14 de juny 2017

Els humans som micos africans guarnits, dubtosament evolucionats

La noció de “prehistòric”, “primitiu” o bé “civilitzat” és molt relativa. La definició depèn de la mentalitat de cada època. Creure que els humans som la raça més desenvolupada pel fet d’haver dominat les altres resulta molt dubtós. L’home no deriva dels micos, és un mico. L’Homo sapiens es va diferenciar dels altres micos per la capacitat exclusiva de parlar, construir frases i ajuntar-les per expressar idees. Els altres simis (goril·les, ximpanzés) tenen memòria, poden aprendre uns centenars de paraules, però no confegir frases noves. Alguns ocells posseeixen cinquanta cants diferents i cadascun d’aquests cants expressa un sentit, una informació, però no saben combinar-los. Tenen llenguatge, però no tenen gramàtica. Els científics
confessen no disposar d’explicació sobre per què el cervell dels humans té més capacitats que les altres espècies.
Al planeta Terra es va produir un fenomen particular: la vida, la seqüència de la matèria inert a la matèria viva i, finalment, la matèria pensant. 
Però la definició del gènere Homo i de les seves espècies successives (habilis, erectus, sapiens) no deixa de ser una convenció científica per classificar un panorama lent i complex, durant el qual van encavallar-se gradualment espècies d’homínids més primitives amb les més evolucionades. 
La formació de la massa condensada del planeta Terra remunta a 4.470 milions d’anys. L‘aparició dels primers simis a només 70 milions d’anys i dels primers homínids a 8 milions d’anys i els primers erectus a 2 mlions d'anys. Però dels primers Homo sapiens –és a dir, nosaltres-- fa amb prou feines 100.000 anys. 
Els anomenats caçadors-recol.lectors vivien del que atrapaven al vol: caça, pesca, vegetals. Van fer la primera lenta aparició a l'est d’Àfrica, abans de començar a desplaçar-se cap el Pròxim Orient, el Mediterrani i Europa. No només som originàriament micos, també micos africans. 
El següent salt qualitatiu, la mutació més gran es va produir fa 10.000 anys amb l’anomenada revolució neolítica, més determinant que la revolució industrial del segle XIX o l’actual revolució d’Internet i de la intel.ligència artificial. Va consistir a domesticar la naturalesa: els conreus agrícoles, la ramaderia domèstica i per tant la sedentarització als poblats i l’aparició de noves eines i tècniques. Un cop més, el salt qualitatiu es va registrar al Pròxim Orient mediterrani, des d’on avançaria cap a Europa i en altres direccions. 
En essència, els homes primitius no eren més primitius que nosaltres, malgrat la modesta fase de desenvolupament. A les poblacions estables s’hi van consolidar les jerarquies, les religions, ben aviat els exèrcits, els palaus i els primers imperis a Mesopotàmia el 3.800 aC. 
La vida en comú dels humans va adquirir una complexitat cultural, política i econòmica que no pararia d’augmentar. Però interpretar-ho com una hegemonia beneficiosa per a tothom continua sent discutible, cada cop més discutible a mesura que avancen els coneixements.
En allò que ha avançat menys la humanitat és en humanitat. El paper de vencedor s'acosta massa al de destructor.
Al llibre col.lectiu La història més bella de l’home. Com la Terra es va fer humana (Ed. Anagrama, 1999), el genetista André Langaney opina: “Què significa progrés? Si raonem en termes de genètica, les algues i les papallones han desenvolupat més ADN que nosaltres. Si es tracta de la massa assolida per una espècie, aleshores els cucs han tingut més èxit que els humans. És possible que a determinades èpoques altres espècies transformessin la natura més que els humans. Les primeres plantes van canviar la composició de l’atmosfera tot introduint-hi oxigen, la qual cosa va disparar el desenvolupament de la vida. Valdria més comprendre les raons per les quals els humans tracten amb més freqüència de combatre’s que no de cooperar i posar-hi remei: aquest és un projecte fabulós per al nou mil.leni”.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada