11 d’abr. 2014

En política parlamentària, tant se val que no serveixi de res

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No m’he pogut estar de preguntar-me aquests dies per què tots els partits parlamentaris, d’allà i d’aquí, es van abocar amb tant desplegament al Congrés de Diputats a un debat que sabien per endavant, amb rara unanimitat, que no serviria de res. Després de dedicar a la meva pregunta unes hores probablement excessives de seguiment informatiu, lectura i reflexió, dedueixo que ho van fer perquè els servia a cadascun per a la seva campanya electoral, al marge de la inutilitat pràctica sobre la qüestió concreta. Dintre de vuit setmanes
estem convocats a les urnes, en el marc de les eleccions europees.
Els vots que la postura obstruccionista al Congrés de Diputats pot fer perdre als dos grans partits espanyols a Catalunya, es veuran compensats amb escreix per altres vots que la seva fermesa els fa guanyar arreu d’Espanya, en la mesura que les reivindicacions catalanes s’han preocupat poc durant les últimes dècades de fomentar l’empatia suficient més enllà del riu Ebre. Pel que fa als partits catalans, el càlcul és el mateix: treure pit i mobilitzar l’electorat potencial de cadascun, al marge de la resolució quotidiana dels problemes concrets. 
Tot plegat podria ser un exercici retòric distret, un debat d’idees eventualment interessant si el govern del país –el d’allà i el d’aquí— no tingués excessius problemes candents per enfrontar. Però resulta que l’últim desplegament parlamentari al Congrés de Diputats es produeix a un país que té el rècord europeu en destrucció de llocs de treball i d’atur, que ha aplicat severes retallades als serveis públics bàsics, que ha vist augmentar en pocs anys les desigualtats socials de manera accelerada, que ha rescatat els bancs privats amb una injecció multimilionària de diners públics, un país governat per un partit amb el seu tresorer engarjolat per haver acumulat 48,2 milions d’euros en comptes bancaris personals a Suïssa durant els 26 anys d’exercici del càrrec i governat a Catalunya per un altre partit amb la seu social embargada per satisfer la fiança judicial d’un cas de corrupció pendent de sentència. 
El parlamentarisme no és l’art de surfejar els obstacles sense resoldre’ls, no és l’art de la paraula deslligada de les solucions, no és l’art de passar la responsabilitat als altres ni d’embolicar-se amb la bandera com a principal argument. Calen resultats, demostracions pràctiques del compliment de la missió adjudicada pels electors. Allò que s’hi juguen els diputats no és només la seva continuïtat en el lloc, sinó la credibilitat del sistema, l’eficàcia de la política que ocupa tants espais de la vida pública i tants càrrecs professionalitzats. 
Els nacionalismes d’allà i d’aquí branden l’espantall de l’enemic extern per tapar l’agressió interna. L’anhel d’independència no ha de sepultar –però ho fa— la depuració de responsabilitats externes i internes sobre l’actual situació dels drets dels ciutadans, començant pel de tenir una feina que li permeti viure tan dignament com ho permet a qualsevol parlamentari.

0 comentaris:

Publica un comentari