2 de set. 2014

El monument a Ferrer i Guàrdia, confinat a la muntanya de Montjuïc

Al moment de desembarcar a la Universitat Lliure de Brussel.les l’any 1969, procedent de la Catalunya franquista, un dels meus interrogants era per què n’hi deien Lliure. Lliure de què? Vaig comprovar d’entrada que ningú no l’anomenava exactament així, llevat dels directius o dels polítics. Era un nom massa llarg i emfàtic. En deien familiarment ULB, és a dir, “u-el-bé”, amb la pronunciació de la vocal oclusiva labial sonora  de la “u”, en "cul-cul de poule" (pronunciar “ou” quan en realitat és “u” quedava reservat als espanyols i llatinoamericans fonèticament recalcitrants). La meva condició inevitable d’espanyol va fer que em comentessin l’existència d’un monument “espanyol” situat a l’entrada del campus, fins i tot l’origen de la ULB tenia alguna motivació més o menys espanyola relacionada amb el monument en qüestió. No podia ser, per l’època, la llegendària crueltat de les tropes del duc d’Alba, recordada també de manera ostensible i crítica a una làpida de la Grande Place. Mogut per la interrogació, em vaig dirigir al monument. Es tractava d’un memorial dedicat l’any 1911 a Francesc Ferrer i Guàrdia per part dels partidaris del lliure pensament, els quals havien impulsat la creació de la universitat de la capital belga, nascuda a
iniciativa de liberals i francmaçons contra el domini de la ideologia catòlica en la formació superior del jovent del país, encarnat per la veïna Universitat Catòlica de Lovaina. La francmaçoneria tenia per a mi una ressonància gairebé diabòlica, en canvi allí formava part de la quotidianitat, com una tradició. La presència reiterada de l’expressió “lliure pensament” havia arrelat de manera visible.
Al peu del monument, una peanya de grans dimensions enlairava el bronze d’una figura masculina que empunyava una torxa cap el cel. Al moment de ser inaugurat, feia el ple a Europa la campanya horroritzada contra l’afusellament als fossars del castell de Montjuïc de l’apòstol de l’Escola Moderna, francmaçó declarat culpable d’instigar la crema de convents i altres avalots de la Setmana Tràgica.
Francesc Ferrer i Guàrdia havia residit anteriorment com a exiliat a Brussel.les, del 1907 al 1909. Va fundar-hi una Lliga Internacional per a l’Educació Racionalista dels Infants, després d’haver creat l’Escola Moderna, la qual va operar del 1901 al 1905 a Barcelona. S’havia salvat d’una primera condemna a mort el 1906, absolt per manca de proves del delicte d’inducció a l’atemptat frustrat contra Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia, comès a Madrid el dia del seu casament per l’anarquista terrassenc i professor de l’Escola Moderna Mateu Morral. 
No va poder escapar a la pena capital arran del segon judici sumaríssim tres anys després, malgrat una absència de proves similar al primer i malgrat les campanyes d’opinió locals i internacionals contra aquesta mena d’execucions. Ni la crida de Joan Maragall al cèlebre article “La ciutat del perdó”, que Prat de la Riba no va voler publicar al diari La Veu de Catalunya per no indisposar-se amb el govern, ni les reaccions escandalitzades de múltiples cercles europeus no van ser suficients per evitar l’afusellament de Ferrer i Guàrdia el 13 d’octubre de 1909, en aquella Espanya que tornava a evocar la imatge de la Inquisició i la llegenda negra. Va ser el “cas Dreyfus” espanyol. 
Francesc Ferrer i Guàrdia va passar d’apòstol a màrtir de l’ensenyament racionalista. Va ser enterrat de manera anònima en una tomba a terra del cementiri de Montjuïc. Dos anys després de l’afusellament, li erigien el 1911 per subscripció internacional el monument de Brussel.les, el qual va conèixer continus avatars com a símbol de la llibertat de pensament propugnada per la francmaçoneria. L’ambaixada d’Espanya va aconseguir tres anys després d’inaugurat fer-ne retirar les inscripcions. L’ocupació nazi del 1940 va obligar a canviar-lo de lloc, com també seria traslladat de nou a la postguerra, abans de passar uns quants anys a uns magatzems municipals.
Les commemoracions del 150è aniversari de la fundació de la ULB van propiciar que el 1984 fos restituït en un lloc digne, al perímetre urbà del campus. Aquell dia, una desfilada de torxes en representació de cada facultat de la universitat creada pels francmaçons va travessar Brussel.les, des del punt perifèric on es trobava el monument fins el nou emplaçament. El rector Hervé Hasquin es va queixar de l’absència de representants de l’ambaixada espanyola, expressament invitats. 
El lliure pensament, la seva història i les seves implicacions, eren un signe d’identitat d’aquesta universitat, capaç de de consolidar una alternativa de prestigi enfront de la llarga història de la Universitat Catòlica de Lovaina. Ara bé, posats sobre el terreny, l‘oposició a Lovaina em va semblar inversament proporcional a l’estret contacte que comprovava entre les dues masses d’estudiants, a la inclinació que els meus companys brussel.lesos recomanaven i practicaven cap a l’ambient louvanista, com si la universitat de Lovaina actués de pati d’esbarjo de la de Brussel.les i viceversa. Ferrer i Guàrdia i el seu monument formaven part, allí, de la història oficial. 
Aquí va trigar més. L’Ajuntament socialista barceloní (l’avi de l’alcalde Maragall s’havia alçat contra l’execució del pedagog) va inaugurar l’any 1990 el primer monument a Ferrer i Guàrdia, rèplica de l’aixecat a Brussel.les 80 anys abans, però el va col.locar mig amagat a la muntanya de Montjuïc i no a alguna plaça de la ciutat, degut a les reticències dels benpensants enfront dels lliure pensadors. Fins el 2010 no van restituir el seu nom al nomenclàtor de la ciutat (durant la República se’n va dir l’actual plaça Urquinaona), concretament a l’antiga avinguda del Marquès de Comillas que discorre davant del CosmoCaixa, també a Montjuïc. El 2011 la vila natal d’Alella va nomenar Ferrer i Guàrdia fill predilecte. Ara també forma part aquí de la història oficial, ni que sigui amb la boca més petita que arreu del món.

0 comentaris:

Publica un comentari