El poble de Portbou, vist des d’allà dalt, com un tot

Encara que el dia sigui rúfol, fred i enteranyinat, m’agrada pujar al Coll dels Belitres i abocar-me a la ratlla de frontera per contemplar el poble de Portbou com un tot. Alguns pensen que és el cul del món,  altres l’estimem com un fill desafavorit i predilecte, el considerem el centre de l’univers, i al centre de l’univers no se li pot faltar al respecte. No es pot tenir abandonada com ara la catedral ferroviària de l’estació de Portbou, després de fer passar el nou AVE per un altre recorregut i pretendre condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. Quan l’any 2023 vaig presentar a Portbou el meu llibre L’exprés de París --que era com dir L’exprés de Portbou--, vaig voler recordar les Cròniques del centre

Tot el Louvre per una finestra, la seva millor obra

El president Macron acaba d'anunicar una nova reforma del Museu del Louvre durant els pròxims anys per respondre a l'augment de visitants. La reforma inclou, lògicamernt, els jardins de les Tulleries, que són una de les seves millors obres d'art. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però el recorregut es renova contínuament. De bon matí faig la cua d’entrada, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre, inaugurada el 1989 com a vestíbul d’accés, s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de

D'entrada, el plaer només de seure al Motel Empordà de Figueres

Molts atribueixen la qualitat que manté el Motel Empordà de Figueres des que va obrir el 1961 a la cuina, el tracte humà, la filosofia de la casa, la capacitat d'innovació, les virtuts acumulades per l’amor estable de l’ofici i dels clients, però s’obliden d’un factor igualment decisiu: la comoditat del centenar de cadires del gran menjador. Cada cop que hi vaig, començo a intuir una sintonia quan pujo les quatre escales de l’elegant portalada, empenyo les dues portes, saludo a la persona de la recepció, passo per la esplèndida barra del bar (quasi sempre deserta), entro al gran menjador de planta basilical i encaixo la mà a Jaume Subirós. La intuïció d’una sintonia es confirma quan sec a taula i comprovo que aquelles cadires encaixen a la perfecció amb tota la resta. Ofereixen una comoditat amb personalitat pròpia i brinden el primer plaer de l`àpat. No és per casualitat. Les va dissenyar i construir el 1973 el fuster-ebenista figuerenc Lluís Sayó, empresa encara en actiu, amorosament mantingudes,