29 d’ag. 2020

El privilegi de poder acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba a una ciutat siciliana sense aeroport. La Venus de Siracusa és una excepcional peça de l'escola de Praxíteles i se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre permet una altra cosa encara més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni i la de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic. Li han dedicat pàgines desbordants Guy de Maupassant a La vie errante: "És una de les Venus més belles del món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu”. També Lluís Nicolau d’Olwer a El pont de la mar blava: “Contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda”. Predisposat pel testimoni d’aquests predecessors, a mi em va semblar que la Venus de Siracusa suma a les altres el rar privilegi de poder ser acariciada, quan no mira ningú, per afegir la
percepció del sentit del tacte a la torbació dels incrèduls.
Dissabte passat l’escultora Berta Blanca Ivanow declarava al suplement "Cultura’s" del diari La Vanguardia: “Sóc de l’opinió que és la nostra obligació gastar les escultures tocant-les". L’autor de l’entrevista rematava: “No hi ha res més sagrat que el que convida a ser palpat”.
Em van fer pensar, torbat de nou, en la carícia furtiva i demostrativa a la solitària Venus de Siracusa.

0 comentaris:

Publica un comentari