15 d’ag. 2013

Estimo el silenci productiu de les biblioteques

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

En aquest món cada cop més malaltissament sorollós i vociferant, el silenci és una espècie en vies molt avançades d’extinció. S’ha convertit en un luxe utòpic, excepte a les biblioteques. A les biblioteques el silenci és un dret, un acte de respecte i un estat palpitant dels usuaris que hi estem descobrint alguna cosa i, adelerats, n’estem gaudint. No és un silenci místic, misantròpic ni autista, tampoc un silenci absolut ni primmirat, sinó una forma d’equilibri productiu. El silenci,
de vegades, és l’actitud més àgil, expressiva i generosa de totes. Per contra, allò que en gironí en diuen “cardar fressa” representa una patologia social i tot sovint revesteix l’impacte d’una autèntica agressió física. Els addictes al decibel baladrer són molt pitjors que els del tabac o l’alcohol.
Molta gent té por cerval al silenci com a encarnació del buit, el seu propi buit. Jo els convidaria, en el meu infinit candor, a passar unes hores a algun dels 241 punts de lectura habilitats als 3.000 m2 de les majestuoses naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya (premi FAD 1994 de rehabilitació) o a qualsevol de les modernes biblioteques públiques de la xarxa catalana (4 milions d’usuaris inscrits, 25 milions de visites anuals) perquè hi comprovin l’actualitat i l’amenitat d’aquests suposats magatzems de llibres. Cada biblioteca és una revolució silenciosa. 
Pateixo d’hiperacúsia (excés de sensibilitat al soroll) i la reverberació de les veus altisonants em tortura els timpans. També tinc acúfens (dolència de l'oïda interna que causa un lleuger brunzir permanent dintre del crani) i m’hi avinc de la millor manera possible. No només per això, però també per això, estimo el luxe utòpic i productiu de les biblioteques i aquell vers del poema “Pertenencias”, de Mario Benedetti, que diu: “Tan tuyo como tu habla es tu silencio”.

0 comentaris:

Publica un comentari