29 de juny 2018

Costoja: el poble amb els noms de carrer més poètics del món

Ahir vam travesar amb l’amic Josep Lloret la frontera franco-espanyola invisible al pont de Riumajor de la flamant carretera oberta el 1995 entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. L’església de Costoja, de començaments del segle XII, presenta una de les portalades romàniques més boniques del país, però no hi vam anar per això. La localitat d’un centenar d’habitants ha tingut l’encert poètic i la primícia internacional de rebatejar tots els carrers amb imaginatius noms bilingües. Es diuen Via Crucis dels Somnis Inconfessables (Chemin de Croix des Songes Inavouables), Escapatòria dels Tenaços Xiuxiuejadors (Echappatoire des Tenaces Chuchoteurs), Plaçot dels
Emprius de Tothom (Placette des Servitudes Communes), Atzucac de les Paraules Callades (Cul-de-Sac des Paroles Tues), Maquinacions de Xavals i Pubilles en Joguineig (Manège des Gaillards et Filles en Badinage)... Són 77 plaques de marbre amb lletres vermelles incises, a dalt en català amb caràcters una mica més gran i a sota en francès.
Després de la passejada a Costoja i de beure un “petit banyuls” fresquet al moribund bar del poble, vam creuar novament la frontera de tornada per acudir puntualment a la taula de Can Mach de Tapis com qui retorna a la font. L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar fer menjars als caçadors, contrabandistes i transeünts d’aquest camí fronterer. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, el qual solia incorporar conill, senglar i bolets. 
El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls van continuar el negoci. El 1989 van dur a terme una ampliació del restaurant, amb menjador de 180 places i tot seguit un supermercat als baixos per a la clientela francesa atreta per la diferència de preus. El nét Antoni Mach Valls i la seva dona Cati Batlle Pujol regenten avui l’establiment i encara hi han afegit un petit hotel. Les dependències encavallades de Can Mach són gairebé més extenses que el minúscul nucli fronterer de 30 habitants de Tapis. El besnét és a punt de prendre el relleu. 
Aquell llegendari arròs de muntanya dels inicis continua vigent. El serveixen literalment en safata damunt les estovalles de quadres vermells i blancs, com una penyora d’eternitat capaç de cavalcar damunt totes les èpoques, totes les misèries, totes les ampliacions. 
Aristòtil escrivia al tractat Ètica a Nicòmac: “Alguns defineixen les virtuts com estats d’impassibilitat i repòs, però es tracta d’un error degut al fet que s’expressen en termes absoluts”. Enfront dels estoics, el filòsof es mostrava partidari d’una felicitat de just punt mig, compatible amb la mediocritat però també amb allò sublim d’alguns moments humans. Propugnava que no hem de creure aquells que “ens exhorten a alimentar-nos només amb ambicions d’homes mortals, amb ambicions mortals”. I afegia que tenim el deure d’immortalitzar-nos “en tota la mesura del possible”. 
L’arròs a la cassola de Can Mach és exactament això, la immortalitat en la mesura del possible, la continuïtat posada al plat, la comprovació que l’alegria del moment pot durar al llarg de generacions, la il.lusió d’imaginar l’ordre etern de les coses i assaborir cada vegada, al voltant de les estovalles de quadres vermells i blancs, un instant d’eternitat, just a tocar de l’Escapatòria dels Tenaços Xiuxiuejadors (Echappatoire des Tenaces Chuchoteurs) del poble veí.

0 comentaris:

Publica un comentari