12 de gen. 2013

Allò que Sebastià Roig ha dit sobre el meu últim llibre

El meu llibre Maillol, l’escultor carnal va ser presentat l’11 de gener al Celler Espelt de Vilajuïga pel periodista i escriptor figuerenc Sebastià Roig, el qual va llegir-hi el següent text, que li agraeixo molt especialment: “Bon vespre i gràcies per la vostra assistència. Com sabeu, el motiu que ens reuneix és convidar-vos, de manera efusiva, a la compra i la lectura de Maillol, l'escultor carnal, el llibre de Xavier Febrés. Pel mateix preu, i ja que hi som pel tros, demanaria a tots els presents que aprofiteu l'avinentesa per fixar-vos bé en la figura d'en Xavier. Mireu-vos-el amb calma, perquè no sé si teniu gaire sovint l'oportunitat de veure de tan a prop un periodista de debò. Un periodista autèntic, amb un full de serveis ample, heterodox, lloable i
envejable. Ho repeteixo: fixeu-vos-hi bé, i això ho dic amb tot el respecte de l'univers, perquè els periodistes com ell són, ara mateix, una espècie en vies d'extinció… En Xavier forma part d'aquest gremi d'artesans del paràgraf impecable, d'aquesta legió d'orfebres que publiquen al damunt d'un material tangible, cruixent i esparracable, anomenat paper de diari. Una feina que, per desgràcia, passarà ben aviat a engruixir el llistat d'oficis desapareguts, en companyia dels campaners, els esmolets, els homes del manubri o els corallers… És possible que l'ofici de l'escultor, tal i com es concebia en l'època d'Aristides Maillol, també faci o ja hagi fet la fi del cagaelàstics. Però les coses van com van. I, segons diuen els entesos, progressen adequadament. 
El món del periodisme, com ja sabeu, inclou professionals de molts colors i moltes menes. Hi abunden els periodistes de colzes, que no acostumen a moure's de la redacció i, clavats a l'ordinador, es dediquen a tallar, ajustar i editar dins la maqueta els comunicats que els arriben des d'organismes, entitats i partits polítics. Molt més interessants són els individus com en Xavier, que prefereixen allunyar-se de la monotonia de l'edició per dedicar-se a trepitjar carrers, marges, sembrats i boscos. A passejar amunt i avall, amb els cinc sentits desplegats, sempre a la recerca de no se sap ben bé el què. 
Aquests espècimens no són tan habituals com us penseu. Es tracta d'individus –o indivídues– infectats pel virus de la curiositat i la febre de la badoqueria. I el cert és que només badant –i fent girar el cap amb precisió, a dreta i esquerra, amb una mirada mig malencònica i mig somiadora–, podran descobrir les dades necessàries que els permetran encapsular –amb noms, articles, verbs i adjectius–, l'essència vertebradora d'un paisatge, el rerefons d'un comportament social o la causa motora que propulsa determinat canvi històric. 
I tot això, creieu-me, és impossible d'interpretar, si et quedes tancat i barrat a la redacció. Només arribes a descodificar-ho fent el badoc a l'aire lliure, rumiant i passejant la vista damunt d'un escenari, una situació o un personatge. Aquest exercici de badoqueria, en realitat, no és massa diferent dels que practicava Aristides Maillol, a l'hora de concebre totes aquelles senyores rotundes i exquisides, de gropa noble i ben corbada, amb què va revolucionar l'estatuària moderna. 
Maillol s'instal·lava en un clar del bosc, a la vall de Banyuls, i es dedicava hores i hores a perdre dioptries contemplant una model nua. Aquesta activitat, com es pot suposar, no era massa entesa pels pagesos i els viticultors dels voltants, que veien al seu veí com a un home que, com dirien els castellans, tenia més cuento que en Calleja. A Banyuls, on les factures es pagaven amb el contraban, no podien entendre com, amb tot aquest invent de les escultures, algú en podia obtenir diners, prestigi i fama universal. El mateix que passaria, uns anys més tard, a Figueres i Cadaqués, cada cop que un senyor amb bigotis sortia fent bogeries a la tele o al No-Do. I és que ser artista, per molt internacional que sigui la teva obra, sempre implica un grau d'incomprensió entre la gent del teu poble, que t'ha vist créixer i et sol tenir per un autèntic gamarús. 
Banyuls, sens dubte, és un lloc molt singular. A part de caracteritzar-se per ser l'alfa i l'omega de l'obra mailloliana, és un indret de solvència vinícola. Per això presentar aquest llibre en el marc del Celler Espelt, resulta un encert, perquè a l'obra hi trobareu diversos passatges que glossen l'esplendor de les vinyes catalanes. No es tracta de les vinyes del comtat d'Empúries, que avui ens envolten, sinó de les seves cosines germanes de l'altra banda de l'Albera. 
Afirma en Xavier: "Les vinyes, com tantes altres coses, són ciclotímiques. A la tardor ostenten un roig heràldic. A l'hivern, les tòries desmenteixen l'aspecte fantasmal amb la garantia incipient d'unes fulles tendres, que a la primavera vernissaran, de forma ditiràmbica, uns gotims sucosos, un triomf sanguini de la terra i de l'habilitat humana per extreure'n profit i gaudir-ne. El vi és una expressió del caràcter del clima i la màgia del vinyater, un punt de trobada entre natura i cultura, una filosofia materialitzada, igual com l'obra de Maillol". 
El paràgraf que acabeu d'escoltar us donarà una idea de com escriu aquest home. A mi m'agraden molt aquests trossos lírics i ben cisellats, on el ritme de la frase s'ordena al voltant d'adjectius precisos, de la musicalitat de les paraules i la plasticitat de les imatges. En el llibre, de manera inevitable, aquests trams lírics s'alternen amb informacions de tipus històric, geogràfic, artístic o biogràfic, referides a Maillol, la seva obra, l'entorn, la família, les amistats o les models que l'inspiraven. Xavier sap dosificar-ho molt bé, de manera que condueix el lector per on vol, fent-lo lliscar sense entrebancs. 
Us confesso que el llibre d'en Xavier em va atrapar. Me'l vaig llegir d'una sentada i, mentre el devorava, no podia de deixar de pensar que el seu autor és hereu, continuador i renovador de la magnífica escola catalana de periodistes literaris, que va començar a dibuixar-se els anys 20 del segle passat. D'aquesta colla d'escriptors cosmopolites que explicaven la història, l'art i la cultura del país amb una mirada contemporània, des de capçaleres tan plurals com la del setmanari Mirador. Parlo d'una generació que va aplegar noms tan coneguts com els de Sagarra, Gaziel i Pla i autors menys consagrats, però notables i valuosos, com Jaume Passarell, Manuel Amat o Josep Maria Planes. Tots ells ens van deixar textos que es poden rellegir, disfrutar i assaborir a hores d'ara, sense que resultin arnats, carrinclons o ortopèdics. 
De la mateixa manera, m'atreveixo a aventurar que el llibre d'en Xavier és una obra per ser llegida i rellegida. Té una arrencada formidable, escrita en primera persona i amb un nervi apassionat i entusiasta, on l'autor reivindica el goig d'anar cap a França des d'Espolla, seguint el camí que travessa el coll de Banyuls. Un itinerari que amaneix amb records personals, descripcions del paisatge i una introducció a la geografia humana de la vila de Banyuls de la Marenda. En els capítols següents, en Xavier se'ns amaga, se'ns fa menys evident, per deixar pas a la vida, obra i miracles d'Aristides Maillol. I tot i que n'entenc el perquè, a mi m'hauria agradat que l'autor hi fos més present. Això no invalida que en Xavier hagi confegit un text solvent, amè, documentat i que deu ser el fruit d'alguna història sentimental; perquè, com ell mateix apunta, quasi tots els llibres són d'entrada o de sortida una història sentimental. 
Més enllà del sentiment, el que hi ha en aquest Maillol és el sediment. El sediment i el pòsit, fruit de l'ofici d'un escriptor, que s'ha dedicat a passar i repassar pel sedàs un seguit de lectures, reflexions i experiències sorgides al voltant de l'obra de Maillol o dels seus viatges pel Rosselló. El resultat és un bon exemple del fet que ens cal preservar la memòria de les grans figures culturals, sobretot les d'un temps allunyat del nostre, ara que veiem com les llibreries tanquen, per falta de lectors, o que els 140 caràcters d'una piulada digital semblen més transcendents que les 140 pàgines de qualsevol llibre. 
Per això hem d'estar satisfets de l'aparició d'aquest Maillol, que hi hagi autors disposats a escriure'l i de que puguin trobar editors disposats a publicar-lo, encara que siguin conscients que publiquen un títol d'aquells que en diuen de fons. I si en diuen de fons deu ser perquè entre ratlla i ratlla porta oculta alguna càrrega de profunditat, algun mecanisme de rellotgeria capaç d'explosionar en el cervell del lector i estimular-lo, per exemple, a agafar el cotxe des d'Espolla per anar-se'n fins a l'altra banda de l'Albera a exercir el privilegi de badar, d'extasiar-se amb l'amfiteatre del cantó rossellonés, amb el vinyer de la vall de Banyuls i amb el mar com a teló de fons. I d'aprofitar el viatge per conèixer el museu instal·lat a prop del torrent de la Roma, a la masoveria que Maillol feia servir de taller i on passava la meitat de l'any. Perquè l'artista, en un gest d'alta fidelitat a la terra, repartia la seva existència entre París i Banyuls. 
Per acabar, deixeu-me dir que Maillol, l'escultor carnal serà d'una gran utilitat a tota la gent com jo que, abans de llegir-me'l, no sabia gaire res de l'escultor català. En aquesta categoria d'indocumentats també hi entren els guies d'excursions, com la que em vaig trobar el desembre a Perpinyà envoltada d'un ramat de gent castellanoparlant que feia pinya al davant dels 120 quilos de bronze de la Venus de la plaça de la Llotja. Armat d'esperit i orelles de badoc, em vaig acostar al guia per escoltar què en deia, de la Venus. Davant la meva sorpresa, va enllestir la descripció de l'estàtua en un minut i escaig, amb quatre tòpics desangelats (la nuesa, l'esperit mediterrani) –sense esmentar a cap moment la catalanitat del seu creador–; en acabat va arriar els turistes cap a l'edifici de la Llotja, on els va engaltar unes quantes bertranades, que haurien fet empal·lidir Oriol Junqueras. 
Potser la millor manera de contrarestar aquest exercici de desinformació seria fent que l’editor Quim Curbet instal·lés una maquineta expenedora de llibres a dues passes de la Venus, on poguessis comprar aquest títol –si cal, amb les corresponents traduccions al castellà, el francès i l'anglès. Seria una forma de restaurar la coneixença de l'obra d'Aristides Maillol. Mentre això no passi i no posin la maquineta ditxosa, us convido a fer-vos, ara i aquí, amb un exemplar d'aquesta obra. I a descobrir-hi les claus vitals i estètiques d'un artista tossut, brillant i enèrgic; d'un jove pintor, que va ser amic de Gauguin i de Matisse; d'un escultor internacional que sempre es va considerar català, d'un ancià arrelat al paisatge mediterrani on va créixer i que, als 70 anys, encara disfrutava com un animal ballant sardanes". 
(Foto de Josep M. Dacosta)

0 comentaris:

Publica un comentari