No em molesten els projectes de parcs eòlics en curs de tramitació administrativa a l’Empordà, tot i que confessar-ho pugui causar friccions amb amics que pensen radicalment el contrari. L’aparició dels aerogeneradors en el paisatge seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència del canvi climàtic i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-lo, igual com abans van invertir massivament en aeroports, autopistes, ports anomenats "esportius" i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. De
moment només un tristíssim 0’48% de l’electricitat que consumim prové dels aerogeneradors. A l’Empordà, palau del vent, no n'hi ha ni un. La dependència de les importacions d’energia comporta subordinació i conseqüències delicades perquè l’entrellat de gasoductes, oleoductes i línies d’alta tensió són el sistema nerviós del consum. Les societats industrials s’han basat els dos últims segles en la disponibilitat d’una energia que no sempre tenien i havien d’importar. L’última invasió militar d’Ucraïna no hauria durat ni dos dies si els països europeus haguessin pogut tallar els mil milions d’euros al dia que paguen a Rússia per les seves exportacions de gas i petroli.
El canvi climàtic i la transició energètica inevitable significaran canvis d’estil de vida, algun sacrifici i potser més desigualtats. En aquest context, la visió de nous molins de vent a l’horitzó em molesta poc. El vent de l’energia eòlica i el sol de l’energia fotovoltaica per produir electricitat són el nostre propi petroli, el nostre gas, el nostre or.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada