4 de jul. 2017

Contemplació de la puresa de to de l’illot d’Es Cucucuruc a Cadaqués

Un illot minúscul adquireix a la badia de Cadaqués la importància de les coses modestes i alhora crucials. El cònic escull d’es Cucurucuc s’ha convertit en anagrama del municipi, un senyal d’identitat dels cadaquesencs. Tal com diu amb orgull la vella dita local: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”. Contemplar es Cucurucuc des de la riba em procura cada vegada una sensació física de retrobada amb la bellesa, dintre de la qual hi caben l’harmonia i també el caos. Em desperta un impuls de tendresa, m’allunya de la indiferència, em recorda aquella absència de neguits que els vells grecs anomenaven ataràxia. Poso en remull al voltant de la silueta des Cucurucuc algunes idees perquè es
flexibilitzin. Durant aquestes estones les paraules pesen poc davant dels fets, situats en un punt fluctuant entre la consciència i la biologia. Callo, faig turisme interior, busco a dintre.
Es Cucurucuc atresora llums, segons el moment i el carés del dia, amb o l’arbitrarietat de la vida mateixa. S’alça amb una audaç puresa de to, poc inclinada als contrastos subterranis, amb la malenconia reduïda al mínim indispensable.
Ara han aparegut a Cadaqués unes samarretes que porten impresa al pit la pregunta: "Què hi ha a sota d'es Cucururuc?". És una pregunta ben feta. Fa pocs anys ja hi va florir la marca de disseny de roba Tramuntana Republik, amb aquestes dues paraules i la silueta del Cap de Creus ben visibles.  El mestre Rafael Cabrisses, que va ensenyar solfa a molts futurs músics cadaquesencs i va compondre grans sardanes, com per exemple la titulada Cap de Creus (lletra de Joaquim Gay), havia dirigit durant la dècada dels 1920 la Cobla Cucurucuc, batejada amb el nom d’aquest illot presidencial, gairebé urbà.
Apareix a alguns quadres de Dalí, però el pintor que ha convertit més sovint es Cucurucuc en fil conductor de la seva pintura és el japonès resident Shigeyoshi Koyama, intèrpret silenciós d’aquella puresa de to que les roques imprimeixen a la insularitat de Cadaqués. 
Els incomptables reflexos de la pissarra s’encarnen de manera molt viva  a qualsevol retina, sempre que s’ho miri amb ulls dispostos a l’estranya atracció, desproveïts de prevenció i d’amarres, “nus com els ídols que he refusat d’adorar”. 
Al poeta Carles Riba els seus mecenes li van regalar una caseta d’estiueig a Cadaqués. Ell, al poema “Vaig entrar a la llum marina”, escrivia:

Els estels, nus com els ídols
que he refusat d’adorar:
el bosc de l’illa més alta
me’ls ha cobert sense engany;
hi he trobat la innocència
com si m’adormís del mar.

0 comentaris:

Publica un comentari