Gràcies a la presència de René Char, el seu poblet natal
d’Isle-sur-la-Sorgue, prop d'Avinyó, ha pogut escapar
una mica –no del tot-- al destí funest de poble de postal, al tràgic do
de la bellesa que li augurava la condició de “petita Venècia
de la Provença”. El personatge mesurava prop de dos metres d’alçada i
calçava el número 47. Darrere l’aspecte de cíclop fervorós del rugby hi
vivia un dels poetes més lírics i renovadors. La lírica, com
la bellesa,
resulta força inclassificable, sobretot quan s’intenta amb codis
estrets i rovellats. Però existeix a les pàgines de Char igual com a
l’urbanisme quasi irreal d’un municipi format per l’espai intramurs dels
set braços de riu Sorgue que el volten, el configuren, el penetren,
l’ombregen, el coloren i el musicalitzen.
Al poema “La Sorgue”, un dels
més coneguts dels seus, René Char va contribuir a que ningú no caigui en
la temptació de la postal: “Riu massa aviat fugit, de cop sense
company, dóna als fills de la meva terra el rostre de la teva passió”. Avui, gràcies a Char, el riu de postal sembla presentar la mateixa
passió que ell, la mateixa revolta inaparent. En canvi, la Provença es
manté damunt del mapa com un concepte més difús. No ha tingut un
descodificador modern com Char pel que fa a Isle-sur-la-Sorgue.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada