10 de gen. 2013

El gran mutis de Duran i Lleida

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’enesim reconeixement judicial del finançament irregular de la majoria dels partits parlamentaris, aquest cop Unió Democràtica de Catalunya, ha aixecat reaccions d’indignació i llàgrimes de cocodril que poden acabar en no res, com totes les vegades anteriors. El mateix dia en que UDC admetia haver-se finançat ilegalment, el president del seu comitè de govern des de fa ni més ni menys que 28 anys, Josep Antoni Duran i Lleida, eludia qualsevol declaració i decidia agafar un avió per anar a pronunciar una conferència a Xile. El
procés judicial ha trigat divuit anys a concloure i finalment no ha arribat a celebrar-se, gràcies a un acord previ entre les parts per tal que UDC retorni a les arques públiques 338.000 euros, una part dels diners europeus per a cursos de formació d’aturats que van ser desviats en favor del partit. La lliçó de tot l’assumpte és clara, reiterada, escandalosa, però possiblement inofensiva, i això és el pitjor.
Als representants públics, als que es guanyen la vida en representació dels ciutadans, se’ls hauria d’exigir un plus d’exemplaritat, però fa temps que l’exemple que donen és de befa i escarni dels valors que asseguren defensar. El grau de moralitat pública no només afecta la credibilitat de les institucions i la confiança en els seus representants, també fomenta la irresponsabilitat i l’evasió de tots plegats. Per això la crisi no és només econòmica, sinó moral. No és només la crisi d’UDC i del sistema polític establert, sinó la crisi dels seus votants, la crisi de tots, amb volums de responsabilitat i de desvergonyiment diferents. Josep Antoni Duran i Lleida, a més d’ell mateix, ens representa una mica tots. Això és el que més rebenta.

0 comentaris:

Publica un comentari