24 de maig 2012

Torna el temps de les cireres, per sort

Ara, exactament ara comença el temps de les cireres. Les cireres d’aquí, no les d’hivernacle regades gota a gota sota calefacció o les procedents de les antípodes en ple hivern, que són com cireres d’anunci. Últimament les de sempre es tornen a valorar com un petit luxe de la naturalesa i es converteixen en festa local de peregrinació. Abans eren una cosa natural, un fruit espontani de l’arribada de l’estiu, ara són una commemoració. 
El meu pare tenia un cirerer, jo no. En contrapartida m’entretinc a cuinar l’ànec amb cireres quan arriba l’època i a despinyolar-les una a una per al guisat, com una il.lusió anual. Alguns anys vario una mica
i faig guatlles amb cireres, flamejades amb algun espirituós. Però encara no he decidit quina és la festa de la cirera que m’alegra més: l'exaltant flor blanca dels cirerers que esclata en el fred de l’hivern (el nostre cherry blossom) o bé la collita del fruit que obre l’estiu. Quasi sempre em decanto  per la primera i recordo aquells versos encara més decantats de Pablo Neruda: “Quiero hacer contigo/ lo que la primavera hace con los cerezos”…
Catalunya en produeix unes 13.000 tones, la meitat a les comarques tarragonines, especialment a la Ribera d’Ebre i la vila de Miravet, seguida per Tivissa, Benissanet i Flix. Gaudeixen d’anomenada les de Terrades i Llers a l’Alt Empordà, les de Sant Climent de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Torelles i el Papiol al Baix Llobregat, les de Caldes de Montbui al Vallès Oriental, les d’Arenys de Munt al Maresme, les de la Vall de Gallinera a la Marina Alta i les extensives de la Vall del Jerte a Cáceres. 
Les de Sant Climent de Llobregat tenen el mèrit afegit d’haver donat peu l'any 2005 a l’edició d’una magnífica monografia: Bojos per la cirera, amb una introducció cientifico-poètica de la doctora en ciències químiques Laura Gosalbo sobre orígens, varietats, cultiu, propietats nutritives, consells pràctics de compra i conservació, i alhora 42 receptes del cuiner del restaurant El Racó de la localitat, Gerard Solís, per a tota mena d'aperitius, entrants, carns, peixos i marisc, postres o fins i tot un capítol sobre la cirera i el vi. 
A Ceret tenen fama de ser les més primerenques, dolces i acolorides, a una vall fronterera de microclima afortunat. La collita hi arrenca per Sant Jordi i és tradició republicana enviar-ne les dues primeres capses al palau de l’Elisi per al president del país. Enguany coincidia amb els dies de traspàs de poders i en van enviar quatre: dues per al president Sarkozy i unes altres dues per al president Hollande. En realitat la celebritat de la cirera de Ceret va començar amb el segle XX, quan els pagesos van multiplicar aquests arbres convertits en rediticis que fins aleshores tot just acompanyaven els horts. El 1960 la localitat en produïa 7.000 tones, avui tot just 1.200. El cap de setmana vinent s’hi celebra la popular Festa de la Cirera, que ara coincideix amb el certamen de bandes de música de carrer. El cafarnaüm del “Ceret de Bandas” preludia el molt més gros del “Ceret de Toros” del 14 Juillet, quan les cireres comencen a anar de baixa i les sangries a elaborar-se de qualsevol manera. 
A França “Le temps des cerises” també és una popularíssima i emotiva cançó associada a la Comuna de París i a les interpretacions inoblidables de Charles Trenet o Yves Montand, versionades encara avui fins i tot en rock, igual com algunes cireres.





0 comentaris:

Publica un comentari