21 de juny 2013

L’alternança sense alternativa de l’esquerra

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La transició del franquisme a la democràcia ens va dur a creure en la virtut de l’alternança entre la dreta i l’esquerra, primer al govern central i després a l’autonòmic. Això semblava garantir les regles del joc democràtic, les quals s’han vist laminades finalment per l’incest entre els interessos econòmics i les forces polítiques que havien de controlar-los. Els parlaments i els governs democràtics s’han mostrat irrellevants o còmplices enfront dels poders fàctics. Que l’actual Gran
Desigualtat hagi estat defensada per les forces de dreta té una explicació més fàcil que la connivència mostrada per l’esquerra, els partits socialistes, excomunistes i Verds quan han arribat al govern, per exemple a Alemanya o a Catalunya amb el tripartit.
El pensament i l’acció de l’esquerra parlamentària s’han limitat a l’alternança dintre d’un mateix model i han oblidat l’alternativa entre models diferents. Els socialdemòcrates Tony Blair o Gerard Schröder van ser peces mestres de la involució neoliberal a Anglaterra i Alemanya. A Catalunya, l’arribada dels excomunistes i ecologistes d’Iniciativa-Verds a les conselleries d’Interior o de Medi Ambient del govern tripartit no va significar cap canvi de model, cap toc d’alerta ideològic davant la Gran Desigualtat en marxa. 
El desarmament ideològic de l’esquerra parlamentària davant dels abusos del capitalisme va ser i continua sent clamorós. L’any 1998 Gerard Schröder encara es presentava a les eleccions amb el lema “Nosaltres no fem res diferent, però ho fem millor”. Va governar en coalició amb els Verds i totes dues forces hi van perdre el crèdit polític pel seu sotmetiment a la lògica del sistema, de resultats encara més comprovats avui. 
L’esquerra parlamentària ha participat de ple a la involució neoliberal. Ha encaixat sense contrast amb el conglomerat de poders fàctics econòmics, polítics i mediàtics. No ha defensat una mentalitat diferent, uns altres plantejaments, un altre funcionament, una altre tracte amb el medi ambient, un altre camí de racionalitat econòmica i de model social. 
L’esquerra encara no ha reconegut les causes de la crisi ni tampoc que l’única sortida possible passa per profundes reformes estructurals, inclosa la dels partits parlamentaris, talment com els procuradors a Corts del franquisme es van fer un disciplinat harakiri un any després de la mort de Franco per donar peu a la Llei per a la Reforma Política. És el que tornem a necessitar, de manera reconeguda i urgent, per mor de la pressió triomfant de la dreta i la complicitat de l’esquerra acomodada, absorbida, neutralitzada.

0 comentaris:

Publica un comentari