19 de juny 2017

Nostàlgia de la gelera i de la vaca al peu del Canigó

Quan arriba l’estiu m’agradava pujar amb el jeep de lloguer col.lectiu del municipi de Vernet fins el refugi de Cortalets, situat a 2.150 metres d’altitud sota el pic del Canigó, pel plaer de tocar la neu de la gelera en plena canícula. Ara la majoria de geleres pirinenques de neu perenne es fonen a l’estiu per culpa de l’escalfament global. L’espai que ocupaven apareix com un simple rostoll i per algun motiu sento cada any la seva nostàlgia. El refugi de Cortalets és el final del trajecte motoritzat, un punt a partir del qual cal pujar a peu durant una horeta o dues l’últim desnivell de 634 metres per arribar al cim del Canigó. Cadascun d’aquells
metres exigeix passes esforçades
La majoria dels meus acompanyants al jeep de lloguer s’apunten a l’última pujada a peu. Contemplo com s'allunyen, com una corrua de formiguetes humanes que ascendeixen lentament pel fil de la carena. Alguns dies de vacances arriben a ser 500 persones a l’exigua superfície del cim i han de demanar torn per poder’s-hi fer la foto. 
Em quedo a dinar al refugi tot esperant que tornin, reclinat a l’ombra d’algun pi-avet sobrealimentat, a tocar de la llengua de gel de la gelera que ja no hi és, agombolat per la musiqueta del rierol d’aigües gemades acabat de néixer que discorre a saltirons entre les pedres. M’acompanyen en el meu repòs esquadrons de dípters, hemípters, lepidòpters, coleòpters, miriàpodes i aràcnids. 
La meva immobilitat durant l’estona somnolent de la migdiada és probablement allò que va fer que s’acostés un exemplar de la vacada que pastura vora l’estanyol. Sentia el dring de l’esquellot cada vegada més a prop, però ho interpretava com una simple fet natural, igual que el brunzir dels tàvecs, el zumzeig de les abelles i la ferum de les tifes. La vaca més decidida em va tocar l’espatlla amb el musell per reclamar la meva atenció, abans de dir-me amb un mugit perfectament intel.ligible: “El que busques no és aquí”. 
M’ho va dir amb un to displicent i lacònic, sense més paraules que aquestes. Òbviament, vaig atribuir-ho a un trastorn passatger meu, a l’estat de vigília en què havia quedat immers a l’ombra del pi-avet, bressolat per la melodia del rierol i atordit a l’hora propícia de la migdiada per l’escassesa d’oxigen a l’alta muntanya. No vaig fer-li cas. Ara, de tant en tant, trobo a faltar la gelera i la vaca que ja no hi són. No puc pretendre que no m’avisés.

0 comentaris:

Publica un comentari