1 de nov. 2018

La glòria física de J.S.Bach al bandoneó tanguista d’Almut Wellmann

La bandoneonista alemanya Almut Welmann i el seu marit Miguel Chimienti vivien fins fa poc a Barcelona i ara ho fan a la localitat alemanya de Sulzburg. L’Almut em va prometre que, si anava a visitar-los, tocaria Johann Sebastian Bach amb el seu bandoneó per a nosaltres sols a l’església de Sant Ciríac, una joia romànica del segle X restaurada fa poc, d’una sonoritat que les línies nues del romànic ennobleixen. Ella sabia que l’audició privada en aquest lloc em causaria una callada commoció, com amant de Bach i del tango. Es tracta d’una església luterana, igual que Bach, però la naturalesa de la música no té més limitacions ni classificacions que el talent expressiu de cada compositor i cada intèrpret. Per aquest motiu es pot
tocar un clàssic barroc amb el bandoneó tanguista i fer-lo conviure amb una milonga, un vals, un tango. També hi intervé l’ambient de cada ocasió, el clima del moment, la predisposició.
El bandoneó és un instrument d’origen alemany que emet una veu ronca, fonda, indòmita, quasi bíblica, potser maçònica. Va passar a formar part de la música del tango argentí i uruguaià per un caprici nebulós de la història de les migracions i encara avui sepulta entre els seus plecs sonors un secret vigorós, potser la marca d’una ofensa infligida a l’ànima errant de les persones. 
Almut Wellmann el va aprendre a Buenos Aires amb el mestre Rodolfo Mederos, el qual la va induir a tocar algunes peces de Bach que s’utilitzen com a exercici pedagògic perquè combinen l’aparent simplicitat amb la riquesa de la genialitat. Prèviament ella ja tocava el violí i la flauta, atès que l’educació musical dels batxillers alemanys és d’una solidesa reconeguda. 
La capacitat de la música de commoure se situa entre la cal.ligrafia de les notes i la grandesa de la sonoritat que se n’obté en algunes ocasions. El caràcter d’aquesta musicalitat i d’aquest moment, construït amb passatges de concisa harmonia, representa la glòria de l’art i és capaç d’aproximar-nos per uns instants al misteri de la revelació de la bellesa com a realitat física. 
Això és el que m’ha passat a la bellíssima església romànica de Sant Ciríac a Sulzburg. Una altra cosa diferent és explicar amb paraules una commoció interior. La força i el miracle de la música tenen poc a veure amb el verb, no es poden devaluar amb paraules descriptives. Parlo d’una emoció, d’un estremiment, d’un sentiment de gratitud.

0 comentaris:

Publica un comentari