19 de febr. 2018

La nostra vella “osteria” milanesa no traeix ni ens abandona

Durant el temps que la meva filla gran Helena treballava a Milà, vaig aprofitar per conèixer una mica la ciutat per dintre i publicar el llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, 2000). Hi narrava la fascinació exercida per la capital llombarda a partir del detonant del nu al.legòric de Napoleó, modelat pel cèlebre escultor Antonio Canova al centre del pati del palau de Brera. Era un fil conductor narratiu del protagonisme de la bellesa en les nostres vides sentimentals, els nostres impulsos estètics i alguns altres. La meva filla va fer la petita foto de portada del llibre, i així consta als crèdits. Aleshores el restaurant milanès Posto di Conversazione (Osteria con cucina) ja ens atreia. Ara procurem tornar-hi sempre que se’ns presenta l’ocasió, com dissabte
passat. Quan el vam descobrir encara qualificaven Milà de “capital moral” d’Itàlia. La ciutat no només era el centre de la regió més poblada i més rica del país (la Llombardia suma 10 milions d’habitants). També destacava per la indústria de la moda, l’audiovisual, el disseny, la publicitat... Era la capital de l’elegància, tal com resumia el cronista Giorgio Bocca: “A la Milà dels rics totes les dones són primes, guapes i sexis, acabades de tornar d’unes vacances a les Maldives”.
L’alcalde socialista Carlo Tognoli despuntava, com Pasqual Maragall a Barcelona. Es va veure escombrat per l’onada anticorrupció del moviment judicial Mani Pulite. El magnat milanès de cadenes privades de televisió Silvio Berlusconi, crescut amb el suport del primer ministre socialista Bettino Craxi, es va convertir en cap del govern i va inundar tot Europa occidental de vulgaritat televisiva, manipulació política i misèria moral. 
Pirelli ha estat cedida als xinesos. La Fiat-Chysler de la família Agnelli ha traslladat la seu a Detroit. El conglomerat industrial Montedison és mort, igual com Olivetti. Ara impera el grup berlusconià Mediaset, també a Espanya amb Telecinco, de la mateixa manera que el grup Rizzoli (propietari del Corriere della Sera) controla el diari El Mundo, Feltrinelli l’editorial barcelonina Anagrama i la cadena de llibreries la Central o l’Enel italiana l’empresa elèctrica Endesa. El llegendari pi-ci, el partit comunista més estès d’Europa occidental, s’ha evaporat. 
El recarregat gòtic flamíger del Duomo, al centre neuràlgic de la ciutat, ha empal.lidit després de les operacions lífting. Dintre de tots aquests canvis, la nostra osteria Posto di Conversazione, al núm. 6 del Naviglio Grande, es manté exactament igual i continua oferint els millors plats de pasta fresca de la casa. Els petits prodigis existeixen, fins i tot algunes vegades de manera estable.
Els “Cavatelli ai funghi, salciccia e finochio” eren pura delícia. Tot i així, quan dino a una osteria italiana amb la meva filla gran, somrient-nos cara a cara a cada costat de la taula, paladejo sobretot la companyia i la resta tendeix a quedar en un segon pla vaporós. A la sortida, un cantant de carrer proclamava al vent la vella cançó “Caruso” de Lucio Dalla:
Te voglio bene assai,
ma tanto, tanto bene, sai.
È una catena ormai
che scioglie il sangue dint´e vene, sai…

0 comentaris:

Publica un comentari