28 de febr. 2014

Ens convé votar a les pròximes eleccions europees


La Unió Europea no ha aplicat durant els últims sis anys de Gran Recessió cap política contracíclica eficaç enfront de l’augment de les desigualtats, el grau brutal de desocupació i les retallades dels serveis bàsics. Avui el 20 % dels europeus més rics guanyen cinc vegades més que el 20 % més pobre i la desproporció s’accentua. Tot i així, les desigualtats són superiors als Estats Units i encara més a la segona potència xinesa, en comparació amb els estàndars europeus. Les institucions europees s’han mostrat inoperants davant dels efectes de la crisi i incapaces d’atemperar la política imposada pels interessos d’Alemanya, el seu soci més extens, més poblat i més exportador. Segons els últims
sondejos, només el 21 % dels ciutadans dels 28 països membres mantenen la confiança en les institucions de la Unió Europea, enfront del 57 % de fa deu anys. El 2007 un 68 % dels europees manifestaven tenir una imatge positiva de l’existència de la Unió Europea, actualment aquesta proporció s’ha reduït al 46 %.
S’acosten les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig i als països membres sonen les alarmes sobre el baix índex de participació i la pujada prevista de partits antieuropeus o euroescèptics. L’abstenció a Espanya va ser del 56 % a les últimes europees del 2009 i a Catalunya del 63,06 % (aquí va guanyar de lluny el PSC amb 701.000 vots, seguit per CiU amb 439.000, el PP amb 342.000, ERC amb 180.000 i IVC-EUiA amb 119.000). Davant la política de les institucions europees, la reacció dels ciutadans de donar-li l’esquena a les urnes o d’emetre un vot de càstig a través dels partits eurofòbics resulta més que comprensible, però poc recomanable pel seu efecte boomerang. 
Després dels milions de morts de la Primera i la Segona Guerres Mundials, disputades primordialment a Europa en només trenta anys, el capitalisme i la democràcia van arribar un pacte tàcit de reconstrucció, després de llarguíssimes lluites dels treballadors. Acordava la pau social a canvi de l’Estat del benestar com a forma de cohabitar, adaptar-se, produir i consumir. Les classes dominants oferien ocupació i prosperitat a les altres, a canvi de conservar la part del lleó dels beneficis. El pastís es repartia millor, l’asimetria social es reduïa una mica. 
Els acords van donar peu a una nova organització de les institucions que fes possible la pau i el desenvolupament. Per això la vella Europa representa avui amb prou feines el 7 % de la població mundial, però aplega el 25 % del PIB i el 50 % de la despesa social del món. La globalització ha trencat aquell pacte, ha tornat a imposar l’avarícia, la manca d’escrúpols d’uns quants i una nova precarietat dels drets col.lectius, a canvi de la promesa poc creïble de tornar a ser competitius en un futur dinamisme econòmic recuperat.
No és cert que ja no quedin diners per sufragar l’Estat del benestar. La veritat és que els diners s’han vist progressivament mal repartits, concentrats en aquells que no necessiten l’Estat del benestar. El model europeu s’ha vist plenament afectat, però encara concentra el 50 % de la despesa social del món.

0 comentaris:

Publica un comentari