit sobre el mar són escassíssims". El superlatiu em sembla precipitat. Una altra cosa és que s'hi hagin lluït més o menys.
Les Cròniques catalanes medievals, especialment la de Ramon Muntaner, constitueixen fabulosos llibres d'aventures marineres. Ramon Llull volia "morir en pèlag d'amor". Ausiàs March creia que "veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos en la mar".
L'escola mallorquina ha deixat fragments de primer ordre, com “El pi de Formentor” de Miquel Costa i Llobera o “Miramar” de Joan Alcover:
Sempre visquí vora del mar,
mes fins avui no el coneixia;
sobtadament, a Miramar,
m'ha revelat sa fesomia.
Sembla somriure i alenar,
com una verge qui somnia;
de món a món sembla passar,
com una immensa correntia.
Sempre visquí vora del mar,
mes fins avui no el coneixia;
sobtadament, a Miramar,
m'ha revelat sa fesomia.
Sembla somriure i alenar,
com una verge qui somnia;
de món a món sembla passar,
com una immensa correntia.
De vegades la literatura universal ha tingut la pretensió de definir el mar amb una frase, amb una sentència. Algunes han gaudit de gran fortuna: "El somriure innombrable de les ones del mar" (Esquil), "La mer, la mer toujours recommencée" (Valéry); "El mar, la gran nuesa" (Eugeni d'Ors)... Els col.legials francesos saben de memòria els meravellosos versos de Baudelaire:
Homme libre, toujours tu cheriras la mer.
La mer est ton miroir,
tu contemples ton âme
dans le deroulement infini de sa lame.
A aquestes definicions impossibles jo n’hi afegiria una altra: "El mar és cançó de mil cançons que ningú no pot cantar". És de Josep Martí Clarà, conegut a Palafrugell amb el sobrenom de Bepes. Aquests versos, musicats per Ricard Viladesau i cantats per Josep Bastons, poden cobrar al Port Bo de Calella de Palafrugell una predilecció molt franca. Sí, ja ho sé, recorden els de Saint-John Perse al poema “Amers”:
Et c'est un chant de mer comme il ne fut jamais chanté,
et c'est la mer en nous qui les chantera.
Dubto molt que Bepes plagiés Saint-John Perse. En qualsevol cas, el plagi és el fil conductor de la cultura de tots els temps. Saber copiar d'un bon model representa un encert, mentre que l'anhel d'originalitat resulta inútil la majoria de les vegades i dóna peu a piruetes ridícules.
Homme libre, toujours tu cheriras la mer.
La mer est ton miroir,
tu contemples ton âme
dans le deroulement infini de sa lame.
A aquestes definicions impossibles jo n’hi afegiria una altra: "El mar és cançó de mil cançons que ningú no pot cantar". És de Josep Martí Clarà, conegut a Palafrugell amb el sobrenom de Bepes. Aquests versos, musicats per Ricard Viladesau i cantats per Josep Bastons, poden cobrar al Port Bo de Calella de Palafrugell una predilecció molt franca. Sí, ja ho sé, recorden els de Saint-John Perse al poema “Amers”:
Et c'est un chant de mer comme il ne fut jamais chanté,
et c'est la mer en nous qui les chantera.
Dubto molt que Bepes plagiés Saint-John Perse. En qualsevol cas, el plagi és el fil conductor de la cultura de tots els temps. Saber copiar d'un bon model representa un encert, mentre que l'anhel d'originalitat resulta inútil la majoria de les vegades i dóna peu a piruetes ridícules.
“El mar és cançó de mil cançons que ningú no pot cantar”, està ben dit.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada